Els Consells Populars de Cultura Catalana (1)

Els Consells Populars de Cultura Catalana, que mai no es van reconèixer com a entitat, es van crear amb l’objectiu de recuperar les festes populars arreu de Catalunya. A Viladecans va ser-ne l’impulsor en Jordi Vicente, un noi que havia arribat de Begues amb la seva motoreta, i buscava obrir una llibreria entre Gavà i Viladecans. L’atzar o la casualitat, va fer que aleshores a Gavà s’obrís una llibreria similar a la que ell volia muntar, i això el va fer decidir d’obrir-la a Viladecans. Com no coneixia gaire gent, el Jordi Soler, un amic comú de Gavà, li va presentar en Jaume Lligadas Vendrell, perquè li ensenyés el barri i li parlés de Viladecans.

En Jaume i en Jordi van quedar a la rambla, i d’allà van fer un tomb per el barri antic. Així en Jordi va conèixer què era la Torre Modolell, la Torre del Baró, l’edifici del Bofill, els jardins de Can Modolell, l’església de Sant Joan... Edificis i llocs que per a nosaltres són habituals, però que són singulars i carregats d’històries.

Aquella trobada va ser productiva, ja que en Jordi va trobar un local que li anava bé per muntar el seu negoci, al costat del local de CCOO i davant de l’edifici d’en Bofill, al carrer del Sol. La llibreria “Els nou Rals” anomenada així perquè nou rals era, segons el llibre Episodis de la història de Rafael Dalmases, el que es pagava de lloguer de terres de pastura al segle XIX, tal com marcava el plet de termes i pastures del Baix Llobregat. La llibreria es va inaugurar el setembre de 1979, i de seguida es va convertir en un punt de reunió de la cultureta local.

A poc a poc, gràcies al seu negoci, en Jordi va començar a conèixer, i a relacionar-se amb gent de Viladecans i, de mica en mica, amb el seu caràcter extrovertit, va començar a engrescar amics i coneguts, en projectes culturals per a la població. Un d’aquests projectes va ser la constitució dels Consells Populars de Cultura Catalana a Viladecans.

Però, què eren els Consells? No he trobat una declaració d’intencions, ni un any de creació, però cal suposar que la idea d’instaurar, o crear, Consells a nombroses poblacions dels Països Catalans va sorgir del Congrés de Cultura Catalana que nasqué d’una iniciativa aprovada, el gener de 1975, per la junta de govern del Col·legi d’Advocats de Barcelona.

La convocatòria rebé immediatament l’adhesió de diverses entitats i personalitats, de resultes de les quals fou constituït un secretariat provisional, fins que l’octubre d’aquell mateix any fou creada la comissió permanent integrada per un total de vuitanta-cinc entitats de tots els Països Catalans. Jordi Rubió i Balaguer fou nomenat president d’honor del Congrés, amb quatre vicepresidents d’honor: Joan Miró per Catalunya, Joan Fuster pel País Valencià, Francesc de B. Moll per les Illes Balears, Pere Ponsich per la Catalunya del Nord i Joan Martí i Alanis per Andorra. El Congrés fou presentat a València el 6 d’abril de 1976, a Perpinyà el 12 de juny, a Palma el 27 del mateix mes, a Andorra la Vella el 10 de novembre i, finalment, a Barcelona el 8 de desembre. Foren organitzades cinc campanyes de mobilització popular a l’entorn de la defensa del patrimoni natural, la identificació del territori, l’ús oficial del català, la revitalització dels valors populars i del folklore i de les institucions. Pel novembre de 1976 els coordinadors dels àmbits dels Països Catalans, aplegats a Barcelona, redactaren la ponència de continguts culturals del Congrés, la qual constitueix una proposta de marc institucional dels conceptes de cultura, de catalanitat i de poble als ciutadans dels Països Catalans. El Congrés rebé l’adhesió d’unes quinze mil persones i de més de mil cinc-centes entitats i s’hi inscrigueren 12.400 congressistes. La tasca primordial fou l’elaboració i redacció de les resolucions dels diferents àmbits en què es dividia el Congrés, que constituïren un balanç de l’estat cultural dels Països Catalans del 1936 fins a la celebració del Congrés, amb l’aportació dels projectes de futur a curt i mitjà termini. Tots aquests treballs foren editats en tres volums. El 15 d’abril del 1977 foren iniciats a Perpinyà els actes de cloenda dels àmbits, que culminaren el 20 de novembre a Manresa. El 8 de desembre de 1977 tingué lloc al Palau de Congressos de Barcelona l’acte solemne de la clausura. Amb posterioritat al Congrés, el 1979 fou constituïda la Fundació Congrés de Cultura Catalana, amb seu a Barcelona, al Col·legi d’Advocats, amb l’objecte de dur a terme moltes de les iniciatives proposades en les conclusions congressuals dels diferents àmbits. Podeu veure més informació a http://www.fundccc.cat/

Però tornem als Consells. Tot i que els indicis em fan suposar que la idea dels Consells va sorgir del Congrés de Cultura Catalana, a la pàgina web de la fundació no en fa cap esment, cosa que em fa pensar que la idea va sorgir de manera espontània, prenent l’esperit del Congrés, però en cap cas liderat o controlat per les mateixes persones que l’havien impulsat. A Viladecans, si més no, els Consells Populars de Cultura Catalana es van constituir el gener de 1980 de manera assembleària. Alguns del seus membres que van estar en actiu en diferents etapes de la vida de l’associació van ser en Jordi Vicente, el Jaume Lligadas, el Pere Riol, l’Anna Besora, el Joan Bau, la Teresa Bubí, el Josep Pérez, el Jordi Dolz, el Carles Soler, la Teresa Montmany, l’Albert Coll, el Miquel Segura, i perdoneu-me, però segur que em deixo algú, gent amb ganes de mobilitzar culturalment la població, recuperar les festes i les tradicions que la dictadura ens volia fer oblidar, i integrar, mitjançant la festa popular, als nous catalans arribats d’arreu d’Espanya als anys 60, i que, per diverses raons, no se’ls havia deixat descobrir qui i què eren els Països Catalans i per què ens estimàvem la nostra terra. Aquest últim objectiu no era fàcil, però era molt important. Cal pensar que les entitats creades en època franquista per albergar i alliçonar aquests nousvinguts, continuaven funcionant amb l’objectiu de mostrar una falsa identitat espanyolista que subtilment i fàcilment era reconvertida en posicionaments anticatalanistes. No en va els membres del grup van ser diverses vegades increpats per grups de ideòloga franquista i, en alguns casos, fins i tot, van rebre amenaces i agressions que posaven en perill la integritat física i la pròpia vida.

El Consells també eren vistos des del consistori local amb cert recel, per tractar-se d’un moviment associatiu amb caràcter propi i poc “controlable”. Tot i així, són moltes les relacions entre els Consells i l’Ajuntament, i eren respectuoses. Malgrat els entrebancs, els Consells es van posar a treballar. El local on van fer les primeres reunions era el de l’Agrupament Escolta i Guia Sant Joan, que era al carrer Sant Josep. Aleshores n’eren caps d’agrupament la Irene Esteban, en Jaume Lligadas i el Joan Bassolas. Des d’allà van començar organitzant tot un seguit d’activitats, que anaven des de cursos de balls de saló, tallers de danses d’arreu del món, xerrades, etcètera, fins a la recuperació de les festes populars. Una de les fites importants va ser, la recuperació del Carnaval.

En el proper número parlarem d’aquesta recuperació i de les altres activitats que es van promoure.

Josep Mumamy