La immersió lingüística sembla una reivindicació exclusiva dels que tenen el català com a llengua materna. M’agradaria aportar una perspectiva no gaire freqüentada com és la tradició castellanoparlant, que és la meva tradició personal. Intentaré parlar honestament de la meva experiència personal, sense ocultar que jo sóc dels que se senten més còmodes parlant castellà que català, i que al primer despiste, ya estoy hablando castellano.
Nascut al Raval, als dos anys vaig anar viure a l’Hospitalet, però no vaig sentir cap paraula en català fins arribar als sis anys a Viladecans i als sermons del rector Ramon Saborit, la meva immersió lingüística. Les meves primeres paraules en català –i gairebé úniques– van ser a missa, a doctrina i al “sentru”.
La “Cançó de Matinada” del Serrat, i la literatura van ser com el primer petó, sense llengua, amb l’idioma adoptiu. “La pell de brau”, d’Espriu, bilingüe, va ser el meu primer llibre, i “Onades sobre una roca deserta”, del Terenci Moix, la meva primera novel·la en català, plena d’àdhucs i jovenívols, que mig vaig entendre a les palpentes.
La política va ajudar, llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia, els concerts del Pi de la Serra, del Llach, del Raimon. De tant en tant a les reunions del partit algú em deia i tu, perquè no parles català? I jo contestava: Yo soy charnego porque el mundo me hizo así.
Però el mundo em va enviar a la mili a Saragossa quan se’m van acabar les pròrrogues. Franco havia mort un any abans, però quan apagaven el llum sonaven crits de catalanes, polacos, cabrones! Els catalans –amb una excepció, jo–, parlaven català, i els de Madrid no ho suportaven. Lo hacéis para que no os entendamos y criticarnos. Meitat per molestar, meitat per solidaritat, per primera vegada a la meva vida em vaig llançar a parlar català. Tenia vint-i-set anys. El que no va poder ni el partit, ni la meva sogra, i tu per què no parles català? ho va aconseguir la incomprensió lingüística i la defensa d’un dret. Vaig parlar català, no por lo civil, sino por lo militar.
La llengua és un fet fàcil però complex. La llengua materna, amb la que aprens a parlar, s’estima d’una manera íntima i gairebé instintiva. L’altra llengua, l’adquirida, no la visc com a part de la identitat política, perquè per mi és de la gent sense adjectius. Hauríem d’evitar fer de la llengua un espai d’alineament polític, perquè la llengua és de tothom. Neix de la tradició, però està viva perquè la usem per comunicar-nos. La llengua es parla perquè s’estima o perquè és útil. Com les cançons de Manel o la pel·lícula Pa Negre, que sense pretendre-ho, són una reivindicació amable de la nostra llengua, a cau d’orella, que és quan més clares i dolces sonen les paraules. Com la seixantena nit de Santa Llúcia a Viladecans, d’Òmnium, que va fer país, va fer llengua catalana, des de la cultura i la seducció.
No fa gaire vaig confessar que jo –per qui la paraula és una eina molt important per fer política, per intentar explicar, i alguna vegada per intentar convèncer a qui es deixi–, visc com un problema no tenir la mateixa facilitat per al català que per al castellà. I això m’ha fet sentir, més d’una vegada, parcialment discapacitat.
Més enllà de retrocessos en l’ús social del català, de tribunals suprems o constitucionals, saber català és una habilitat social imprescindible en aquest país per tenir la plenitud de drets subjectius i objectius, des d’estar en una taula rodona d’Òmnium, passar una oposició o demanar una sol·licitud de treball. Com canta el Serrat, la verdad no es triste, lo que pasa es que no tiene remedio.
Sense cap accent polític, crec que la immersió lingüística ha estat una benedicció per als castellanoparlants, perquè ens ha donat més igualtat d’oportunitats. Els catalanoparlants no la necessiten tant com nosaltres. Tenen una immersió lingüística fora de tota sospita judicial: la veu de la mare.
José Luis Atienza
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada