Targetes o aliments?

 

Vaig començar a fer de treballadora social, a Càritas, en un moment en què s’estaven començant a desenvolupar els serveis socials públics, cosa que va portar cap a redefinir tots els serveis socials, els públics i els privats, i també el model d’assistència, amb optimisme i una certa ingenuïtat.

La tasca dels ajuntaments era pràcticament començar de zero en el seu desplegament. La de Càritas, ordenar allò que s’anava fent en grups i parròquies, defugint paternalismes i intentant coordinar-se al màxim amb les administracions públiques per evitar interferències i duplicitats. Un moment engrescador pel que tenia de formular nous projectes inèdits, però un moment en què algunes “accions” de tota la vida es van posar sota el focus d’atenció, no sense polèmica. Robers i bancs d’aliments van ser molt qüestionats. Els robers evolucionaren en general cap a projectes de formació i inserció laboral. Els bancs d’aliments en canvi es veien més aviat com un model a reduir a la mínima expressió, per diversos motius.

En primer lloc, perquè s’esperava que els ajuts que la gent rebés ho fossin de debò: és a dir que permetessin a la gent sortir de l’atzucac en què es trobaven i assortir-se dels aliments que necessitaven sense innecessàries tuteles. A diferència d’avui, trobar feina era un camí que millorava considerablement la situació i l’estrangeria encara no era impediment per a l’ocupació. També vivíem en la sorprenent fantasia que els ajuts públics aconseguirien acabar amb la pobresa.

En segon lloc, perquè calia dignificar la manera com funcionava, la relació entre professionals, voluntariat i usuaris. Alguns tics acumulats durant molts anys afavorien en alguns llocs tractes humiliants.

I en tercer lloc, les donacions d’aliments no sempre es feien atenent a les necessitats de la gent, sinó a allò que bonament arribava (cosa que continua passant en molts altres actes pretesament solidaris). Sovint es perfilava desconfiança i afany de control respecte als usuaris: ves, que si els donem diners no se’ls gastin en allò que cal i no en tonteries!

Aquesta progressiva eliminació de bancs d’aliments es va veure avortada pels excedents de la Comunitat Econòmica Europea, que començaren a arribar en massa i es distribuïren sobretot a partir de la Creu Roja. Aliments que no tenien gens en compte ni les cultures locals d’alimentació ni les necessitats i que s’emmagatzemaven de qualsevol manera... Va caldre repensar de nou els bancs d’aliments, fins avui. I la veritat és que s’ha fet una bona feina, malgrat algunes contradiccions. Si intentes, per exemple, formar la gent perquè mengi de manera més sana i econòmica i faci entrepans per esmorzar, i després l’omples de dònuts... doncs fatal, la veritat.

Els ajuts per aliments en els darrers anys, però, han estat força més complets, ben organitzats i han esdevingut un ajut sòlid per a moltes persones. També han estat una forma de canalitzar els excedents de molts comerços i empreses.

Jo he continuat tenint sempre un cert recel respecte a aquest recurs. Hi reconec una mena d’efecte “placebo” per al voluntariat (en el qual m’hi incloc), per als professionals i per als usuaris. Els ajuts són limitats, però el banc d’aliments ha permès fer sentir la sensibilitat de la comunitat envers els més empobrits, la gent s’ha sentit escoltada, els que hi hem intervingut ens hem sentit útils, però els problemes són lluny de resoldre’s. Molt lluny, per exemple, en el cas d’immigrants que no poden regularitzar la seva situació, cosa que és una barrera difícil de travessar.

Ara, el camí és a la inversa. Els bancs d’aliments seran substituïts per targetes. Bé, esperem que per targetes amb saldo suficient, perquè si alguna cosa hem après és que els ajuts públics són escassos, fragmentats i molt poc eficaços.

Ara, les entitats hem d’aprendre altres camins per explicitar la nostra voluntat d’acollida i de suport. Solidaritat amb diners per omplir targetes i per pagar professionals. Solidaritat amb temps, per escoltar i acompanyar persones i grups. Solidaritat amb recursos per contribuir a una millor formació d’infants i d’adults. Solidaritat amb denúncia sobre les causes de l’empobriment i marginació. Solidaritat amb creativitat, participació dels interessats i esperança. Solidaritat política per buscar sortides dignes contra la desigualtat.

És el meu desig per al 2025.

Mercè Solé