Servidora ha portat una vida que segurament a la meva àvia li hagués semblat molt poc “femenina”: treballar des de ben aviat fora de casa, accedir a estudis superiors, aparellar-se gran, no tenir fills... Faig les feines de casa amb poc entusiasme i suposo que sense els estàndards de qualitat de moltes bones mestresses (i mestressos). Com que no tinc fills, fins fa pocs anys no m’he hagut de dedicar a l’atenció més bàsica i directa a les persones: els pares i altres familiars que durant algunes períodes han requerit molt de suport en la malaltia i fins a la mort.
Una feina que més aviat m’espantava perquè no sabia si la sabria fer. Però una feina que es va aprenent, que m’agrada poder fer, i que m’adono que aporta moltes coses bàsiques.
En primer lloc et permet relacionar-te amb la gent d’una altra manera. D’una manera gairebé física en algunes situacions, però també que t’apropa a la realitat més íntima de la gent, a la seva afectivitat, a les seves pors, a allò que en el fons del fons valora de manera més autèntica. Moment d’expressar coses, de vegades calladament. És una forma de comunicació singular que en la vida quotidiana normal no utilitzem. Qui no s’hi ha trobat, s’ha perdut alguna cosa important.
En segon lloc, perds el control de la teva vida. M’imagino que no és res de nou per a la gent que té fills. Quan després d’una jornada laboral i d’haver fet en el camp domèstic tot el que tocava, et disposes a reposar, et toca tornar a canviar la persona malalta, escoltar-la o arribar-te a urgències. Això d’alguna manera t’acostuma a viure en la frustració.
En tercer lloc, aprens a tenir paciència. Quan el discurs de l’altre es fa inintel·ligible o es torna reiteratiu o capriciós. Quan has d’explicar les coses amb molta pedagogia i tenint en compte com ho pot sentir i entendre el teu interlocutor. Quan t’has de fer la sorda davant d’exigències poc convenients (no prendre’s la medicació, no sortir a passejar, no menjar correctament en el cas de gent gran...). T’acostumes simultàniament a acompanyar i a dissentir.
I escoltes molt i has d’aprendre a respectar molt. Perquè és la vida de l’altre i no la teva.
Aquestes i moltes d’altres han estat durant molts anys feines de dones i encara, majoritàriament, ho continuen sent. Segurament els manuals a l’ús de fa cinquanta anys parlarien d’”abnegació femenina”, expressió horrenda. Però jo penso que aquestes feines configuren una manera de ser que et permet relacionar-te i comunicar-te millor, que tolera millor la frustració, que desenvolupa l’empatia per entendre l’altre i que sap que cal un profund respecte. Estic seguríssima que si els homes maltractadors haguessin passat per una etapa d’atenció a infants o a adults haurien desenvolupat habilitats i capacitats que els haurien permès tolerar molt millor la desafecció de la parella i una època circumstancialment adversa. I haurien trobat maneres no violentes d’expressar el seu descontentament. Créixer amb el propi melic com a únic referent no és bo. És la vella constatació que, quan pretens “educar” l’altre, és quan t’eduques tu.
Una feina que més aviat m’espantava perquè no sabia si la sabria fer. Però una feina que es va aprenent, que m’agrada poder fer, i que m’adono que aporta moltes coses bàsiques.
En primer lloc et permet relacionar-te amb la gent d’una altra manera. D’una manera gairebé física en algunes situacions, però també que t’apropa a la realitat més íntima de la gent, a la seva afectivitat, a les seves pors, a allò que en el fons del fons valora de manera més autèntica. Moment d’expressar coses, de vegades calladament. És una forma de comunicació singular que en la vida quotidiana normal no utilitzem. Qui no s’hi ha trobat, s’ha perdut alguna cosa important.
En segon lloc, perds el control de la teva vida. M’imagino que no és res de nou per a la gent que té fills. Quan després d’una jornada laboral i d’haver fet en el camp domèstic tot el que tocava, et disposes a reposar, et toca tornar a canviar la persona malalta, escoltar-la o arribar-te a urgències. Això d’alguna manera t’acostuma a viure en la frustració.
En tercer lloc, aprens a tenir paciència. Quan el discurs de l’altre es fa inintel·ligible o es torna reiteratiu o capriciós. Quan has d’explicar les coses amb molta pedagogia i tenint en compte com ho pot sentir i entendre el teu interlocutor. Quan t’has de fer la sorda davant d’exigències poc convenients (no prendre’s la medicació, no sortir a passejar, no menjar correctament en el cas de gent gran...). T’acostumes simultàniament a acompanyar i a dissentir.
I escoltes molt i has d’aprendre a respectar molt. Perquè és la vida de l’altre i no la teva.
Aquestes i moltes d’altres han estat durant molts anys feines de dones i encara, majoritàriament, ho continuen sent. Segurament els manuals a l’ús de fa cinquanta anys parlarien d’”abnegació femenina”, expressió horrenda. Però jo penso que aquestes feines configuren una manera de ser que et permet relacionar-te i comunicar-te millor, que tolera millor la frustració, que desenvolupa l’empatia per entendre l’altre i que sap que cal un profund respecte. Estic seguríssima que si els homes maltractadors haguessin passat per una etapa d’atenció a infants o a adults haurien desenvolupat habilitats i capacitats que els haurien permès tolerar molt millor la desafecció de la parella i una època circumstancialment adversa. I haurien trobat maneres no violentes d’expressar el seu descontentament. Créixer amb el propi melic com a únic referent no és bo. És la vella constatació que, quan pretens “educar” l’altre, és quan t’eduques tu.
Mercè Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada