Podria haver estat en un altre lloc, però es que aquells bonics paisatges verds envoltats de petites i grans cases, aquest caràcter acollidor i altres encants, ens havien fet un cop més escollir les terres d’EuskalHerria per passar uns dies.
I per sort vàrem poder gaudir també d’una de les expressions culturals més significatives d’aquestes terres, la gastronomia. Aquests dies d’octubre se celebraven diversos campionats en aquestes terres: per un costat a Cambo-les-bains (País Basc Francès) el dia del «Gateau Basque» amb el seu corresponent campionat de pastissos i també es celebrava el Campionat de Pintxos d’Euskadi. Aquest últim es va desenvolupar al llarg de tres dies en la bonica ciutat costanera basca.
Un campionat que va ser pilotat per un presentador navarrès una mica particular, Iulian Iantzi, el fill d’un euskaldun que va emigrar als Estats Units per fer de pastor. Iulian, que va néixer allà, més tard va tornar a Lesaka (Navarra) amb els seus pares, però només coneixia dues llengües, l’anglès i l’euskera. Mala situació per a ell atès que això passava en temps de la dictadura. Segons ell va ser un moment difícil per a un nen que patiria les conseqüències d’aquells temps.
Però a part d’aquesta petita historia, comentada pel mateix presentador, vull destacar que aquest Campionat va ser un bon lloc per aprendre alguns trucs de cuina, però sobretot per sorprendre’s de les innovadores i màgiques receptes que anaven explicant un a un els cuiners de fins a vuitanta bars i restaurants. Tot entorn d’un element molt significatiu i tradicional de la gastronomia basca i navarra, el pintxo.
La pluralitat era sens dubte el signe d’identitat d’aquest moment d’aquest tipus de cuina i podíem contemplar com competien des d’una noia donostiarra, una dona d’origen senegalès fent el seu pintxo, el debat encetat per un cuiner d’una edat una mica avançada, acompanyat per dues dones marroquines, entorn del que representava el pintxo original i discutint sobre els pintxos més elaborats, i com per exemple dos nois d’origen argentí arribaven a guanyar un dels premis d’aquest campionat tan euskaldun.
Però el resum pot ser que a l’entorn d’aquest destacat element cultural hi caben variacions o enriquiments tant per l’origen, la innovació o la tradició dels seus cuiners com per la diversitat d’ingredients culinaris que s’utilitzaven. Vam poder veure des del tradicional bacallà fins a un pintallavis de mantega aromatitzada amb aroma de llimona. Gaudíem veient com gaudien tots i cadascun dels cuiners i cuineres participants a l’hora de realitzar els plats i com sabien transmetre els sabors i les textures d’una forma oral i visual.
Des del meu punt de vista una forma fenomenal d’integrar i compartir coneixements sobre elements culturals propis d’un poble.
Després de gaudir d’aquest bon espectacle no ens faltava més que tastar, en algun d’aquells bars d’Hondarribia, algunes de les delícies que podíem haver vist en aquell campionat.
Miguel de la Rubia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada