Corrupció i democràcia

La idea moral sòlida de que la societat ha de ser gestionada per tots i en favor de tots, en què es fonamenta la democràcia moderna, ja va ser apuntada per Francesc Eiximenis a finals del segle XIV. No va ser fins el segle passat quan va assolir un èxit més o menys estable. En els sis segles de trajecte, la idea ha passat èpoques fosques, avanços i retrocessos, alegries i fatalitats. Alguns ciutadans, no la majoria, encara conserven la memòria viva dels darrers patiments.Aquesta dilatada perspectiva ens dificulta assumir el nostre paper per defensar i fer créixer la nostra herència històrica. Ens veiem com a gotes d’aigua sense valor, com a gotes perdudes en un mar turbulent. En els darrers mesos s’han anat disposant endreçadament a l’aparador, com a col·leccionables de cap de setmana, una sèrie d’esdeveniments que, si bé no els veiem com a sorprenents, semblen donar raons als que ens sentim ofesos: Gürtel, Caja Madrid, Palma Arena a Mallorca, El Ejido, Málaga, Palau de la Música, Santa Coloma i altres fascicles pendents d’entrega. S’ha parlat molt i variat sobre aquests casos, de vegades des del seny, sovint des de la maledicència autocomplaent, i també s’ha de dir, del campi qui pugui. Tot i així, la frase “no els veiem com a sorprenents” té molt d’interès pel que comporta de càrrega moral compartida.Tenim tan interioritzada la banalització del dolor dels altres que ens caldria escoltar el “sólo le pido a Dios” de l’Ana Belén per recordar-nos qui som. Tenim igualment tan interioritzada la banalització de la corrupció i l’egoisme que no ens costa assumir aquella frase cínica de “tothom és corrupte d’acord amb les seves possibilitats”. L’Ana no ens va fer cap cançó que ens emmiralli, però mentrestant, en aquests temps de corrupció visualitzada, els cínics, maldients i amorals, juguen a fer retrocedir la democràcia amb la imprescindible complicitat de la nostra part, aquella que interioritza el fatalisme. Tots junts preparem el terreny al populisme, a la solució ràpida, fàcil i retrògrada, mentre es consoliden les estructures de corrupció. I també s’ho haurien de fer mirar els partits polítics, sempre més pendents de la demoscòpia que de la democràcia. Hauríem d’exigir responsabilitat als que tenen el deure de controlar recursos públics, sense oblidar aquells que, mitjançant artificis legals i sense cap mena de rubor ni sentit ètic, ens diuen que els diners destinats a fer música es poden desviar a la subvenció d’entitats amb ferums de gestió del clientelisme i d’enginyeria financera.S’han proposat moltes mesures per dificultar la corrupció, encara que la majoria han rebut l’oposició coordinada dels sectors socials beneficiats per la ètica asimètrica del tu vius amb uns valors, jo amb uns altres. Les estructures de l’amoralitat són tan sòlides que els que volem un altre món ja sabem que difícilment el viurem. Malgrat tot, cap castell és inexpugnable i la pròpia democràcia, aquesta construcció de sis segles, de tant en tant obre una escletxa per on circula una mica d’aire fresc i porta aleatòriament algú davant els tribunals.La gran esperança està en donar valor a la gota d’aigua, en creure en la capacitat de reconèixer el milletito que tots portem dintre i, en contra d’ell, assumir el risc de participar per construir democràcia en la minúscula part que ens pertoca, des de l’ètica quotidiana, perquè es pugui fer la suma de les ètiques individuals que s’escampen, interconnecten i participen de la mundialització.Xavier Ramírez