Fotografies de l’any 1976 de l’Avinguda de Gavà, coneguda com a Carretera
Vella, cantonada Avinguda Doctor Fleming.
Fa 49 anys d’aquestes imatges d’un paisatge desconegut avui en dia. A la
dreta de la fotografia apaïsada on veiem camps, es troben des de fa anys,
altres edificis i el supermercat Carrefour.
Jaume Muns
.jpg)
Estat de conservació a Catalunya: En perill. Ocasional al Delta del LLobregat. Hi ha molt poques cites. Algun exemplar jove a la migració de la tardor. És el més petit dels carronyaires europeus. Té el bec llarg i prim, de color groc ataronjat. A la cara no té plomes. El plomatge és de color blanc brut amb les puntes de les ales negres. La cua llarga, en forma de falca. Els joves són molt més foscos.
S’alimenta de carronya, de petits i mitjans animals. Les principals amenaces contra aquesta espècie provenen de la manca de disponibilitat d’aliment, la intoxicació per pesticides agrícoles, per fàrmacs ingerits a través del bestiar domèstic i la mort per electrocució.
Eio Ramon
Les persones que vulguin millorar el seu català oral es poden inscriure al
Grup de Tertúlia en Català que començarà el pròxim 21 de gener a la Biblioteca
de Viladecans. Aquesta activitat, inclosa en el programa Voluntariat per la
Llengua, es desenvoluparà fins al 25 de març i té com a objectiu practicar el
català a través de la conversa en un ambient relaxat i distret.
La tertúlia es farà a la Sala d’Actes de la Biblioteca tots els dimarts
d’11 a 12 hores del matí i comptarà amb la presència d’un voluntari o
voluntària d’aquest programa que dinamitzarà la sessió i ajudarà els assistents
a practicar el català suggerint diferents temes o qüestions així com a guanyar
seguretat a l’hora de parlar i millorar la correcció i la pronunciació.
El grup està adreçat a persones amb un nivell intermedi de català, és a
dir, que hagin superat els nivells A1, A2 i B1 i que tinguin interès a aprendre
i millorar el seu català. Per poder participar cal inscriure-s’hi a la
Biblioteca, bé de manera presencial, per telèfon (937 077 294) o mitjançant
correu electrònic a b.viladecans@diba.cat.
Aquestes tertúlies en català són el resultat de l’àmplia col·laboració
entre el Servei Local de Català (SLC) de Viladecans, del Consorci per a la
Normalització Lingüística Eramprunyà, i la Biblioteca que, des del passat mes
de maig, està adherida al programa Voluntariat per la Llengua i contribueix
així al foment de l’ús de l’idioma i facilita que els aprenents del programa
siguin atesos i s’expressin en català, malgrat les dificultats inicials.
Dins d’aquesta col·laboració, també es fan visites guiades a la Biblioteca
per als participants en els diferents grups del Servei Local de Català de
Viladecans, els quals acompanyats pel professorat coneixen els serveis
bibliotecaris que els poden ajudar a aprendre la llengua. Així es fa especial
incidència en el fons d’idiomes que compta amb un ampli ventall de llibres de
gramàtica i aprenentatge del català per tots els nivells i també llibres de
lectura progressiva que serveixen per iniciar-se en la lectura d’un idioma nou.
L’espai dedicat als llibres de Lectura Fàcil, situats al fons de la Sala
d’Adults, estan també indicats per apropar-se a una llengua nova i són
recomanats a l’alumnat que participen en les visites.
Una altra de les iniciatives que es fa des de la Biblioteca en
col·laboració amb el Servei Local de Català de Viladecans és el préstec de
llibres de lectura que el professorat fa servir a les seves classes o com a
activitat paral·lela i de complement per aprofundir en l’aprenentatge de
l’idioma.
Aquí baix
Laia Viñas
Barcelona: L’Altra Editorial, 2024
Amb una prosa deixada anar, natural i molt viva, Laia Viñas fotografia i
homenatja en aquesta novel·la adrenalínica tota una generació, la que va
esprémer la joventut a ritme de tecno a la mítica Ruta Destroy. Aquí baix ens
parla de llaços d’amistat, d’incerteses i inseguretats, i del pes i les
responsabilitats de la vida adulta. En la seva nova obra, Viñas aconsegueix
transportar-nos als pàrquings de sorra de les discoteques valencianes,
l’avantsala de les nits infinites, on situem a la protagonista i als seus
amics. El grup està format per sis col·legues que espremen la joventut a ritme
de tecno i sobreviuen al procés de canvi cap a la vida adulta. Tots ells formen
el grup dels veterans que ja saben com funciona aquest joc; no entrar massa
aviat ni sortir en l’última cançó, les pastilles ben guardades al pantaló i la
tornada a casa ha de ser assossegada, semblant a una processó. El ritual és
sempre el mateix, i cada cap de setmana els sis l’executen tan a la perfecció
que sembla de pel·lícula. Però encara han d’aprendre que no s’és jove
eternament, que estar a la vora dels llimbs, entre el cel i l’infern, té un
preu molt alt a pagar.
¿Qué es lo queer? 10 preguntas y respuestas
Vicent Lozano Gil
Barcelona: Egales Editorial, 2024
Com es defineix el terme? Qui va aplanar la resignificació del concepte?
Quines implicacions té en l’actualitat? Quins horitzons ofereix? Aquestes són
algunes de les preguntes a les quals aquest text s’enfronta, en diàleg amb una
genealogia activista, política i filosòfica que situa a allò normal com el gran
mite. En plena onada reaccionària contra el feminisme, el moviment LGTBI+ i la
cultura de la cancel·lació parlar de queer com a dissidència radical a la
norma de sexe-gènere continua sent fonamental. En aquesta obra es formulen deu
preguntes i les seves corresponents respostes. Són qüestions a partir de les
quals poder explicar, de manera directa i didàctica, per què estem parlant
d’aquest terme.
Vint preguntes
Mac Barnett
Barcelona: Libros del Zorro Rojo, 2024
En aquest llibre hi ha vint preguntes. Algunes suposen reptes numèrics que promouen l’aprenentatge, i altres donen lloc a un joc d’identificació de formes i animals diversos. N’hi ha que fan riure, i també que posen a prova els nostres preconceptes, allò que suposem sense parar-nos a observar i a pensar. El més important, però, es que es tracta de preguntes obertes: no hi ha respostes correctes ni incorrectes. La proposta de Barnett recull, doncs, dilemes e incògnites ideades perquè, a través de la creativitat, els primers lectors figurin mons imaginaris mentre es diverteixen. Si podem concloure alguna cosa d’aquesta lectura és que les millors preguntes condueixen a grans històries. Vint preguntes cobra vida gràcies a les il·lustracions de Christian Robinson, medalla Caldecott. Vet aquí una invitació, repleta d’encant, a participar, especular i pensar de manera crítica.
Biblioteca de Viladecans
Acabat l’any 2024, s’ha d’encarar el 2025. La gent aprofita el canvi d’any per marcar-se objectius, tant en la vida laboral com en la personal. Canviar de feina? Trobar parella? Perdre els quilos que acabeu d’agafar atipant-vos de torrons? Fer noves amistats? Començar un projecte que fins ara no heu volgut tirar endavant per por o altres motius? Sigui com sigui, la vida és un únic camí que s’ha de seguir, un camí que vosaltres mateixos construïu amb les vostres accions diàries.
I d’això tracta Tsuro: el joc del camí, de començar un camí i
continuar-lo evitant sortir del tauler a tota costa. Al mateix temps heu
d’intentar modelar els dels vostres rivals per fer-los sortir del tauler o
bé heu d’eliminar-los fent que les seves figures xoquin entre elles per
haver unit els seus respectius camins. A aquest títol el podeu jugar de
2 a 8 jugadors alhora i les seves partides tenen una duració mitjana d’entre
15-20 minuts. L’edat mínima recomanada és de 8 anys, però des del meu punt de
vista un nen amb 6 anys hi sabria jugar sense problema.
Per començar la partida, poseu el tauler al centre del àrea de joc.
Després, remeneu les lloses de camí i repartiu tres de cara avall a cada
jugador. Amb la resta formeu un munt per robar de cara avall. Deixeu al costat
del tauler la llosa del drac. Per últim, cadascú tria una de les
8 figures i la posa en una de les marques d’inici del camí que hi
ha al voltant del tauler. Feu aquest pas les vegades que siguin
necessàries fins que tothom hagi posat la seva figura al tauler,
tenint en compte que cada marca d’inici del camí pot estar ocupada per
una única figura només.
Quan sigui el vostre torn heu de fer els següents passos.
1. Jugar una llosa de camí
Mireu les lloses de camí de la mà, trieu-ne una i col·loqueu-la al tauler,
just al davant d’on es troba la vostra pròpia figura. Les lloses de
camí tenen totes quatre camins amb un començament i un final. Podeu
posar la llosa com vulgueu, sense cap restricció. L’única regla que hi
ha és que heu de posar-la per nassos al davant de la vostra figura i
prou.
2. Moure figures
Un cop posada la llosa de camí al davant de la vostra figura,
aquesta l’heu de moure tot seguint el camí que acabeu de formar. No
importa si travessa una, dues, tres... infinites lloses de camí de les
que ja hi hagi col·locades al tauler. La regla és que la figura s’ha
de moure sí o sí seguint el camí fins que arriba al seu final, és a dir,
fins que surti del tauler o bé arribi a un espai on encara no hi ha una llosa
col·locada. Si sortiu del tauler, sou eliminats de la partida.
Evidentment al començament de la partida no hi ha moltes lloses de camí posades
al tauler, però a mesura que avança la partida es convertirà en un embolic
de camins. A més, tot i que no ho sembli a simple cop d’ull, totes les lloses
de camí es connecten perfectament entre elles.
Pot passar que al col·locar una llosa de camí al davant de la vostra
figura ho feu també al davant de figures dels vostres rivals. En
aquest cas, desplaceu la vostra figura seguint el seu propi camí i
les figures dels contrincants seguint els seus respectius. Per tant, es
totalment legal el moviment fora del vostre torn, a més de perillós, perquè si
dues figures xoquen frontalment perquè els seus camins s’han
unit, els jugadors corresponents són eliminats immediatament.
3. Robar llosa de camí
En aquest pas només heu de robar una llosa de camí del munt de robar
i prou. Si no en queden, agafeu la llosa del drac. En el moment en que
un o diversos jugadors siguin eliminats, les lloses de camí que quedin a
les seves mans són repartides entre els jugadors que encara visquin i que
tinguin menys de tres lloses. Així doncs, si tens la llosa del drac,
queda’t aleatòriament amb una de les lloses de camí de les que s’estan
repartint. Es distribueixen la resta de lloses d’una en una en sentit
horari fins que tothom en tingui 3 a la mà de nou o bé no en quedin més per
repartir. Si després de la repartició en sobren, aquestes formen un nou munt de
robar. Sigui com sigui, la llosa del drac es torna a posar a prop del tauler
fins que a algú li toqui agafar-la de nou.
La partida continua d’aquesta manera fins que només quedi un jugador en
peu.
Aquest és el guanyador.
Tsuro és un joc poc conegut. El seu punt fort és sobretot la possibilitat de jugar fins a 8 jugadors alhora i que s’aprèn de seguida, ja que té poques normes i són molt senzilles. A més, que les partides durin com a molt 20 minuts és un altre al·licient. És ideal per treure’l a taula amb gent que té poca experiència jugant a jocs de taula i/o per a grups molt nombrosos. L’estètica que té crida força l’atenció també dels usuaris. Si el que voleu és un títol per pensar molt, no és el vostre joc. Tsuro és més d’observar i deixar-se emportar que no pas de pensar jugades estratègiques. Una pega que té és que trobar-lo en espanyol és quasi impossible, per no dir impossible del tot. Tot i això, les regles les podeu trobar fàcilment a Internet, fetes per usuaris que fan les seves pròpies aportacions a la comunitat gamer dels jocs de taula.
Cristian Becerra
El Dado Dorado
 |
| “Invisible Laura” (2018), de Jaume Plensa (De l’exhibició “Mirall”, Palma de Mallorca, set. 2024 - febrer 2025) |
Ja estàs un altre cop. Mai no n’aprendràs. El que és teu sempre és més
important que allò dels altres, més gran, més alt, més net, més brillant.
Passes per sobre de les coses, de les situacions i de les persones. A vegades
t’hi quedes i a vegades, no.
Romans al costat d’algú per un temps, t’hi instal·les, portes a casa seva
la teva pinta, el teu raspall, els teus estris de depilació, el teu sabó de pH
neutre i sense parabens i els llapis amb què no pares mai de dibuixar. Tot està
bé fins que un dia tot et sobra. No vols llit, ni armari, ni sòl, ni catifes.
Només desitges cel, horitzó, núvols blancs i llibertat.
Ningú sap què decidiràs al final, si te n’aniràs o restaràs al mateix lloc,
si fugiràs buscant la solitud o t’aturaràs uns dies o potser unes hores. Així
aconsegueixes el que vols: que mai sàpiguen com ets, que mai et puguin fer mal.
Que mai s’assabentin de a qui estimes o a qui enyores, perquè ningú no et
tingui a les seves mans.
T’amagues rere de la teva independència. Tal vegada només és la teva por la
que no et deixa comprometre’t. Potser és el teu egoisme el que impera. En
realitat tu no manes. Tan sols ho fan la teva covardia i la teva desafecció cap
als teus semblants.
De debò no et planteges canviar, comportar-te d’una altra manera, ara que
el nou any acaba de començar? Aleshores, si no ho faràs, per què continues
mirant-te en aquest mirall i fent-te preguntes? Creus que algú que no siguis tu
mateixa les respondrà? El mirall és mut i el temps no s’atura. T’atreviràs a
girar full?
Nadal és una època plena de celebracions, retrobaments i deliciosos àpats que compartim amb família i amics. Però, després d’uns dies d’excessos culinaris, sovint sentim la necessitat de reprendre hàbits més saludables. No cal renunciar al plaer de menjar per cuidar-nos! Et proposem algunes claus per tornar a l’equilibri:
Consells per reprendre hàbits saludables
La hidratació, un essencial: Després de les festes, el cos necessita
rehidratar-se. Beu almenys dos litres d’aigua al dia. Per variar, tasta
infusions o aigües saboritzades amb llimona, menta o trossos de fruita fresca.
Fruites i verdures al poder: Són font de vitamines, minerals i fibra,
imprescindibles per al bon funcionament del cos. Intenta que la meitat del teu
plat inclogui verdures, i opta per fruites de temporada com taronges o pomes
per als teus snacks.
Cereals integrals per mantenir l’energia: Canvia els cereals refinats per
alternatives integrals, com arròs integral, quinoa o pa integral. Aporten fibra
i ajuden a regular el trànsit intestinal.
Planifica’t: Dedica una estona a organitzar els teus àpats setmanals. Això
t’ajudarà a fer eleccions més saludables i a evitar les temptacions d’opcions
ràpides i poc equilibrades.
