Una passejada pel barri de Sales amb en Mohammadi

Dimecres al vespre, ens trobem en un bar regentat per homes d’origen magrebí just al bell mig del barri de Sales, a la plaça de la Diversitat. Està ple a vessar, ha acabat la jornada i sempre deu venir de gust fer-la petar amb els amics i compatriotes abans d’anar a sopar i dormir. Això sí, no es veu ni una dona, tot i que ben pensat això no es pas exclusiu dels magrebins. A la televisió algun canal àrab d’esports i a les mans un te amb menta ben calent. El rebombori és ensordidor.
El nom de la plaça sembla adequat: és l’àgora i el principal lloc de pas d’un barri que ha tingut des de fa bastants anys una important presència de població marroquina. Força abans de l’auge del totxo i el ciment, la nostra vila ja era reclam per a les famílies del nord d’Àfrica, que trobaven i encara troben, tot i que en menor mesura, possibilitats de treball a les explotacions agràries del Delta. Això ha estat així principalment perquè els autòctons hem renunciat a treballar el camp: ja se sap, ajupir l’esquena és poc agraït. Parlem d’un barri que viu estigmatitzat precisament per la presència d’aquestes persones d’orígens, costums i maneres de fer diferents als de la gran majoria. Una percepció que, val a dir-ho, és més pròpia dels forans que dels propis veïns.
Precisament per trencar possibles barreres i conèixer millor altres realitats que conviuen amb nosaltres, al Punt de Trobada hem volgut veure el barri de Sales des d’una altra perspectiva, en concret a través dels ulls d’un jove botiguer que va arribar a la ciutat fa pocs anys. El nostre guia es diu Mohammadi El Kourachi, té una trentena d’anys i és pare de dues criatures. Va néixer a la regió de Nador, una ciutat al nord-est del Marroc. De fet, és amazigh (berber en la versió despectiva) com la gran majoria de marroquines i marroquins que han vingut a viure a Catalunya. Una cultura mil·lenària, amb llengua pròpia (el tamazigh), que s’estén per diversos països del Magreb fins al Sàhara i que és anterior a la islamització dels països nord-africans. Quasi res, vaja.
En Mohammadi va creuar l’Estret a principis dels anys 2000. Fugia de la misèria a la recerca d’un futur millor. El trajecte el va fer en patera, arriscant la vida entre forts corrents marítims, després d’haver estat a punt de morir asfixiat en un camió frigorífic mentre esperava d’amagat que arribés la nit per pujar a la barcassa. Quan ho explica sembla un guió de pel·lícula, però malauradament tots sabem que és una història massa real, massa vegades repetida amb finals molt més dramàtics. La seva història és la d’un jove indocumentat que supera mil obstacles i històries rocambolesques per arribar a Barcelona. Un cop aquí alterna diverses feines, compta amb l’ajut de compatriotes ja instal·lats i aconsegueix una feina com a assalariat a la indústria, on aprofita per aprendre a parlar castellà. Tot això fins que decideix muntar el seu propi negoci: se sent còmode, amb empenta i té una clientela pròxima.
Li preguntem per què de vegades sembla que la comunicació entre uns i altres sigui tan difícil, per què tanta distància en tan pocs metres. Per a ell, gran part de la raó passa pel fet que la majoria de persones que arriben del Marroc són analfabetes, viuen un xoc cultural importantíssim quan trepitgen Europa, la majoria han d’aprendre de la nit al dia les nostres rutines, els nostres costums i sistemes de funcionament occidentals, que poden semblar-nos elementals, però que no ho són tant a les seves regions d’origen. Els seus índexs de desenvolupament i de pobresa són diametralment oposats als nostres i això es nota quan s’emigra d’un país a l’altre. En Mohammadi denota que com a tot arreu hi ha compatriotes i autòctons que s’obren i tenen una actitud positiva de convivència i d’intercanvi, així com n’hi ha que rebutgen tot allò que sigui diferent al seu món habitual. En tot cas, la lectura positiva passa (un cop més) per les generacions futures i per l’escola, on famílies i mainada de tots colors es barregen amb una franquesa i unes sinergies molt constructives, que permeten pensar en temps millors.
Quan li preguntem pel nivell de convivència al barri de Sales ens respon que com sempre tot és millorable, però percep un acostament progressiu entre els veïns originaris del Marroc i els veïns de tota la vida o que fa més temps que van arribar al barri. La prova més evident la trobem amb l’entorn veïnal més proper a la seva botiga, on després d’uns inicis més complicats, amb algunes actituds poc receptives, s’ha passat a una situació més normalitzada en què una gran part dels seus clients són autòctons i el clima d’entesa i bon veïnatge no té res a envejar al d’altres parts de la ciutat.

Josep Ginjaume