Paquita Térmens, la història de Cal Menut

Darrere de la masia de Cal Menut hi ha molts segles d’història. Al segle XIII ja es parla d’una casa en aquell lloc. I ara la història continua. Ara, al segle XXI, aquella masia està identificada amb una persona que hi ha viscut 76 anys: des de l’11 de desembre de 1922, en què hi va néixer, fins a finals de 1998. Paquita Térmens ens desgrana el record d’aquella vida dura i feliç alhora.
- Comencem pel nom. Cal Menut, de què ve?

- N’hi ha que diuen que ve d’un que era molt petit. Però a mi l’àvia de la casa que hi havia allà al costat sempre m’havia dit que venia de que les minyones que hi havia allà, en el temps de la guerra dels francesos, per portar recados a la Font del Ferro, que eren família amb els amos d’aquí, els Amat, hi feien anar un vailet que tenien. I així la casa va ser anomenada la casa del vailet, del menut. Això m’havien explicat.

- Des de quan hi vau ser, vosaltres, com a masovers?

- Nosaltres no érem masovers, érem arrendataris. Des del meu avi. El pare ja havia nascut allà. Abans hi vivien els amos, els Amat. Els meus avis vivien en una de les cases petites del carrer de les Sitges, i després, quan els Amat van deixar Cal Menut, ells hi van anar.

- I el nom de Can Sala que ara també s’utilitza?

- Can Sala eren els amos. Els amos es deien Amat, però eren de Can Sala. Però el nom que n’hi deia tothom era Cal Menut.

- Parlem de la teva vida a la masia. De què vivíeu?

- Vivíen de la terra que portàvem allà dalt, i una altra terra que teníem a baix a Marina. A la masia, quan la meva mare es va casar, a més de sembrar patates i alguna altra cosa pel gasto, hi havia arbres de tota mena i sobretot oliveres. Els cirerers els van començar a plantar cap a l’any 22, quan vaig néixer jo.

- Abans no hi havia cirerers, allà.

- Alguns potser sí, però hi havia sobretot oliveres, vinya, garrofers... Hi havia un camp, al final de tot, tocant ja a la pedrera, on hi ha els bombers de Sant Climent, que tot eren oliveres. I les van arrencar i allà van començar a plantar cirerers. I també en un tros entre la riera i la carretera, on es veu que hi havia un camp de tennis dels senyors que anaven a estiuejar a Sant Climent, i allà també n’hi van plantar. I a partir d’aquí van anar-ho plantant tot.

- Tot això ho va fer la teva família.

- Sí, els meus pares. Eren els únics de Viladecans que tenien una quantitat tan gran de cirerers. Sobre la masia, més amunt d’on hi ha els ametllers, també n’hi van plantar. I quan hi van posar les torres de la Enher, van fer un disbarat dels grossos. Vam estar cinc anys peleiant per poder cobrar. Perquè ens van fer malbé tot el camp. I a més, aquella torre feia por. Des de baix a la carretetra no ho sembla, però vista des de la finestra del quarto on dormíem nosaltres, feia por, i senties el brunzit dels fils...

- Com a arrendataris, quant havíeu de pagar als amos?

- Cada any per Sant Joan pagàvem. Per la casa i per la majoria dels camps, pagàvem un tant en metàl·lic, i per un dels camps pagàvem una part de la collita.

- I aquí també hi entraven els camps de la Marina?

- No, els camps de la Marina eren d’un altre amo. Com que anàvem a vendre, ens anava bé tenir una mica de tot. Portàvem cireres de la masia i verdures d’allà baix.

- I per anar a vendre, com es feia?

- Això va anar canviant amb les èpoques. La mare m’explicava que, quan jo tenia tres mesos, ja em portava al mercat de Sant Antoni, que hi anaven amb el carro i el burro. Em deixava al bar que hi havia a l’entrada del mercat, i quan estava de vendre m’anava a buscar, i cap a Viladecans.

Després, quan vaig anar a vendre jo, que sobretot en temps de les cireres hi anàvem cada dia, uns dies al Born i uns altres a Sant Antoni, ens llevàvem a quarts de 3 de la matinada per agafar l’autobús que venia de Gavà, i la il·lusió era trobar seient per poder dormir una mica.

- Una de les feines que també tocava fer era aclarir el bosc.

- Sí, un cop l’any venia un pèrit i marcava quins arbres calia tallar. I llavors venien de Torrelles uns boscaters, i s’hi passaven quatre o cinc dies, i s’estaven a casa mentre feien la feina. Ells sopaven a la vora del foc, nosaltres a la taula, xerràvem una estona, i després ells se n’anaven a dormir a la pallissa. La llenya la portàvem a Gràcia, on hi tenia un forn una filla del Forn del Mig. I durant l’any nosaltres esporgàvem els pins, i en fèiem costals, i els portàvem al Forn del Mig, aquí a Viladecans.

- I també venien ramats.

- Sí, venien ramats de Castellar de n’Hug. Es passaven aquí tot l’hivern pasturant a la muntanya, i també venien a prop de la masia a menjar-se les fulles dels ametllers que queien... I a vegades, que se’n tornaven, ens donaven un xai.

- I on dormien?
- Abans de la guerra havien dormit a vegades a Cal Menut, però després anaven a una masia de Sant Climent.
- Aigua corrent, no n’hi teníeu.

- No! I això sempre va ser un problema: per rentar, per beure... Teníen el pou que donava a la cuina, però no era suficient. Havíem d’anar a buscar l’aigua amb portadores... Vam fer un altre pou a fora, però es va contaminar. Al final la dúiem del llac de Cal Ginestar.

- I llum tampoc no n’hi teníeu.

- No, tampoc. Era una calamitat. Per allà al costat hi passava la línia que va a Sant Climent, i nosaltres no vam tenir llum fins als anys 70.

- I com ho fèieu?

- Amb carburo. Llum de carburo i espelmes. Jo vaig tenir tots dos fills amb llum de carburo...

- I això, fins fa poc més de trenta anys.

- Sí. Jo crec que ens haurien de donar un premi. Ni aigua ni llum. I tot era perquè l’amo no volia. Hem tingut uns amos que per cobrar, de seguida. Però la finca no se l’han estimada. Perquè si se l’haguessin estimat com ens l’hem estimat nosaltres, les coses ara no estarien així. Ens van arribar a dir que abans la donarien a la Generalitat que vendre’ns-la a nosaltres. Perquè nosaltres la volíem comprar, però ells mai no van voler.

- I per què no van voler?

- I jo què sé! I tot plegat, al final l’han deixat perdre. La casa, els camps de cirerers... No s’ho han estimat. I se l’han venut de mala manera.

- Parlem de les coses que hi havia dintre la casa.
- La premsa. Que suposo que no se la podran endur, perquè si poguessin, se l’endurien.
- Tu l’havies vist fer servir?
- Sí, de quan encara teníem vinya. Fèiem vi per nosaltres, per la casa. Sí, encara me’n recordo de com feien anar el cargol aquell ençà i enllà.
- Quines altres coses maques recordes d’aquella casa?

- Home, per mi totes eren maques! Allò era casa meva, i m’ho estimava molt! També recordo el pou, amb aquell forat que hi va des de la cuina fins a baix. Per allà pujàvem l’aigua, amb vuit esglaons i trenta metres de corda. El forat aquell el van descobrir en fer el pou, que el va fer el Peret del Sèbio. I es veu que anava a parar a un amagatall que el devien haver fet a la guerra dels francesos o a la dels carlistes.

- Les guerres aquestes devien afectar molt tota aquella zona...

- El pare em deia que a Sant Ramon hi havia unes basses on s’hi amagaven no sé si els francesos o els carlistes.

- Què més recordes?

- La matança del porc, que era una festa que venia tota la família. I també els indiots, que els anàvem a pasturar a la Verdera. Anàvem a arreplegar glans a la roureda, en aquells roures que hi ha més enllà de la bòbila, per donar-los als porcs. I els indiots, abans d’anar a col·legi, cada dia anàvem a portar-los a la Verdera, amb una canya. I després de pasturar els indiots, cada dia quatre viatges al col·legi, perquè el migdia anàvem a dinar a casa...

- I els indiots, on els dúieu a vendre?

- Jo no hi anava, però els duien a Barcelona, a la Rambla de Catalunya, per Nadal. Si no els podien vendre, les porteres dels pisos els hi deixaven guardar per l’endemà. I els que al final quedaven sense vendre, cap a casa, i ens els menjàvem nosaltres.

- I la guerra, com la vau viure?

- Venia molta gent a dormir a dintre casa. A terra tot eren matalassos. I me’n recordo de tota la gent que venia. També venia gent de Barcelona. I nosaltres dormíem tots a l’habitació de la mare.

- Venien per por dels bombardejos?

- Sí. El dia qui hi va haver els bombardejos a Viladecans, senties la gent pujar per la carretera plorant i cridant...

- I ara què passarà, amb Cal Menut?

- I jo què sé! No en sé res de res... Jo vaig guardant tots els retalls de diari i tots els papers que parlen que allò és patrimoni, o no sé quin nom li van posar... Doncs si és així, per què ho ha deixat perdre, l’Ajuntament? Si la casa hagués estat aquí al mig del poble, segur que no ho haurien deixat perdre. Però essent allà, costa més, hi ha més gasto... Però ara, que volen que les criatures sàpiguen el que es feia abans i tot això... doncs allà dalt hi ha moltes coses! Allà a la masia hi ha fins i tot un cup enrajolat! I com el forn que hi ha allà a casa no n’hi ha cap altre a Viladecans... I el celler... Hi ha moltes coses per poder ensenyar. I l’era, i els corrons que no sé si encara hi són... Uns pels altres, ho han deixat perdre.

Josep Lligadas Vendrell