El passat mes de novembre Joan Saura va dir als membres del Tribunal Constitucional que per haver assumit el paper d’actors en les disputes electoralistes, que no polítiques, de PSOE i PP, en comptes de complir amb les obligacions del seu càrrec, han deteriorat la més alta magistratura de l’estat de dret, i els va convidar a dimitir.Si bé no és descartable que l’actuació de Joan Saura formi part d’una actuació coordinada del Govern de la Generalitat, m’agradaria creure que ho ha fet per tres motius principals: en defensa de la sobirania del poble català i de la seva voluntat expressada en referèndum, en defensa de la qualitat democràtica representativa dels partits catalans i del Parlament, i per últim, en defensa de l’estat democràtic a Espanya i de les seves institucions: el Congrés i el Senat.Com a bon malpensat estic convençut que PP i PSOE especulen amb que si triguen uns quants mesos s’acostaran les eleccions i podrien trobar-se complicacions no desitjades, per la qual cosa pensen que ara és el moment d’acabar la partida, que ara és l’hora dels fets consumats. Com a bon malpensat crec que PP i PSOE no ens consideren ciutadans amb sentiments i fidelitats, sinó simples vots per inclinar la balança.I mentrestant, que ens passarà als catalans? Doncs, a la meva forma d’entendre, quedarem tàcitament dividits: els que consideren que Catalunya no els aporta res que no els hi aporti Espanya, els que consideren que l’única alternativa al rebuig que ens mostra una certa Espanya és la independència, i els tercers en discòrdia que seguirem buscant complicitats pel federalisme en l’Espanya no acomplexada.La clau de la resposta catalana està en que PSC i CiU siguin capaços d’embastar un acord sense partidismes. No perquè siguin més espavilats sinó perquè sobre ells caurà la responsabilitat del fracàs en cas d’una resposta no unitària. Tots dos partits hauran de gestionar els interessos de les tres Catalunyes, totes tres amb representació en quasi tots els partits.Amb la primera ho tenen fàcil perquè són gent molt adaptable, no hi ha hagut cap avanç autonòmic en el qual no s’hagin feliçment integrat. Amb la segona està francament difícil. L’Estatut els és un mal menor i la supèrbia del PP fa venir el vent de cara per referèndums i exaltacions d’independentisme. La demagògia és avui dolça a les orelles i facilita pressionar a l’alça, inclòs passar d’Estatut i demanar directament la independència.PSC i CiU hauran de ser molt hàbils per navegar amb seny en aquestes aigües trasbalsades per la rauxa, però també ho hauran de ser els independentistes que miren lluny sense apuntar-se als oportunismes. Amb els tercers en discòrdia, els federalistes, tampoc no tindran problemes. L’Estatut va en la nostra direcció, podem impulsar l’Espanya sociològica, però no deixar-la enrera. Avui ens endarrereix, perjudica i preocupa la falta d’unicitat en la resposta catalana i mirarem de posar les coses fàcils a PSC i CiU.Si calgués aprovar al ple de l’ajuntament una declaració conjunta relativa a la decisió del Tribunal Constitucional, si calgués marxar a Barcelona sota una pancarta unitària, seria una constatació més de que la batalla per la convivència no és fàcil i no podem defallir.

Xavier Ramírez