Jordi Vicente, propietari de la llibreria “Els Nou Rals”

Parlar, millor dit, enraonar amb en Jordi sempre recompensa, sempre en té alguna per explicar i compartir, fent de qualsevol moment una bona estona de conversa, enriquidora i distesa. D’aquí a poc més d’un any complirà 30 anys al capdavant dels Nous Rals, la Llibreria (així, en majúscula) de Viladecans i per celebrar-ho ja pensa en fer tot un reguitzell d’actes i activitats. Realment no n’hi ha per menys. Pel seu local hi han passat escriptors com en Ferran Torrent, en López Raimundo, en Carrillo, l’Ignasi Riera, la Isabel Clara-Simó, la Carme Riera, en Xirinachs o el poeta Miquel Martí i Pol. Amb en Vicente hem volgut repassar la seva trajectòria cívica i professional i, per tant, de passada hem analitzat el món cultural, associatiu i comercial de la ciutat. Amb la sinceritat i la seguretat dels qui tenen les idees clares, dels qui tenen poc a perdre i molt a guanyar.
- Com va començar l’aventura dels Nou Rals?
Jo vaig aterrar aquí l’any 79 des de Begues, buscava un local a Gavà per instal·lar una llibreria, però no va ser possible perquè uns nois treballadors de la Roca llibertaris estaven a punt d’obrir-ne una altra a Gavà. La meva idea, de seguida, va ser buscar un local al centre de Viladecans. Un cop aquí em van adreçar a uns coneguts, vàrem passejar per aquests quatre carrers del barri antic i vaig trobar un local al costat de l’Ajuntament, al carrer del Sol, que és on vàrem obrir la primera llibreria: el 27 de desembre de 1979.
- Què recordes d’aquells primers anys?
A la zona centre de Viladecans en aquells moments no hi havia cap llibreria, però quan vaig obrir al cap de dos mesos se’n va obrir una altra a 50 metres. Al principi no coneixia ningú, però tenia moltes ganes d’obrir un local. Vaig aterrar aquí arran també d’un llibre que havia llegit de l’historiador de Gavà Josep Soler i Vidal. De la seva obra “Plet de termes i pastures entre Gavà i Viladecans” vaig treure el nom de la llibreria, Els Nou Rals, que és el que pagaven el 1810 o 1820 els pagesos de la zona al senyor de la baronia per treballar les terres. Era en una zona situada cap a l’autovia de Castelldefels, tocant al càmping de les Filipines. Em va agradar pel que significava. Els Nou Rals fa sensació de poca cosa, però té un significat històric contundent, perquè fins i tot hi havia pagesos de la zona que se’n recordaven.
- I ara com et sents? Més de Viladecans o més de Begues?
Jo em sento molt viladecanenc perquè aquests últims 29 anys de la meva vida bàsicament de vuit del matí a deu del vespre els he passat a Viladecans i on m’he implicat culturalment i associativament ha sigut a Viladecans, independentment dels lligams que pugui tenir a Begues. On he desenvolupat en certa manera un treball cultural i social ha estat a Viladecans. A Begues hi visc, però hi descanso, ni políticament ni culturalment en aquests moments hi faig gran cosa.
- Com ha canviat Viladecans des de que hi vas arribar?
Viladecans ha crescut d’una manera estrepitosa en aquests 30 anys. Inicialment, degut a la meva activitat, vàrem creure oportú muntar els Consells Populars de Cultura Catalana, que en aquells moments tenien un embranzida arreu del país i va ser una manera de començar a crear un moviment associatiu nou, perquè aquí a Viladecans tenien molta força els sindicats, els partits obreristes, però a nivell cultural no hi havia res que recuperés la tradició catalana. Amb l’excusa d’aquests Consells vàrem començar a organitzar activitats, el Carnestoltes, la Festa de Sant Joan... infinitat de coses. I d’aquí van començar a sortir els Diables, els Gegants, del nucli estructural que ens reuníem al local que hi ha a sobre de la Bodegueta, que és un espai que ha tingut un moviment cultural durant molts anys.
- Sens dubte, un dels actius més importants de la ciutat és el seu teixit associatiu.
En aquests moments hi ha tota una sèrie d’entitats que han crescut i que s’han organitzat, per tant la feina inicial és correcta, però jo crec que a Viladecans segueix havent-hi un problema importantíssim i és que bona part del moviment associatiu sempre, a l’hora de la veritat, ha quedat molt deslligat de la política institucional o, més ben dit, de l’ajuda institucional. I crec que això no ha afavorit en res al creixement d’un moviment associatiu fortíssim, si més no, en un àmbit molt concret que podria ser el de la cultura pròpia, el de la catalanitat, el de la llengua i fins i tot et diria el de joventut, perquè han hagut de passar trenta anys perquè d’aquí a mig any inaugurin a Can Xic el que ha de ser el Casal de Joventut. Però estructura per un moviment jove no n’hi hagut fins ara, en una població tan jove com Viladecans que ha arrossegat sempre sectors importantíssims de gent molt jove. Fora de Can Batllori, on es van fer alguns intents però sempre controlats des del poder local, no s’ha deixat mai la possibilitat que els moviments associatius creixessin per si sols.
- Malgrat això, sembla que les entitats han crescut en nombre i importància...
Evidentment en un municipi en què ha governat una sola força política pràcticament en majoria des del moment en què va tornar la democràcia, sí que ha crescut el teixit associatiu, però sobretot controlat pel grup majoritari i, per tant, amb una dependència de la institució terrible i això ha possibilitat que molta gent que podíem tenir ideologies diferents i no coincidents amb la proposta majoritària, d’alguna manera hem anat quedant al marge. A mi com a llibreria també m’ha passat, fa 12 anys que pràcticament totes les activitats que promovem s’autofinancen. Entenc que som una iniciativa privada, però no deixa de ser del món de la cultura i tots sabem el que això significa. A Viladecans és un handicap difícil mantenir oberta una llibreria durant 30 anys. Fins i tot he rebut en certs moments crítiques importants pel fet que el Sant Jordi se celebra en un únic espai, en tot cas això no és problema meu, jo després de diversos anys d’haver fet propostes a l’Ajuntament i de fer provatures vaig decidir que el lloc on em reforçava i em sentia amb capacitat d’organitzar iniciatives era davant de la llibreria, en una zona de vianants i al centre de la ciutat que d’alguna manera havíem de reforçar.
- No hi ha molt poques llibreries a Viladecans?
No és un fet únic de Viladecans, la tradició al Baix Llobregat és una llibreria-papereria per població i poca cosa més. Tot el moviment estudiantil i universitari, al trencar els vincles amb l’institut, tota aquesta gent deu comprar a les llibreries importants de Barcelona, com també ens passa amb bona part de la clientela que podríem tenir, perquè si un 30 o un 40 per cent de la població es desplaça per motius laborals cada dia a la ciutat és normal que una part de les compres les faci allà.
- Sempre has demostrat una coherència amb uns ideals, amb una forma de pensar, que va més enllà d’uns interessos lucratius legítims que puguis tenir com a llibreter. És realment compatible?
Jo mai m’he amagat d’on estic posicionat, en el meu negoci sempre ha prevalgut més la part de projecte ideològic i cultural que no la part del negoci, potser això també m’ha tancat portes: encara tinc penjat un cartell contra el barri d’Oliveretes, el mocador del Dret a decidir... d’alguna manera tu mateix pel teu comportament o pel teu pensament ideològic et pots estar tancant portes al teu negoci. Fa 15 o 20 anys era molt valorat que les llibreries independents fossin militants, havien sortit de projectes polítics la majoria, però en aquests moments per molts companys meus de professió això és una absurditat de cara al negoci.
- Parlem doncs del teu perfil més botiguer. Com tenim el comerç al barri antic?
Al casc antic es va fer una remodelació a partir d’unes ajudes de la Unió Europea i després no hi ha hagut inversió de cap tipus, fins i tot des de la meva òptica crec que al consistori tampoc li ha interessat reforçar aquests quatre carrers al voltant de l’Ajuntament. Fa molts anys el debat que es produïa era que d’alguna manera des del poder local l’àmbit de centralitat es desplaçaria cap al Torrent Ballester, per tant no podríem parlar de centralitat en aquests carrers del voltant. Des del meu posicionament cultural i personal sempre he dit que el centre es pot desplaçar, però està clar que els quatre carrers que donen un sentit històric a Viladecans són aquests quatre carrers que queden al voltant de l’Ajuntament i que, d’alguna manera, una institució com l’Ajuntament hauria de tenir clar que aquests espais s’han de reforçar de la manera que sigui. No sé si ara que està a punt d’aprovar-se la planificació del nou Ajuntament i la nova edificació d’alguna manera tenen previst reforçar aquesta zona.
- A tot això hi hem d’afegir la propera obertura d’una nova àrea comercial i d’oci a Vilamarina, per si anéssim faltats de centres comercials a la comarca.
Està clar que l’aposta de l’Ajuntament per crear aquest nou espai al voltant de l’estació amb una àrea lúdica i de comerç tan forta era una aposta que tenia pendent, veient que la resta de poblacions del Baix Llobregat ja havien assolit els seus objectius de crear aquests macrocentres al voltant de les seves poblacions. A Viladecans li quedava encara, suposo, el regust de no haver-ho fet. Jo no hi hagués apostat, sincerament, i m’hauria fet un altre tipus de replantejament com, per exemple, reforçar el centre de la ciutat, si hem de créixer en zones de vianants, si hem de créixer en zones blaves o en zones d’aparcament pels ciutadans... reforçar molt més la diversitat del comerç de la ciutat. Jo he vist créixer Gavà i Viladecans i veig, a nivell estructural, molt més fort el teixit social, comercial i cultural del centre de Gavà. Més que no pas a Viladecans, que sempre ha quedat com una zona molt més disgregada, sense un plantejament clar de quin era el centre de ciutat que volíem. En aquests moments, amb la inauguració de Vilamarina a tocar i un comerç local majoritàriament d’un baix perfil no ens ajudarà gens l’obertura d’aquesta tercera “Illa Diagonal”. Veurem si aguantem, a part que s’inaugurarà en un moment de crisi absoluta i amb un comerç debilitat i la prova és que s’estan tancant botigues a dojo.
- Potser el problema de fons és que Viladecans no té un model clar de ciutat...
El model el té, perquè volien passar de poble a ciutat i ho han aconseguit. Si tenim les infraestructures adequades per viure-hi això ja no ho sé, no sé si serà viable, en tot cas el model el tenien clar i l’han imposat. La població està cohesionada, però el futur immediat hauria de passar per garantir una diversitat cultural i ideològica total, que es pensés molt més en refer-se socialment, culturalment, humanament... perquè en definitiva la sensació de viure en una ciutat semidormitori existeix. Ara fa cinc anys quan per equivocació o no equivocació em vaig presentar a les eleccions municipals (com a cap de llista d’Esquerra) hi havien gairebé 3.000 estudiants universitaris: una població amb un índex d’universitaris tan alt d’alguna manera hauria de veure una projecció fortíssima en el seu moviment social i si no existeix en el teixit local és perquè molts d’aquests universitaris troben el seu lleure fora de la ciutat.
- I a nivell cultural, estem millor?
Doncs amb la inversió que en un moment donat es va fer en aquest equipament semiprivat que és l’Àtrium es va perdre potencial per a projectes que estaven creixent i tenien molta força, com el Teatre al Carrer on s’han estancat els recursos i per a aquest tipus d’activitats molt més públiques. Fins i tot el festival Croma, tot ha quedat reduït a un perfil molt més baix. I en canvi veus un festival com l’Altaveu de Sant Boi i moltes dinàmiques de Gavà, que potser no hauran tingut el teatre aquest tan fantàstic, però que ja voldríem a Viladecans. Des de l’Ajuntament també s’han fet coses positives, l’aposta per l’Àtrium ha generat uns recursos que es podrien haver destinat als projectes culturals públics que no han pogut créixer. En tot cas l’aposta ha sigut l’Àtrium, però també s’ha de dir que l’aposta per la biblioteca i la previsió d’obrir-ne una altra realment és un esforç d’inversió important i una bona notícia, a la llibreria ho veiem molt positivament. No ho veiem com una competència, sinó com un foment de l’hàbit lector.
Josep Ginjaume