Fins el 1992, que vàrem ser sub-seu olímpica, la gent de Barcelona ens acostumava a ubicar entre Gavà i Castelldefels, no pas al peu de la muntanya de Sant Ramon. El beisbol ajudà a posar Viladecans en els mapes. Fora de Catalunya només algunes persones de Calaceit, de Tauste, d’Alcossebre, de Matalascañas o de Benalúa de Guadix sabien, gràcies a la migració de familiars i amics, que hi havia un poble que es deia Viladecans uns kilòmetres al sud de la capital. Fins i tot els turistes dels campings “Toro” i “Ballena” creien estar estiuejant a Sitges. Exagero, és cert.
Per altra banda i sense proposar-s’ho, el beisbol contribuí a fer-nos més dignes i mereixedors de millors serveis dels que fins llavors se’ns atorgaven. Sovint ens volien menysprear dient-nos que érem de Vila-de-gossos i… quasi bé callàvem. Exagero, d’acord. Però fins aquell 1992, quan agafàvem la Mohn, més que sovint ens tocava anar drets a Barcelona. Si sortíem a la carretera sempre estàvem embotellats, tant si anàvem pel Camí Ral com pel “Gato Negro”... De no tenir, ni cinema teníem. Per veure una pel·lícula, el cinema més proper era el Maragall de Gavà. Per ni-ni, ni estació de tren. L’estació ens la va portar l’Olimpiada i us asseguro que ja no exagero gens. Com que no quedava bé que una sub-seu estigués tan mal comunicada, ens van plantificar un baixador enmig d’enciams i bledes.
La raó de ser sub-seu olímpica va ser la conjunció d’aquests tres ingredients: tenir l’espai necessari (el camp), la tradició més que suficient (fundació de l’any 1945) i el Club Beisbol Viladecans (continuadament victoriós). Aquest havia estat el just guanyador de totes les lligues nacionals i totes les copes del Rei els deu anys previs. De semblant raó, Badalona va ser sub-seu del bàsquet, Banyoles del rem, Terrassa del hoquei i Granollers de l’handbol. Amb posteritat al 92, el club tornà a guanyar en set ocasions la lliga i en nou ocasions la copa. Ara, l’exagerat ja no sóc jo, sinó que ho comença a ser el bagatge victoriós. Molt probablement, no ha nascut, i dificilment ho farà, cap club que pugui acaparar semblant tresor de manera consecutiva.
Els responsables principals i en primer pla d’aquesta gesta, deixeu-m’ho dir ras i curt, varen ser en Fèlix Cano Ridruejo i en Josep Porcar Escrichs. En Fèlix acabà essent l’únic jugador present de manera activa a tots els triomfs. En Josep, com a jugador deixà de jugar, quan tenia prop de quaranta anys, les dues últimes copes del Rei. Però aquest parell d’homenassos no solament guanyaven a base de les millors batacades, patacades i enguantades, sinó que, portadors del seny i la rauxa necessaris, eren capaços de fer encaixar una dotzena d’individualitats tendents a qualsevol dissonància i dur-los mitjançant una paraula, un gest, una mirada o una acció precisa, a la concordància imprescindible perquè l’equip perdés el mínim de partits.
Encara eren bordegassos (16 anys) quan ajudaren en les primeres victòries nacionals als veterans Alfons Barrué, Josep Pallàs, Jaume Castañé, Vicenç Santacana, Joan Domènech, a l’avui president doctor Julio Cano germà d’en Fèlix, a l’ex president Jordi Amat, a en Jaume Puig, a en Fernando Carmona, als germans Muñoz, a en Paco Cereceda i a l’Enrique Cortés. Amb el company i amic de la mateixa fornada Josep Segura que els feia de catxer de manera més que intel·ligent, en Fèlix i en Josep aviat es van convertir en el pal de paller d’aquell equip que durant els anys vuitanta anà injectant a tothom d’aquí bones dosi d’autoestima.
Deixeu-me que també us recordi i faci reconeixement dels qui foren els companys protagonistes dels anys noranta: el catxer Juanma Salmerón, en Xavi Benito, en Gabi Espín, els germans Jordi i Raul Pérez, en David Porcar, en Marcos Berenguer, l’Enric Fernández, en Miguel Catalán, i alguns més que rucament dec estar oblidant. Tots ells continuaren enfilant-se a la torre que tenia per base en Fèlix i en Josep acceptant de bon grat el seu lideratge. També hi vam tenir forasters delitosos de fer pinya contribuint a la consecució del seguit de victòries. Foren benvinguts en tant que no posaven en perill el bon rotllo amistós, la identitat i la raó de ser del Club Beisbol Viladecans.
La cosa de guanyar a l’engròs va començar l’any 1982. La crisi econòmica persistent arreu del país i a Viladecans en particular, no ens permetia gaires alegries. Els processos de reconversió i l’atur que se’n derivava posaven la pell de gallina. L’ajuntament, que amb prou feines arrencava després de les primeres eleccions democràtiques i es recuperava de l’ensurt del 23-F, acabava d’ocupar-se de la meravellosa herència predemocràtica d’asfaltar l’Albarrosa, ampliar el cementiri i alguna altra coseta, sense tenir un duro. Els descampats del Poblat Roca, de Can Batllori i del torrent Ballester, que uns pocs anys enrere havien estat els camps de batalla de la vaga de la Roca, ara eren domini de xavals que jugaven a tirar-se pedres perquè sí o per conquerir alguna heroïna veïna del barri. I domini també d’altres ja no tant xavals, que abandonant tot joc, lluita i esperança, es picaven directament a la vena una altra mena d’heroïna, a risc de deixar aquest barri, sense cap compliment, amb bromera a la boca.
Afortunadament per als més joves, el Club Beisbol Viladecans, foragitat del camp que compartia des de l’any 1945 amb els xutadors de calçotets curts, jugava llavors a aquells mateixos descampats del Poblat Roca a tocar del Col·legi Mestres. Força pares i mares de l’entorn, amb més angoixa que il·lusió i fent-ne en molts casos un seguiment de regnes curtes, deixaren derivar els seus fills cap a aquella pràctica insertada al bell mig de Viladecans, considerada més inòcua que la de trencar fanals a pedrades i més divertida i formativa que la de injectar-se estupefaents a la vena. Així, en l’exercici de la seva responsabilitat, alguns d’aquests pares s’hi quedaren enganxats i, juntament amb fills i filles, contribuïren en bona mesura a fer que el club anés més enllà del que sempre havia estat, un simple lloc de trobada amical per jugar.
Els nostres herois i amics Fèlix Cano i Josep Porcar, estadísticament, durant anys batejaren per sobre el 300x1000 de promig (el fet de colpejar bé la bola amb el bat, en els intents corresponents, arribant com a mínim a primera base sense que l’equip contrari pugui evitar-ho). En Fèlix, algunes temporades feu hit al voltant dels 400. Per altra part, tenint la possibilitat de jugar en qualsevol posició defensiva, tots dos destacaren també com a pitxers durant molts anys. En Fèlix per la seva precisió i potència, amb llançaments al voltant del 140 km/h, i en Josep per la seva varietat de corbes i enganys sobre el batejador rival.
D’aquests dos referents del beisbol, només en Fèlix jugà l’Olimpíada de Barcelona. A en Josep me’l deixaren fòra de la pre-selecció, anys abans, els estaments burocràtics de la Federació. Reivindicava amb tota raó, però potser massa sonorament per a les fines oïdes de qui manava, compensacions a les pèrdues i disfuncions que en la seva feina provocava la dedicació intensiva a la selecció. Per altra part, abans de l’Olimpíada aquest equip nacional desgraciadament responia més a criteris de quota de clubs que a criteris de vàlua personal. En Fèlix en canvi, amb l’equip d’Espanya tingué ocassió de jugar a dotzenes de camps d’arreu del món i esdevingué figura en els Jocs on també ho varen ser els americans, futurs”Hall of fame”, Jason Varitek, Nomar Garciaparra i Jason Bianchi. Per a la història del beisbol, el nostre paisà quedarà com el primer batedor olímpic que aconseguí un gran eslam (homerun amb bases plenes). Fou en el partit que Espanya guanyà a Puerto Rico al nostre camp municipal. (Al proper número acabarem la història...)
Andreu Comellas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada