Marxar d’Erasmus a un país europeu, o bé fer una estada en un altre continent, és el somni de molts estudiants universitaris. N’hi ha que ho veuen com l’oportunitat de conèixer noves cultures, d’enriquir-se personalment i professionalment, i molts altres aprofiten per desconnectar uns mesos, viatjar, sortir de festa i, això sí, intentar aprovar tots els exàmens. És una oportunitat única que requereix un esforç acadèmic i econòmic, però de la que la gran majoria torna molt satisfeta.
Estudiar a fora és molt diferent d’haver de marxar a treballar a l’estranger per la precària situació del mercat laboral a casa nostra. Un estudiant escull aquesta opció amb il·lusió i amb ganes, sense una força externa que l’empenyi a fer-ho. És una experiència que s’inicia per voluntat pròpia i que es gaudeix des del primer fins a l’últim segon, més enllà de les petites dificultats que sorgeixen en el dia a dia. A la tornada tothom pregunta “com ha anat?”, i és molt difícil trobar una resposta més enllà d’un “molt bé” i un somriure. Perquè convertir en paraules les impressions, els sentiments i les vivències de tantes setmanes lluny d’allò conegut no és fàcil.
Són tantes coses viscudes que és inevitable donar explicacions contradictòries. Per a molts joves és el primer cop que adquireixen determinades responsabilitats. Han d’anar a comprar, fer el menjar, rentar la roba, netejar el lloc on viuen, fer gestions... I no es tracta d’ajudar una mica a casa; s’ha de fer tot i a més acompanyar-ho d’un rendiment acadèmic. I d’altra banda, es gaudeix d’una llibertat mai coneguda abans. No s’han de donar explicacions a ningú, es pot sortir amb qui es vulgui, a qualsevol hora i a qualsevol lloc, es pot menjar el que vingui de gust i fer el gandul tot el temps que es vulgui.
Però sens dubte, d’estudiar a l’estranger se n’extreu una gran reflexió: no tot és blanc o negre. Sovint, motivats per les dificultats que vivim a casa nostra, tendim a idealitzar certs països com a llocs on no hi falta la feina, on la gent és respectuosa i on el benestar està garantit. O altres vegades creiem que hi ha certes coses que sabem fer millor que ningú.
Viure un mesos a fora com a universitari, sense l’obligació d’haver de mantenir una feina o tirar una casa i una família endavant —que sens dubte ha de ser molt diferent—, et fa admirar tota l’escala de grisos. Valores tot allò del teu país d’origen que no t’havies parat a mirar mai abans, i intentes adaptar a la teva vida aquí tot allò nou tan meravellós que has conegut a fora i que t’ha captivat. T’adones que totes les cultures tenen la seva part “bona” i la seva part “dolenta”, i que al final el més important és adaptar-se a allò que t’ha tocar viure, sense deixar de lluitar pel que t’agradaria canviar, però donant també les gràcies pel que tens.
Se’m fa difícil expressar-me en primera persona, com a periodista acabada de graduar, acostumada a escriure sobre els altres i a separar l’opinió de la informació. Però posant-me per una vegada al centre, m’agradaria recomanar a tots els joves estudiants de Viladecans que s’esforcin. Val la pena treballar per una nota que et permeti escollir el destí dels teus somnis per passar-hi uns mesos i per poder optar a una beca de la teva universitat, del govern o del país d’acollida per poder finançar l’estada. Però sobretot val la pena esforçar-se —i has de fer-ho tu, perquè ningú t’ho donarà mastegat— per poder gaudir d’una experiència única que anirà amb tu la resta de la teva vida.
Laura Barrio Aguilar
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada