De petita recordo que cada any demanava el mateix: una nina. I... sí, ja me la portaven, però no era la nina que jo volia. Els meus reis no ho sabien ni ho varen saber mai perquè jo feia veure que m’agradava (més que res perquè no s’enfadessin i em quedés sense joguines per sempre més). Aquelles decepcions, desitjos incomplerts, sensacions decebedores, crec que les tornaria a tenir ara si fes una carta als mags demanant una mica d’ordre en aquest món que ens ha tocat viure.
No hem après res de res, seguim repetint errors un darrere l’altre amb diàlegs poc productius fruit de la gran demagògia que plana sobre els debats. La certesa del futur em fa tornar a viure sensacions decebedores, tristes, en veure que s’ha perdut la generositat i altres valors pel camí.
No passa dia que no se´ns encongeixi el cor escoltant i veient l’actualitat crua i dura, sembla que aquestes desgràcies formen part ja de la nostra vida. On queden els pactes, les negociacions, l`alta política... per evitar tot aquest desgavell?
El nostre mar ha engolit milers i milers de persones que buscaven la vida, camps de refugiats esperant poder viure dignament en algun lloc que els aculli, capitals sacsejades pel terrorisme més extrem... proliferació de la violència, assassinats, convertint-nos en espectadors d`aquesta violència buscant víctimes indiscriminades, fent un espectacle de la barbàrie en directe per convertir-nos en espectadors d`aquest drama.
Sí malgrat tot decideixo fer la carta ja sabeu doncs què demanaré, malgrat que tampoc no em facin cas.
Montse Pastor
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada