El dia de la Dona Treballadora és celebrat actualment de manera rellevant a moltes institucions públiques. Sens dubte és una bona cosa. El feminisme ha aconseguit superar moltes barreres i “colar-se” no només a les institucions, sinó també a la nostra vida quotidiana, de manera que el canvi de percepció del paper d’homes i dones s’ha anat concretant en noves formes de vida i segurament ha esdevingut l’autèntica revolució social i cultural del segle XX a Occident. De fet, mirant-ho amb perspectiva d’anys, els progressos són obvis: les relacions familiars i laborals, l’autonomia econòmica de la dona, els canvis legislatius, l’adopció progressiva d’un llenguatge inclusiu, el reconeixement i la valoració de tantes tasques que per ser “de dones” eren minusvalorades…
Queden encara molts àmbits a conquerir, públics i privats. La batalla cultural i de recopilació de la memòria històrica és especialment rellevant: la història de les dones sufragistes, per exemple, és poc coneguda i ha estat tractada sovint en to de comèdia. Les històries dels lluitadors contra el franquisme sovint obliden qui s’havia d’esforçar doblement per passar amb poc o per espabilar-se mentre el company era a la presó. També hem anat constatant com algunes professions es devaluen quan es feminitzen. De fet durant molts anys ha funcionat la motivació de les dones per obrir-se camí al món laboral, encara que això els suposés una doble jornada que continua vigent, però segurament el camí en sentit contrari de molts homes ha estat viscut per ells com una pèrdua, perquè les tasques “femenines” d’educació d’hàbits, de salut, d’atenció a les persones, són valorades com una feixuga càrrega, quan de fet són fonamentals.
Convé no recular. I convé legislar adequadament i fer complir la llei. A les empreses. Davant les institucions. I al carrer. El 8 de març va més enllà del color violeta i dels discursos políticament correctes. Cal la implicació de totes i tots. Tot l’any.
Queden encara molts àmbits a conquerir, públics i privats. La batalla cultural i de recopilació de la memòria històrica és especialment rellevant: la història de les dones sufragistes, per exemple, és poc coneguda i ha estat tractada sovint en to de comèdia. Les històries dels lluitadors contra el franquisme sovint obliden qui s’havia d’esforçar doblement per passar amb poc o per espabilar-se mentre el company era a la presó. També hem anat constatant com algunes professions es devaluen quan es feminitzen. De fet durant molts anys ha funcionat la motivació de les dones per obrir-se camí al món laboral, encara que això els suposés una doble jornada que continua vigent, però segurament el camí en sentit contrari de molts homes ha estat viscut per ells com una pèrdua, perquè les tasques “femenines” d’educació d’hàbits, de salut, d’atenció a les persones, són valorades com una feixuga càrrega, quan de fet són fonamentals.
Convé no recular. I convé legislar adequadament i fer complir la llei. A les empreses. Davant les institucions. I al carrer. El 8 de març va més enllà del color violeta i dels discursos políticament correctes. Cal la implicació de totes i tots. Tot l’any.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada