A penes quatre mesos després que el Tribunal Suprem declarés il·legal Comissions Obreres, el mateix juny de 1967 que va sortir el Sargent Pepper dels Beatles, els Black Boots van fer la primera actuació de la seva història al Cocodrilo Llorón. Van començar sense cantant. El Jaume Puig i el Joan Pugés s’alternaven en les veus solistes, i el Jaume Cabistany i el Vicenç Domènech ajudaven en els cors. El grup va acollir una curta temporada un eivissenc massa aficionat a les nits boges i accidentades, finalment substituït pel Sebastià Oriol, propietari d’una veu amb textura de cantant negre. Era el millor moment, arribava el soul que trencava la discriminació racial de la música i anticipava la imatge dels jocs del 68 amb els atletes negres pujant al pòdium amb el puny en alt per expressar l’ orgull rebel pel seu color de pell.
La música popular també va canviar el color de pell i una part del repertori dels Black Boots era tan negre com el color de les botes del seu nom. Versionaven cançons en anglès dels èxits del moment com I’m Believer dels Monkees i sobretot Con su blanca palidez dels Procol Harum, però també l’I feel good de James Brown, la Terra de les mil danses del Wilson Pickett o les balades d’Otis Redding.
El grup era més que un grup. Hi havia els dos chispas, el Salvador Bel i el Joan Domènech, que es barallaven amb aparells i micros amb irrefrenable tendència a acoblar-se enmig d’una cançó, i un mànager, el Fernando Prat, que s’ocupava de trobar-li actuacions al grup.
Anar a ballar llavors era anar a escoltar música en viu, a l’aire lliure a l’estiu, sota teulada la resta de l’any, en les mateixes sales de ball on havien ballat els joves dels quaranta i dels cinquanta. Eren sales on no faltava la llum, ja que el ball era lloc de trobada i contacte entre els dos sexes i aquella situació compromesa exigia llums i taquígrafs.
Els Black Boots arrossegaven grups d’amics i alguna amiga –fins i tot per anar a ballar les dones tenien mobilitat limitada– i Sitges era el desplaçament preferit de l’estiu, a qualsevol de les dues pistes enjardinades de noms tan suggeridors com El Retiro o El Prado.
Anar a Sitges per a un jove de Viladecans era com anar a un altre món. Quan passaven l’estació de Vallcarca, que era com una postal de la contaminació, grisa i polsegosa per la fàbrica de ciment, i després dels túnels apareixia Sitges, era el més proper a viatjar barat a un paradís assequible. Els carrers blancs del poble de pescadors, en pendent cap al passeig del mar, també portaven al carrer del pecat, un pecat més de pensament que d’obra. Anar amb els Black Boots a Sitges no assegurava menjar-se un rosco, però alguns van menjar la primera hamburguesa de la seva vida, les primeres patates fregides amb maionesa i paperina, o l’últim crit de la gastronomia de baix pressupost: un quart de pollastre a l’ast.
Van actuar a tot Catalunya, a la ràdio al carrer Casp i guanyar algun concurs de grups –la televisió era un horitzó gairebé inabastable, fins i tot per a grups com Pic-nic que llavors triomfaven amb Cállate niña– però el seu hàbitat natural era Viladecans i Gavà. A Gavà actuaven al Casino, que tenia sala d’hivern tancada, però també un espai darrere a l’aire lliure per les tardes dels diumenges d’estiu. A Viladecans tocaven a Can Batllori i a un lloc inversemblant: el Nido de los Retales. (continuarà)
José Luis Atienza
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada