Des dels 17 anys surto de Viladecans cada matí en direcció a Barcelona, i torno cada nit a casa després d’un llarg dia. Com tanta gent. Primer va ser pels estudis, i més tard va ser per la feina. Recordo que vaig començar agafant “l’autobús groc” de la parada de la carretera, aquell que et deixa a Plaça Espanya. Més tard va venir el tren, i quan m’ho vaig poder permetre, vaig comprar un cotxe vell de segona mà, que Déu n’hi do el que va aguantar.
Però els anys passen, i amb la maduresa he necessitat tornar a passejar pels carrers i les places del poble que m’ha vist créixer, ara ciutat. Per això, em descobreixo a mi mateix com a turista accidental del lloc on visc. I m’adono que estic trist, perquè el que veig no m’agrada. Serà perquè amb el temps un es torna més exigent, no ho sé, o perquè hom ha pogut comprovar en altres indrets que existeix una altra manera de fer les coses.
Passejant per la vila trobo a faltar tantes sensacions que em sembla que m’han robat Viladecans. Descobreixo la rambla deserta, el carrer Sant Joan sense vida, el mercat del centre mig buit i mig desfet, el poliesportiu caient a trossos, i destinat a ser un “edifici emblemàtic” (pisos de luxe). Si l’objectiu de les zones per als vianants és fer la vida més fàcil als ciutadans, per què no hi ha gent? Per què s’ha fet malament. Crear noves centralitats a la ciutat pot ser una bona idea sempre que es faci bé, i no serveixi per destruir la centralitat natural que és el centre històric. Segueixo passejant per la ciutat i trobo els mercats buits de comerços i de gent. Amb l’excusa de la “renovació” estan fent desaparèixer els nostres senyals d’identitat. Veig els carrers plens de joves en edat escolar durant l’horari lectiu. Llavors m’empipo i enfilo la carretera per sortir de la vila, i veig que el camí de les Filipines ja no existeix, i em trobo que ara es diu Camí del Mar. Ens estan canviant la nostra història, i sense preguntar.
He viscut al Barri de Sales fins als 25 anys, quan vaig marxar a viure a la Montserratina, on porto vivint 9 anys. És curiós com vivint a la mateixa ciutat un pot trigar mitja hora més en arribar a la feina gràcies a la creativitat dels responsables de mobilitat, que s’han encarregat de proveir-nos d’un carril de sortida per la Riera de Sant Climent, que ara es troba tallat, o bé ens posen, durant anys, el mercat dels dimecres a la via d’entrada i sortida més important de Viladecans. Una altra de les barbaritats a les quals ens estan acostumant a patir. La veritat és que he desistit d’anar a visitar als meus vells amic del Barri de Sales en cotxe. Davant de la impossibilitat d’arribar-hi, he decidit fer-ho a peu. Així faig exercici i sóc més sostenible. Els pobrets encara tenen els carrers aixecats. I portem sis anys. Sis anys durant els quals han convertit el Barri de Sales en un gueto, han acabat amb l’activitat econòmica, i han desmantellat la vida social dels veïns.
Viladecans està presa de la megalomania d’un equip de govern que fa servir l’urbanisme al seu parer per afavorir unes zones comercials i fer-ne desaparèixer d’altres. Properament s’inaugurarà la nova zona comercial, que qualsevol pot identificar des de la muntanya de Sant Ramon gràcies al monstre format per deu gratacels amb què ens han premiat els nostres governants. I continuant amb les obres faraòniques, l’Ajuntament ens ha regalat un parc que és l’enveja de tots els conductors que passen Viladecans de llarg. Potser ara, amb les limitacions de velocitat, podran veure que es tracta d’un parc buit, i que no és pas envejable. I que consti que a la Fira de Sant Isidre sóc el primer que vol anar-hi. Però és clar, fent una ullada al pressupost municipal pel 2009, i comprovant que la partida pel manteniment del parc és la mateixa que pel conjunt de la ciutat, un es planteja moltes coses.
Aquesta no és la manera de renovar Viladecans. Amb l’excusa d’una renovació mal entesa, ens han desfet la ciutat que coneixem, l’han organitzada sense cap ni peus, potser amb bones intencions, però amb mala gestió i pèssims resultats. Han fet una ciutat d’uns pocs guanyadors i molts perdedors. És clar que alguns han guanyat amb les actuacions urbanístiques dels últims anys, però penseu, penseu, que és injust generar tants perdedors.
Cadascun d’aquests temes dóna per un debat, però “l’emprenyamenta” que m’ha generat la metòdica despersonalització que s’està portant a terme en la nostra ciutat, em recomana deixar-ho aquí i continuar un altre dia. El que sí que vull és engrescar tothom que cregui que realment es podrien fer les coses millor, a expressar-ho en veu alta. Només tenim la paraula, ja que a la nostra ciutat, els processos de participació ciutadana no existeixen.
Però els anys passen, i amb la maduresa he necessitat tornar a passejar pels carrers i les places del poble que m’ha vist créixer, ara ciutat. Per això, em descobreixo a mi mateix com a turista accidental del lloc on visc. I m’adono que estic trist, perquè el que veig no m’agrada. Serà perquè amb el temps un es torna més exigent, no ho sé, o perquè hom ha pogut comprovar en altres indrets que existeix una altra manera de fer les coses.
Passejant per la vila trobo a faltar tantes sensacions que em sembla que m’han robat Viladecans. Descobreixo la rambla deserta, el carrer Sant Joan sense vida, el mercat del centre mig buit i mig desfet, el poliesportiu caient a trossos, i destinat a ser un “edifici emblemàtic” (pisos de luxe). Si l’objectiu de les zones per als vianants és fer la vida més fàcil als ciutadans, per què no hi ha gent? Per què s’ha fet malament. Crear noves centralitats a la ciutat pot ser una bona idea sempre que es faci bé, i no serveixi per destruir la centralitat natural que és el centre històric. Segueixo passejant per la ciutat i trobo els mercats buits de comerços i de gent. Amb l’excusa de la “renovació” estan fent desaparèixer els nostres senyals d’identitat. Veig els carrers plens de joves en edat escolar durant l’horari lectiu. Llavors m’empipo i enfilo la carretera per sortir de la vila, i veig que el camí de les Filipines ja no existeix, i em trobo que ara es diu Camí del Mar. Ens estan canviant la nostra història, i sense preguntar.
He viscut al Barri de Sales fins als 25 anys, quan vaig marxar a viure a la Montserratina, on porto vivint 9 anys. És curiós com vivint a la mateixa ciutat un pot trigar mitja hora més en arribar a la feina gràcies a la creativitat dels responsables de mobilitat, que s’han encarregat de proveir-nos d’un carril de sortida per la Riera de Sant Climent, que ara es troba tallat, o bé ens posen, durant anys, el mercat dels dimecres a la via d’entrada i sortida més important de Viladecans. Una altra de les barbaritats a les quals ens estan acostumant a patir. La veritat és que he desistit d’anar a visitar als meus vells amic del Barri de Sales en cotxe. Davant de la impossibilitat d’arribar-hi, he decidit fer-ho a peu. Així faig exercici i sóc més sostenible. Els pobrets encara tenen els carrers aixecats. I portem sis anys. Sis anys durant els quals han convertit el Barri de Sales en un gueto, han acabat amb l’activitat econòmica, i han desmantellat la vida social dels veïns.
Viladecans està presa de la megalomania d’un equip de govern que fa servir l’urbanisme al seu parer per afavorir unes zones comercials i fer-ne desaparèixer d’altres. Properament s’inaugurarà la nova zona comercial, que qualsevol pot identificar des de la muntanya de Sant Ramon gràcies al monstre format per deu gratacels amb què ens han premiat els nostres governants. I continuant amb les obres faraòniques, l’Ajuntament ens ha regalat un parc que és l’enveja de tots els conductors que passen Viladecans de llarg. Potser ara, amb les limitacions de velocitat, podran veure que es tracta d’un parc buit, i que no és pas envejable. I que consti que a la Fira de Sant Isidre sóc el primer que vol anar-hi. Però és clar, fent una ullada al pressupost municipal pel 2009, i comprovant que la partida pel manteniment del parc és la mateixa que pel conjunt de la ciutat, un es planteja moltes coses.
Aquesta no és la manera de renovar Viladecans. Amb l’excusa d’una renovació mal entesa, ens han desfet la ciutat que coneixem, l’han organitzada sense cap ni peus, potser amb bones intencions, però amb mala gestió i pèssims resultats. Han fet una ciutat d’uns pocs guanyadors i molts perdedors. És clar que alguns han guanyat amb les actuacions urbanístiques dels últims anys, però penseu, penseu, que és injust generar tants perdedors.
Cadascun d’aquests temes dóna per un debat, però “l’emprenyamenta” que m’ha generat la metòdica despersonalització que s’està portant a terme en la nostra ciutat, em recomana deixar-ho aquí i continuar un altre dia. El que sí que vull és engrescar tothom que cregui que realment es podrien fer les coses millor, a expressar-ho en veu alta. Només tenim la paraula, ja que a la nostra ciutat, els processos de participació ciutadana no existeixen.
Daniel Marí
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada