Vels i mantellines

La insistència a portar el vel a escola per part d’una nena ha provocat grans escarafalls i una polèmica que em resulta certament curiosa i que penso que s’arrela en dos prejudicis i un oblit. Primer prejudici, que el vel és un element religiós (islamista), forani i impropi d’una societat avançada; segon prejudici, que tot allò relacionat amb la religió ha de formar part únicament de l’esfera privada. L’oblit: la Constitució Espanyola recull en el seu article 16 el dret a la llibertat ideològica, de consciència i de religió dels individus i de les comunitats amb l’única limitació del manteniment de l’ordre públic.

Em sembla que aquí s’hi barregen moltes coses: la confusió entre islàmic i islamista, la confusió entre símbol cultural i símbol religiós, un cert rebuig a allò que ve de fora i una negativa i amenaçadora imatge del fet religiós que confón la necessària i constitucional aconfessionalitat de les institucions públiques amb el dret individual d’expressar la pròpia religiositat.

De tot això jo en voldria subratllar alguns aspectes. En primer lloc, el mocador com a element religiós. Desconec fins a quin punt és preceptiu des del punt de vista musulmà, però l’estudiosa Dolors Bramon deia no fa gaire al Periódico que l’Alcorà no prescriu l’ús del mocador, o sigui que més aviat es tractaria d’una tradició cultural associada a una de religiosa. De la mateixa manera que l’ús de la mantellina en els llocs de culte cristià es considerava imperatiu quan de fet només era una tradició cultural afegida al culte catòlic.

En segon lloc, el dret individual a expressar la pròpia confessió religiosa. A mi em sembla que a les aules no hi ha d’haver signes religiosos. Però sí que em sembla que els i les alumnes poden portar signes religiosos igual com en porten tants d’altres de diferent importància en relació a l’esport, a la identitat nacional, a la ideologia política o social, o simplement a la moda. Dic això perquè em sembla que la pluralitat només és real quan pot manifestar-se amb llibertat.

També em sembla que en tot allò que l’escola pugui acollir les persones tal qual, sobretot en relació a les persones recent arribades, facilita una actitud positiva i oberta per part dels nouvinguts de cara al futur. Després la confiança adquirida, l’apropament mutu i el diàleg segurament aniran igualant hàbits i costums. No deu ser fàcil, amb els alumnes, distingir allò que és frívol del que no ho és. Però si més no, respectar el marc legal és un bon criteri. És delicte, en el nostre país, promoure l’ablació del clítoris. No ho és portar un mocador. El cert és que vivim en un món en què es tolera molt fàcilment la frivolitat o la moda (per més que les motivacions de fons siguin purament consumistes i alienadores, en el llenguatge marxista de tota la vida) i on de vegades sembla que calgui justificar-se per ser comunista (només cal recordar les recents declaracions de Felip Puig sobre ICV i en relació al Pacte Nacional per l’Habitatge), per ser cristià o per ser estranger.

I finalment voldria recordar que també la Declaració Universal dels Drets Humans, en el seu article 18, recull la llibertat religiosa. És cert que les religions avui tenen mala imatge entre nosaltres. La Conferència Episcopal Espanyola posem per cas, i Al–Qaeda, hi tenen molt a veure i faciliten molts arguments contra el fet religiós. Però també és cert que ja som grandets i que tenim prou elements per anar una mica més enllà d’aquesta imatge mediàtica: l’islamisme no és l’Islam, és una petita part del conjunt musulmà, de la mateixa manera que avui qualsevol ciutadà de Viladecans que s’apropi a la realitat de les comunitats cristianes hi trobarà persones molt més “normaletes” i plurals del que semblaria si un només fes cas a la COPE.

Mercè Solé