Propòsits realistes i sostenibles
Amb l’arribada del nou any, és habitual plantejar-nos objectius de salut
com millorar l’alimentació, fer més exercici o cuidar millor el nostre descans.
Però, sovint, aquests propòsits queden enrere en poques setmanes. Quina és la
clau per mantenir-los? Apostar per petits passos i objectius realistes.
Un error freqüent és voler fer grans canvis de cop, com passar d’una dieta
desequilibrada a una de molt estricta o començar a entrenar intensament cada
dia. Això pot resultar frustrant i insostenible. En canvi, petites accions com
caminar uns minuts més al dia o afegir una ració de verdura extra als àpats són
més fàcils d’incorporar i es mantenen amb el temps.
Escolta el teu cos
Cada persona té necessitats i motivacions diferents. No es tracta de seguir
la moda, sinó d’adaptar els teus objectius al teu estil de vida. Ser amable amb
un mateix i entendre que els canvis requereixen temps és fonamental. Celebra
cada petit èxit i recorda que no busquem la perfecció, sinó avançar cap a una
millor versió de nosaltres mateixos.
Aquest any, aposta per propòsits que et facin sentir bé i et motivin a
cuidar-te. La salut no és un propòsit d’any nou, sinó un projecte de vida.
Comença avui amb un petit canvi i gaudeix de cada pas endavant.
Comença avui amb un petit canvi... i celebra cada pas que facis en la
direcció correcta!
Equip de professionals de l’Atenció Primària Metropolitana Sud
Vaig començar a fer de treballadora social, a Càritas, en un moment en què s’estaven començant a desenvolupar els serveis socials públics, cosa que va portar cap a redefinir tots els serveis socials, els públics i els privats, i també el model d’assistència, amb optimisme i una certa ingenuïtat.
La tasca dels ajuntaments era pràcticament començar de zero en el seu
desplegament. La de Càritas, ordenar allò que s’anava fent en grups i
parròquies, defugint paternalismes i intentant coordinar-se al màxim amb les
administracions públiques per evitar interferències i duplicitats. Un moment
engrescador pel que tenia de formular nous projectes inèdits, però un moment en
què algunes “accions” de tota la vida es van posar sota el focus d’atenció, no
sense polèmica. Robers i bancs d’aliments van ser molt qüestionats. Els robers
evolucionaren en general cap a projectes de formació i inserció laboral. Els
bancs d’aliments en canvi es veien més aviat com un model a reduir a la mínima
expressió, per diversos motius.
En primer lloc, perquè s’esperava que els ajuts que la gent rebés ho fossin
de debò: és a dir que permetessin a la gent sortir de l’atzucac en què es
trobaven i assortir-se dels aliments que necessitaven sense innecessàries
tuteles. A diferència d’avui, trobar feina era un camí que millorava
considerablement la situació i l’estrangeria encara no era impediment per a
l’ocupació. També vivíem en la sorprenent fantasia que els ajuts públics
aconseguirien acabar amb la pobresa.
En segon lloc, perquè calia dignificar la manera com funcionava, la relació
entre professionals, voluntariat i usuaris. Alguns tics acumulats durant molts
anys afavorien en alguns llocs tractes humiliants.
I en tercer lloc, les donacions d’aliments no sempre es feien atenent a les
necessitats de la gent, sinó a allò que bonament arribava (cosa que continua
passant en molts altres actes pretesament solidaris). Sovint es perfilava
desconfiança i afany de control respecte als usuaris: ves, que si els donem
diners no se’ls gastin en allò que cal i no en tonteries!
Aquesta progressiva eliminació de bancs d’aliments es va veure avortada
pels excedents de la Comunitat Econòmica Europea, que començaren a arribar en
massa i es distribuïren sobretot a partir de la Creu Roja. Aliments que no
tenien gens en compte ni les cultures locals d’alimentació ni les necessitats i
que s’emmagatzemaven de qualsevol manera... Va caldre repensar de nou els bancs
d’aliments, fins avui. I la veritat és que s’ha fet una bona feina, malgrat
algunes contradiccions. Si intentes, per exemple, formar la gent perquè mengi
de manera més sana i econòmica i faci entrepans per esmorzar, i després
l’omples de dònuts... doncs fatal, la veritat.
Els ajuts per aliments en els darrers anys, però, han estat força més
complets, ben organitzats i han esdevingut un ajut sòlid per a moltes persones.
També han estat una forma de canalitzar els excedents de molts comerços i
empreses.
Jo he continuat tenint sempre un cert recel respecte a aquest recurs. Hi
reconec una mena d’efecte “placebo” per al voluntariat (en el qual m’hi
incloc), per als professionals i per als usuaris. Els ajuts són limitats, però
el banc d’aliments ha permès fer sentir la sensibilitat de la comunitat envers
els més empobrits, la gent s’ha sentit escoltada, els que hi hem intervingut
ens hem sentit útils, però els problemes són lluny de resoldre’s. Molt lluny,
per exemple, en el cas d’immigrants que no poden regularitzar la seva situació,
cosa que és una barrera difícil de travessar.
Ara, el camí és a la inversa. Els bancs d’aliments seran substituïts per
targetes. Bé, esperem que per targetes amb saldo suficient, perquè si alguna
cosa hem après és que els ajuts públics són escassos, fragmentats i molt poc
eficaços.
Ara, les entitats hem d’aprendre altres camins per explicitar la nostra
voluntat d’acollida i de suport. Solidaritat amb diners per omplir targetes i
per pagar professionals. Solidaritat amb temps, per escoltar i acompanyar
persones i grups. Solidaritat amb recursos per contribuir a una millor formació
d’infants i d’adults. Solidaritat amb denúncia sobre les causes de
l’empobriment i marginació. Solidaritat amb creativitat, participació dels
interessats i esperança. Solidaritat política per buscar sortides dignes contra
la desigualtat.
És el meu desig per al 2025.
Mercè Solé
Aquest 2025, per a l’Agrupament Coral La Lira és un any molt especial:
durant les últimes setmanes us hem ofert dos concerts de Nadal irrepetibles, a
Viladecans i a Gavà, pels quals hem estat treballant des de fa un any i mig, i
que com podeu veure en les fotografies adjuntes, han estat tot un èxit!! Des
del musical Queen en què molts i moltes de vosaltres ens vau acompanyar,
que ja ho vam començar a organitzar.
Concerts de Nadal en fem cada any però aquest any ha estat diferent, han
donat inici al 80è aniversari de la nostra entitat. Perquè aquest 2025 fa 80 anys
del nostre origen el 1945, i tenim moltes ganes de celebrar-ho. El 75
aniversari, al 2020, no ho vam poder fer com ens hagués agradat, ja sabeu per
què…
En les grans ocasions com és aquesta ens agrada cantar molt ben
acompanyats, i per aquest inici del nostre aniversari vam ser a l’escenari més
de 100 cantaires. Hem comptat amb la companyia de corals de casa: el cor Som i
Serem de Viladecans i la Coral Sellarès de Gavà als quals vull agrair de tot
cor la seva generositat. Fruit de les propostes dels directors de les tres
corals vam realitzar un repertori nadalenc renovat i ben complet. Aquest
repertori ens ha portat a estar assajant des del gener de l’any passat, amb
diversos assajos conjunts de les 3 entitats que vam gaudir moltíssim.
A Viladecans també vam poder gaudir del Coro Rivadedeba de Colombres,
Astúries, que va venir expressament a Viladecans, a participar del nostre
concert d’Aniversari i a qui vam mostrar amb orgull la nostra ciutat durant tot
el cap de setmana.
I el públic va respondre, prop de 500 persones van omplir la sala gran
d’Àtrium, nombrosos membres del consistori entre elles. A tots ells
l’Agrupament Coral La Lira vol donar-los les gràcies pel suport i escalf: sense
el públic la nostra feina no tindria sentit. També volem agrair a totes
aquelles persones sense les quals aquestes actuacions de Nadal no haguessin
estat possibles: als músics, directors, cantaires, ballarins, les juntes de
corals col·laboradores, al personal d’Atrium i a l’Ajuntament de Viladecans.
Però el noatre 80 aniversari acaba de començar, i tenim moltes activitats
previstes. Molt especial i destacable serà el nostre viatge a Astúries per a
participar a la Feria Indiana. Fa molt que La Lira no canta fora de Catalunya,
i aquest 80 aniversari és una magnifica ocasió. Allà cantarem amb molts altres
cors d’arreu del món, convidats pels organitzadors, el Coro Rivadedeva, a qui
amb molta il·lusió tornarem la visita.
Volem aprofitar per a animar a tothom a qui li agradi cantar a unir-se a la
nostra entitat. Només cal venir un dimecres a les 21h a l’Ateneu d’Entitats
Pablo Picasso i provar!
També us animem a seguir-nos:
A instagram som laliraviladecans, el nostre mail és laliraviladecans@yahoo.es i la nostra web www.laliraviladecans.cat
Idoia Baixench
A moltes llars catalanes ens trobem
plegats entorn d’un dinar, però el Nadal s’ha convertit en un negoci on som
convidats a comprar tot allò que ens ofereixen.
El Nadal és potser l’època de l’any amb més càrrega emocional, totes les
emocions s’agrupen en dues setmanes, per a alguns molt llargues i per a altres
potser passen de pressa. Són moltes les reunions familiars i socials que ens
porten a sentir alegria, enyor i fins i tot tristesa.
La il·lusió és la paraula que defineix millor la cara d`un nen quan obre un
regal, ells sovint ens la contagien. Enyorança per als qui ja no hi són i que
ens havien donat amor i esperança.
Els darrers dies d`’Advent es converteixen en un frenesí comercial, de
llums al carrer, reclams publicitaris, compres, aparadors amb lluentors, olors,
hem de conviure amb aquest espectacle sabedors que molts no hi podran accedir
per la seva precarietat econòmica.
Hem de recordar que el Nadal és una època molt difícil per a aquells i
aquelles que han perdut la seva llar, per als que estan sols.
