Són les quatre de la tarda i el termòmetre marca 49ºC. Comença a bufar el vent, s’apropa una tempesta de sorra. Passat el pont es veuen els murs del pati de l’escola i uns cinquanta nens amb les mirades clavades en la nostra direcció. Comencen a córrer i de sobte se’ns llencen a sobre abraçant-nos i fent-nos petons. És el nostre primer dia a l’escola.
Aquesta reacció efusiva i innocent dels nens d’Errachidia la primera vegada que ens van veure és, sense dubte, una de les coses que encara recordem quan tanquem els ulls i fem volar els records uns mesos enrere.
Sóc una de les ex-Trucaires de l’Agrupament Escolta Sant Joan de Viladecans i ara fa gairebé un any ens vam marcar un objectiu: fer un voluntariat al Marroc. Un dels problemes que se’ns va presentar van ser els diners. Vam moure fils i vam organitzar un sopar popular ambientat al Marroc (carpes i cuscús a les taules), dues festes i un mercat de roba solidari. També vam vendre roses i samarretes, i vam demanar subvenció a entitats com Movimiento Scout Católico i Minyons Escoltes i Guies de Catalunya, així com a la Secretaria de Joventut. Amb paciència i sobretot l’ajuda de molta gent vam aconseguir els diners necessaris per comprar vuit bitllets d’avió i pagar la nostra estada a Errachidia.
Resultat? 24 meravellosos dies en un país veí del qual fa uns mesos només en sabíem quatre coses. Ara intento recordar tot el que vam fer i em vénen moltes coses al cap. Quan penso en els tallers i jocs que fèiem amb els nens recordo la impotència que sentia els primers dies en no poder comunicar-me amb ells. També recordo la felicitat que sentia quan veia un somriure a les cares d’en Mohamed o la Omaima o qualsevol dels quinze nens de la classe quan corrien darrera una pilota o pintaven amb les mans. Però sobretot, recordo les seves llàgrimes sinceres del nostre darrer dia a l’escola. A vegades els imagino corrent per l’escola i amagant-se darrere les parets plenes de dibuixos que vam pintar durant aquells dies. A part de la relació amb els nens i la gent del poble, també vam poder conèixer gent d’altres països que tenien les mateixes inquietuds i ganes de col·laborar en un projecte d’aquestes característiques. Vam establir vincles molt estrets i es van iniciar amistats que, de segur, duraran molts anys. Potser explicar aquesta experiència en un petit article és massa ambiciós ja que costa expressar en paraules totes les emocions viscudes. És per això que tenim la intenció d’organitzar una exposició de fotografies i alguna xerrada per apropar aquesta cultura veïna que tant ens ha fascinat a la gent de Viladecans.
Laia Muns i Ull
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada