Els refugiats de guerra de Viladecans, 1936-1938

“Madrid, noviembre-diciembre de 1936”, instàntania de Robert Capa publicada en Capa. Cara a cara, Ministeri d’Educació i Cultura [Madrid, 1999], pàg. 90.

A mesura que el cop d’estat militar es convertia en revolució en aquells territoris on va fracassar i en una guerra incivilitzada en aquells altres on es va produir un equilibri de poders i, a mesura que els rebels anaven guanyant terreny per la força de les armes, la rereguarda catalana es va convertir en terra d’acollida i de solidaritat per a moltes famílies que fugien de la violència, de les bombes i de la repressió. Així Viladecans, com moltes altres localitats catalanes, a partir del novembre de 1936 va començar a acollir refugiats de guerra procedent dels diversos fronts bèl·lics.

Des de novembre de 1936 fins al desembre de 1938, quan s’engegarà la campanya militar rebel que acabarà amb la desfeta de Catalunya, Viladecans acollirà un total de 466 refugiats. Un nombre prou significatiu de ciutadans si tenim en compte la població existent a la nostra vila al 1936. El padró municipal d’habitants acabat a 30 d’abril de 1936 ens donava un cens de 3.797 veïns i veïnes. Respecte a l’anterior padró, a 1 de desembre de 1930, la població s’havia incrementat en 793 persones, es a dir un 26,4 %. Un augment considerable en només cinc anys. Doncs bé, aquests 466 refugiats que s’aplegaran a Viladecans en temps de guerra i revolució suposen una ampliació del 12,3 % del veïnatge, i el que és més important, la majoria d’aquests refugiats arribaran l’any 1938 (411), quan ja les conseqüències de la guerra es fan notar en l’economia, en la subsistència quotidiana o en la moral i quan el cansament i la desil·lusió comencen a fer estralls entre la gent, que cada dia veu com el front de guerra s’acosta.

El ritme de l’arribada dels refugiats es paral·lel als moviments bèl·lics i a les grans batalles o ofensives de l’exèrcit rebel, que gradualment va guanyant territori a la República. Els primers refugiats (15) que arriben a la nostra ciutat procedien exclusivament de Madrid i ho fan entre el novembre i desembre de 1936 i continuarà, amb un degoteig, fins al juliol de 1937. L’arribada d’aquests primers desplaçats correspon cronològicament amb l’intent de prendre Madrid, en el darrer trimestre de 1936, per part de les tropes rebels. 

La següent tongada de refugiats es donarà el 20 d’agost (13 refugiats) i el 16 de novembre de 1937 (27); els primers procedents de Santander i els segons de diverses ciutats d’Astúries. La seva vinguda també coincidirà amb la caiguda en mans dels facciosos de Santander (26 d’agost) i del front del nord: Gijón i Avilés seran ocupades pels militars rebels entre el 19 i 21 d’octubre. 

Però, serà al llarg de l’any 1938 quan el gruix dels refugiats arribin a Viladecans. Per aquestes dates ja portem divuit mesos de guerra amb el patiment que això comporta, la carestia d’aliments que ja es fa visible en els comerços i botigues, les lleves de fills del poble que marxen i no tornen, els bombardejos de l’aviació feixista que aterroritza la població civil i l’esforç per mantenir, encara i malgrat tot, una moral alta. És en aquest context que es produeix l’arribada de la majoria dels refugiats, fet aquest que causarà alguns problemes de convivència entre la població autòctona.

El 1938, Viladecans acollirà 411 refugiats. Aquests desplaçaments, com els anteriors, també són conseqüència de l’avançada de l’exèrcit revoltat. L’arribada té tres dates claus. El 19 de març es produeix una primera onada de desplaçats: rebem 76 refugiats provinents dels pobles de Sástago, Plenas i Moyuela (Saragossa) i d’Híjar i Alcanyís (Terol). Entre l’1 i el 13 de maig arribaran un total de 92 refugiats que vénen de Calaceit, Fondespatla, la Vall del Tormo (Terol), Lécera, Escatrón i Belchite (Saragossa) però també de Caseres i Benifallet (Tarragona). Finalment, entre el juliol i agost de 1938 es rebran un total de 112 refugiats més, majoritàriament procedents de Calaceit i la Torre del Compte (Terol) i La Fatarella (Tarragona). Tots aquests desplaçaments són provocats per l’ofensiva facciosa sobre l’Aragó entre el març i abril de 1938 (22 de febrer ocupació de Terol; 10 de març, caiguda de Belchite; 17 de març, conquesta de Casp i 27 de març, possessió de Fraga) i, la darrera gran ofensiva republicana entre juliol i agost, coneguda com a batalla de l’Ebre, que s’allargaria fins a mitjan novembre. Encara, a pocs dies d’iniciar-se la campanya franquista sobre Catalunya, entre el 2 i el 9 de desembre arribarien 20 persones més, naturals de Calaceit.

Calaceit serà el lloc d’origen del qual ens vindran més desplaçats: un total de 140 persones de 194 que procedeixen de diversos pobles de Terol. Amb tot, l’Aragó serà la comunitat que aportarà més desplaçats: 314 sobre els 466 que Viladecans acollirà. Això no es una casualitat, els padrons municipals d’habitants de 1930 i 1936 ja reflecteixen com els pobles del Matarranya, i en concret Calaceit són els que aporten el major nombre de veïns vinguts de fora de Catalunya (131 veïns en 1930). Entre els que arriben en aquests temps de guerra es poden trobar les famílies Pitarque David, Campanales Pérez, Pérez Sorribes, Piñol Cuchí, Lombarte o Galindo, tots originaris de Calaceit i que cerquen l’empar dels seus amics i familiars vinguts uns anys abans a la nostra vila. 

Si analitzem l’estructura demogràfica de la població desplaçada podem constatar el que d’altra manera ja es obvi quan es produeixen migracions conseqüència de conflictes bèl·lics. El 62 % dels refugiats (291) que arriben a Viladecans són dones i la majoria dels refugiats (52 %, 243 refugiats) són menors de 19 anys. Un 10 % són homes i dones de més de 55 anys. D’altra banda, de la franja d’edat d’entre els 20 i 39 anys, només hi consten 12 homes, cosa que denota la seva incorporació massiva als fronts de guerra. En relació amb les dades anteriors, la majoria dels refugiats són escolars, les dones majoritàriament es dediquen a les labors domèstiques de la casa i els homes són treballadors del camp; només trobem, aïlladament, algunes persones dedicades als serveis: una mecanògrafa, un barber, un del comerç o un fuster.

Com a dades anecdòtiques podem dir que alguns dels desplaçats tindran veïnatge català per haver nascut ja a Viladecans, com la Carmen Palomo Rodríguez, filla de Julián i Elvira que procedent de Madrid van arribar a Viladecans el 16 de novembre de 1937; o la Luisa Molinos Pérez, que juntament amb sa mare i tres germans més, de 9, 8 i dos de 6 anys, van arribar el 20 de maig de 1938 procedents de Belchite. Les relacions dels refugiats de guerra també denoten l’ambient ideològic d’algunes de les famílies: així, podem veure com alguns dels fills petits –d’entre un i quatre anys– es diuen Durruti, Acracio, Electra, Victoria, Armonia, Bonaventura o Libertario. 

Per allotjar i garantir la subsistència de tota aquesta allau de persones, que en molts casos venien amb el que portaven a sobre, el Consell Municipal de Viladecans va tenir no pocs maldecaps. 

Entre octubre i novembre de 1937, davant de la imminència de l’arribada d’un bon nombre de refugiats, es produeixen acords i contraacords municipals sobre la manera d’allotjar als desplaçats: si aquests han d’estar hostatjats en els diversos edificis que les organitzacions polítiques i sindicals havien incautat –postura dels consellers Orenga Ferrer (UR) i Maldonado Prados (PSUC)–, o bé si s’havien d’instal·lar en els domicilis de les persones mes acomodades   –postura de l’alcalde Llorenç Puig (ERC)–, “(…) que per llur situació poguesin mantenir als refugiats ja que no és cap secret per ningú les dificultats que hi ha per a trobar queviures”. Tots els membres del Consell Municipal, però, van estar d’acord que l’important no era l’allotjament sinó “(…) la qüestió de les subsistències”. 

Aquest acord de distribuir els refugiats entre les cases dels particulars comportaria que pels volts del 25 d’octubre de 1937 hi hagués una manifestació de dones “(…) bastant nombrosa” contràries a l’acord municipal i que aquestes es mostressin “(…) del tot incorrectes proferint crits i amenaces [contra l’alcalde Llorenç Puig] arribant-se àdhuc a una desmoralització tan gran que poc hi ha faltat, per que les paraules es converteixin en fets”. Finalment, i malgrat el recolzament de les Joventuts Llibertàries que van protestar per “(…) la manifestació subversiva de que fou víctima l’Alcalde amb motiu del repart dels refugiats”, s’acabarà acordant repartir els refugiats entre els edificis dels partits polítics i organitzacions sindicals.

Per gestionar tota aquesta nova problemàtica, es van crear diverses comissions municipals Pro Refugiats. El 20 d’octubre de 1937, se’n va formar una primera, integrada pels consellers Josep Carreras Reguan (CNT), Joan Costa (PSUC) i Josep Orenga (UR) sota la presidència de l’alcalde Llorenç Puig (ERC). A partir del 16 de novembre, en va funcionar una altra sota la presidència del conseller delegat d’Assistència Social, ciutadà Orenga (UR) i formada pels companys Josep Arrufat Gasa (ERC), Vicenç Maestre (PSUC) i Joan Carrique Meca (CNT).

Manuel Luengo Carrasco