També el Nadal per a alguns és la llum per emprendre projectes nous
personals o professionals.
Felicitem les festes per desitjar a tothom i sobretot a la família i amics,
que tinguin salut i alegria, que és el que suposem que dona la felicitat.
Aquestes festes coincideixen amb el canvi d`any, i això ens serveix per
reflexionar sobre el que ha passat o hem fet durant els últims mesos.
Molts pensem que aquestes dates van tenint menys impacte a la vida pública,
social i religiosa origen de la celebració, començant com exemple per les
misses del gall que antigament convocaven molts fidels.
Crec que aquests dies de vacances alguns les aprofiten per viatjar
gaudint-les d´una altra manera, això els que tenen cert poder adquisitiu, ja
que el Nadal per a molts ha de ser com cada dia donant gràcies de poder menjar
cada dia.
Donar, rebre amor, ser solidaris alimentant l’esperit i gaudir de les
petites coses de la vida hauria de ser el lema a seguir, i per suposat que
totes aquestes emocions, totes dignes, no haurien de tenir dates de caducitat.
Montse Pastor
El 23 de novembre al CITILAB de Cornellà va tenir lloc la gala del Festivitas Bestiarum, una gran celebració que cada any reconeix les millors iniciatives entorn del Bestiari Festiu i Popular i la Cultura Popular. Aquests premis, són organitzats per l’Agrupació de Bestiari Festiu i Popular de Catalunya, una federació amb més de 300 entitats i més de 780 bèsties festives d’arreu del territori. El Bestiari Festiu i Popular és el conjunt de figures que representen animals reals o fantàstics i que formen part de festes tradicionals o noves festes de caràcter popular.
En la gala del Festivitas Bestiarum 2024 aquest any hi ha hagut dues parts
diferenciades.
La primera amb quatre categories destinades a reconèixer associacions,
personatges, mitjans de comunicació i iniciatives empresarials que tenen a
veure amb la difusió i col·laboració amb el bestiari popular i la cultura
popular.
Una segona part, destinada a reconèixer el treball i iniciatives fetes per
les entitats que formen part de l’Agrupació de Bestiari Festiu i Popular de
Catalunya durant l’any 2024.
El jurat dels premis BEST en aquesta segona part va valorar, dels dotze
projectes presentats per diferents Entitats, la seva singularitat, qualitat i
solidesa, la seva trajectòria en cas de celebracions anuals, la incidència
envers la societat, la capacitat per aportar idees originals i innovadores, la
incorporació d’iniciatives solidàries, així com l’aportació d’elements que
fomentin la conservació, pervivència o recuperació de tradicions.
Un dels tres guardons de la Gala ha estat segons el Jurat a “la iniciativa
de preservar l’activitat del nostre bestiari festiu en temps de sequera, creant
noves activitats que pretenen barrejar bestiari festiu, música i danses, el
Jurat ha decidit atorgar el 3r. Premi BEST a la iniciativa duta a terme per la
Coordinadora d’Entitats del Mamut de Viladecans per la seva FESTA DE LA DANSA
DE LA PLUJA”.
Una proposta singular que arran de les restriccions provocades per la greu
sequera que està travessant Catalunya i amb l’objectiu de preservar l’activitat
del bestiari festiu en l’entorn de la Festa Major, van decidir fer una nova
activitat que va substituir la tradicional “MAMULLADA”. Aquesta és una festa
que pretén substituir la festa amb aigua en els períodes de restriccions per
sequera. És una festa en la qual participa el bestiari festiu, la música i
danses.
Un esdeveniment en el qual en aquesta primera edició hi han participat sis
bèsties festives aquàtiques (Godrac, La Cuca i la Hipodragona de Terrassa, El
Bojum de Rubí, la Mamuteta i el Mamut de Viladecans) acompanyats pels Grallers
de Viladecans, la banda de percussió Sonaquetomba i els músics del drac de
Terrassa.
L’activitat constava d’una Cercavila, un acte on es va ballar acompanyats
pels ciutadans una dansa africana que va invocar la pluja, una desfilada de
lluïment del bestiari festiu i va acabar amb un concert amb dos grups de música
local (La Sabandija i La Noche Quilombera).
Davant del poc ressò que té el conjunt de la Cultura Popular en mitjans de
comunicació, amb aquest Premi el Mamut de Viladecans es mostra molt satisfet
per ser reconegut per impulsar activitats innovadores, en xarxa i que preservin
un element tan fonamental com la Cultura Popular.
Miguel de la Rubia
El 13 de desembre de l’any passat ens va deixar el Josep Campmany Guillot
(Gavà 1966-Castelldefels 2024). Un home del renaixement del segle XXI.
Físic de formació, va ser doctor amb menció europea de Física Aplicada i
treballà al sincrotó ALBA de Cerdanyola del Vallès on dirigí diferents
projectes. Compaginava la seva professió amb l’estudi i difusió de la història,
però també amb l’activitat política i la defensa del patrimoni històric,
cultural i natural del país. Curiós per tot el que l’envoltava, infatigable,
apassionat i rigorós en tots els àmbits en que treballava, i excel·lent
comunicador. Les seves xerrades sobre història local van apropar i atraure cap
a aquesta disciplina al públic no especialitzat.
A Viladecans, hem tingut l’ocasió d’escoltar-lo amb els seus treballs de
recerca històrica tant quan la nostra població ha estat seu de la Trobada
d’Eramprunyà com quan el 2007 va participar com a conferenciant als Capvespres
de Can n’Amat.
Autor de nombroses publicacions tant dins l’àmbit científic com històric,
va fundar el Centre d’Estudis de Gavà, va estar vinculat als Amics del Museu de
Gavà, fou membre de la Junta Directiva del CECBLL i va impulsar la creació de
la Trobada de Centres d’Estudis i Estudiosos d’Eramprunyà, que anualment
reuneix als estudiosos de les poblacions que configuraven l’antiga baronia
d’Eramprunyà.
Hi ha els aplaudiments formals, de mer compliment, que tot i durar el temps
just sempre es fan llargs, i n’hi ha els que surten directament del cor, de
reconeixement sincer, que no voldríem acabar mai. Aquest segon és el que el
2022 vam dedicar al Josep Campmany Guillot quan va rebre el premi del Centre
d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat (CECBLL) com a persona destacada de la
comarca. No és l’únic premi que el Josep va recollir en la seva trajectòria
vital, malauradament curta però intensa com poques.
Trobarem a faltar a l’investigador i divulgador però, sobretot, a l’amic
generós que no tenia cap recança en orientar i compartir els seus coneixements
amb tots els que li ho demanaven.
Benvolgudes i benvolguts,
Sóc la Marta Pombo Sallés, membre de l’associació Bici Baix Llobregat,
integrada a la Coordinadora Catalana d’Usuaris de la Bicicleta. La
nostra associació, que promou l’ús de la bicicleta a Sant Boi i a tot el Baix
Llobregat, vol exposar el següent problema i proposta de solució:
El pont de l’Alcampo ens permet accedir des del municipi de Sant Boi al
Parc Agrari. Aquest mes de desembre ha estat renovat, però hem anat enrere pel
que fa a la mobilitat sostenible. Està pensat només per als cotxes. Les dues
voreres laterals són pràcticament inexistents. Gairebé NO HI PASSA NI UNA SOLA
PERSONA A PEU! Malauradament, les obres que s’han fet en aquest espai han
empitjorat la situació. No s’han tingut en compte per res les al·legacions que hem fet
des de fa molts anys, ni compleix amb el Pacte ni el Pla de Mobilitat aprovat
pel mateix ajuntament.
Per tant, des de Bici Baix us demanem que s’ampliïn aquestes dues voreres
per poder accedir al parc agrari caminant amb seguretat. Que tot tipus de
vianant hi pugui accedir (persones de mobilitat reduïda, cadires de rodes
motoritzades o no, cotxets de nen petit, etc.). Demanem que aquestes dues
voreres es dissenyin de tal manera que també hi hagi espai per a un carril
bici, tal i com s’ha fet en el pont de l’autovia que va a Castelldefels. Aquest
travessa el riu comunicant L’Hospitalet amb El Prat, tant a peu com amb
bicicleta. És un tipus d’obra que esperem veure també molt aviat al pont de la
C-245 comunicant Cornellà i Sant Boi de manera segura per a vianants i
bicicletes.
Marta Pombo Sallés
La repressió de l’Estat espanyol contra el
moviment independentista després i abans de l’1 d’octubre de 2017 tenia, entre
molts altres objectius, escapçar els seus lideratges. La desorientació d’haver
perdut les fites anhelades, la manca d’autocrítica en alguns casos, i tenir els
principals líders exiliats, amenaçats o empresonats, han comportat anys de
transitorietat i maximalismes. ERC va ser el primer partit a assumir un paper
pràctic, perquè si som independentistes és sobretot perquè volem un país socialment
just. Si volem una vida millor per als nostres conciutadans i conciutadanes
demà, també ho volem ara, i cal fer tot allò que estigui a les nostres mans per
treballar en aquest objectiu.
Els equilibris en l’àmbit independentista es van mantenir mentre eren uns
qui estaven sempre al capdavant. En el moment que les tornes es van girar, les
paraules de Marta Ferrusola "com si ens haguessin entrat a robar a
casa" van començar a ressonar en l’actitud i decisions dels qui havien de
ser els nostres socis. Fins que van abandonar el vaixell. El govern republicà
malgrat estar en minoria i haver de negociar permanentment els suports, va
assolir avenços importants, com la gratuïtat de les escoles bressol als dos
anys, la fi de les retallades, la millora del català en l’àmbit audiovisual,
l’impuls al traspàs de Rodalies -que caldrà exigir amb mà ferma- o la
recuperació de la institucionalitat de la figura del President. Sense esmentar
tot allò aconseguit gràcies a la força del nostre grup parlamentari a Madrid.
Ara bé, també es van cometre diversos errors. Com intentar competir per
acomplexament en relats poc coherents amb els nostres fonaments ideològics, menystenir talents propis, o ignorar la nostra gent del
territori –ens va passar a nosaltres amb la zona ZEPA al Delta del Llobregat– o
a col·lectius que sempre havien sigut propers –com els mestres. La
conseqüència, uns resultats electorals inesperats i una bona sacsejada interna.
Han sigut uns mesos difícils, on alguns han oblidat que formem part de la
mateixa organització, però som un partit amb més de noranta anys d’història que
les hem vist de més verdes, i sempre ens n’hem sortit, perquè els valors que
representem passen per davant de tot. Hem superat la primera fase congressual,
de la qual n’ha sortit una nova direcció encapçalada per l’Oriol Junqueras
i l’Elisenda Alemany i formada per persones de perfils diversos, d’arreu del
territori i molta experiència municipal, la gran escola política. Perquè quan
fas política local estàs en contacte permanent i directe amb les persones,
coneixes els seus problemes i les seves necessitats, i te n’adones de la
importància d’aterrar de manera pràctica els ideals per millorar la vida de la
ciutadania.
En aquesta nova etapa he tingut l’honor de ser escollida presidenta del
Consell Nacional d’Esquerra Republicana, un nou repte que em sembla apassionant
i una oportunitat que m’omple d’orgull. Posaré tot el meu compromís i esforç
perquè el Consell Nacional sigui un espai de reflexió i debat a l’alçada del
que la militància es mereix i el país necessita. Important dir que en cap cas
aquesta nova responsabilitat comporta rebaixar el meu compromís i dedicació a
Viladecans, la meva estimada ciutat i de la que tant aprenc i he après tots els
dies.
Ara iniciem la segona fase congressual. El dissabte 11 de gener vam donar el
tret de sortida al primer Consell Nacional que vaig tenir l’honor de presidir.
Venen setmanes de redacció de ponències polítiques amb l’objectiu de
reflexionar en profunditat sobre ecologisme, habitatge, feminismes, educació,
sanitat, llengua, cultura, diversitat, pagesia... però també sobre l’estratègia
per assolir la majoria social a favor de la independència. I també de ponència
estatutària, on revisarem els elements interns que cal modificar per retornar
el protagonisme a la militància i garantir que no hi hagi marge per a cap tipus
de pràctica que sigui reprovable. Per tot plegat el mateix dissabte també vam
aprovar la composició de les comissions de Seguiment de Pactes, de la Veritat,
de Garanties, de Revisió Disciplinària i Censora de Comptes.
Quan Esquerra Republicana és transgressora, valenta, ferma amb els seus
ideals, disruptiva i trepitja molt carrer, representa a la ciutadania, la gent
li dona suport i el país avança en drets socials i nacionals. Toca carregar-nos
d’eines, arguments i propostes que ens facin recuperar aquest camí, perquè
l’alternativa és l’extrema dreta i la internacional reaccionària que posa en
risc la democràcia, i aquest és un preu massa car que ni les generacions que
ens varen precedir ni les futures ens perdonarien.
Bàrbara Lligadas
No fa gaire, a través de les xarxes, s’ha parlat d’un curiós experiment en què han participat formigues i humans. Es tractava de fer passar una forma geomètrica complexa per un canal estret, un exercici d’aquests que requereix estratègia, coordinació de moviments i la col·laboració de molta gent. Les formigues el van resoldre abans que les persones. Una de les conclusions de l’estudi assenyalava el fet que actuar en grup en el cas de les formigues ampliava considerablement la seva capacitat. Una capacitat que també tenim les persones, però que no sembla que acabem d’activar.
Ens hi feia pensar l’article de Manuel Luengo al darrer número de la nostra
revista (15 de desembre de 2024) amb el títol d’Aiguats, rierades, sequeres
i pedregades en el Viladecans del Vuit-cents. Si no us l’heu llegit, us
recomanem de fer-ho. Se’ns feia parar atenció en com havien de viure els
nostres avantpassats quan es trobaven de cara i tot d’una amb un daltabaix com
el dels recents aiguats del País Valencià.
I és que, en efecte, la vida dels nostres avantpassats de fa cent o
dos-cents anys era molt més dura i angoixosa que la nostra. A nosaltres,
certament, qualsevol dia ens pot caure a sobre un míssil de qualsevol origen, o
una bomba atòmica, però saber, cada dia, que el poc menjar que té la teva
família per alimentar-se pot quedar tallat de cop i per una bona colla de temps
per qualsevol desgavell meteorològic, devia crear un sentiment d’angoixa i por
permanents.
Conclusions? Que en aquests temes hem millorat molt, tant en sistemes de
canalitzacions i control dels desastres naturals com en suport als que els
pateixen. Però que, alhora, fa vergonya adonar-se de com la incompetència i la
desídia humanes fan que qualsevol d’aquests desastres faci molt més mal del que
seria inevitable, donats els recursos amb què comptem.
Per cert, l’experiment abans esmentat ha estat iniciativa d’un centre de
recerca israelià. Es mesurava la intel·ligència. És probable que si s’hagués
mesurat l’empatia amb els febles haguessin continuat guanyant les formigues.
Podem fer-ho molt millor!
