Els moments millors que he viscut no eren materials, no necessitaven objectes per ser viscuts. Una posta de sol, una tarda amb amigues, una nit amb un amic, unes hores amb qui estimes, un dia de platja a principis de l’estiu, amb la platja deserta encara, un passeig per un lloc nou a descobrir, una xerrada sense presses sobre la vida o sobre res d’important… No ho sé, n’hi ha tants, d’instants, que em quedo sense pàgina per seguir enumerant-los.
Crec que el que em passa s’aparella amb l’edat. Com més gran sóc, menys m’interessa allò físic, i més l’immaterial. Quan era més jove, acumulava més coses que no pas ara, només pel plaer d’aconseguir-les i de gaudir-les. Però el cert és que, al cap d’un temps, perdien el sentit i gairebé no les veia, com si em creués amb un moble que ja no és útil, com una cadira esgavellada, com un sofà que ja no és còmode i li salten les molles.
Tal com sóc ara, em subjuguen més els moments, les vivències, les experiències. Allò viscut, sentit, que m’aporta més que qualsevol andròmina, per més bella que pugui ser. Veig les coses sense vida, sense energia. L’únic motor que em mou avui són les persones. Amb elles, a través d’elles, trobo el que mai no ha pogut atorgar-me cap objecte: un somriure compartit, una confidència, una riallada sota una pluja torrencial –n’hi ha alguna, de més divertida?–, unes llàgrimes d’alegria, una mirada que ho entén tot sense dir res. I un milió de sentiments, de sensacions més que no hi caben en una sola reflexió ni en unes poques ratlles. Sempre faig curt…
Aquest any acabat d’estrenar vull desfer-me del que em sobra. Allò material no serveix.
Que tingueu un any de propòsits complits. Feliç 2017!
Patrícia Aliu
patri.aliu@gmail.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada