 |
| “Invisible Laura” (2018), de Jaume Plensa (De l’exhibició “Mirall”, Palma de Mallorca, set. 2024 - febrer 2025) |
Ja estàs un altre cop. Mai no n’aprendràs. El que és teu sempre és més
important que allò dels altres, més gran, més alt, més net, més brillant.
Passes per sobre de les coses, de les situacions i de les persones. A vegades
t’hi quedes i a vegades, no.
Romans al costat d’algú per un temps, t’hi instal·les, portes a casa seva
la teva pinta, el teu raspall, els teus estris de depilació, el teu sabó de pH
neutre i sense parabens i els llapis amb què no pares mai de dibuixar. Tot està
bé fins que un dia tot et sobra. No vols llit, ni armari, ni sòl, ni catifes.
Només desitges cel, horitzó, núvols blancs i llibertat.
Ningú sap què decidiràs al final, si te n’aniràs o restaràs al mateix lloc,
si fugiràs buscant la solitud o t’aturaràs uns dies o potser unes hores. Així
aconsegueixes el que vols: que mai sàpiguen com ets, que mai et puguin fer mal.
Que mai s’assabentin de a qui estimes o a qui enyores, perquè ningú no et
tingui a les seves mans.
T’amagues rere de la teva independència. Tal vegada només és la teva por la
que no et deixa comprometre’t. Potser és el teu egoisme el que impera. En
realitat tu no manes. Tan sols ho fan la teva covardia i la teva desafecció cap
als teus semblants.
De debò no et planteges canviar, comportar-te d’una altra manera, ara que
el nou any acaba de començar? Aleshores, si no ho faràs, per què continues
mirant-te en aquest mirall i fent-te preguntes? Creus que algú que no siguis tu
mateixa les respondrà? El mirall és mut i el temps no s’atura. T’atreviràs a
girar full?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada