Des de molt petita volia ser artista. Llavors només entenia ser artista sent pintora de grans obres d’oli que imaginava penjades a museus. Quan molts anys després vaig estudiar Belles Arts vaig entendre les moltes opcions que teníem els artistes per dedicar-nos al que ens apassiona, però avui no vinc a parlar d’això.
Avui vinc a parlar de la decepció.
Quan estudiava, junt amb les meves companyes de classe, vàrem ser conscients que els referents artistes que teníem a la carrera eren sempre homes. No ens proporcionaven coneixements amb nom de dona.
Pràcticament en cap moment. M’atreviria a dir que només en un parell d’ocasions. Això em va incomodar, i em va fer activa en la cerca de referents femenins.
Va ser quan vaig conèixer la Tània Balló, directora del documental Las Sinsombrero que vaig topar de cop amb la Maruja Mallo. ¿Com era possible que mai, ni en la carrera universitària, ni en la meva recerca a la biblioteca, hagués conegut una de les artistes pictòriques més importants del segle XX?
Ràpidament vaig començar a fer recerca; vaig buscar tota la informació sobre ella, vaig llegir totes les edicions existents que parlaven de la seva vida. I cada cop que en sabia més, més la admirava. Cada cop que coneixia millor la seva obra, més decebuda estava amb la història que l’havia oblidat completament.
Maruja Mallo va ser una de les primeres dones a estudiar Belles Arts al Madrid dels anys 20. Era amiga i part del grup de Dalí, Lorca, Alberti i Miguel Hernández entre molts altres. Maruja, amb més dones brillants com la Concha Méndez o la Margarita Manso van pensar que era possible ser dona i ser artista, i ho van ser. Maruja va participar en tots el cercles artístics tant espanyols com internacionals. El llavors director de la Revista Occidente, Ortega y Gasset, va ser un dels impulsors de la seva obra. Mallo va exposar a París, a Londres, a Barcelona, Madrid i moltes més ciutats. Va viatjar a Paris on es va apropar als surrealistes. El mateix Breton la va considerar precursora. De la mà de la Gabriela Mistral i de Neruda, va estar exiliada a Xile i l’Argentina durant la guerra i la dictadura. En el seu exili, va continuar vivint de la seva obra, d’exposar, de fer grans intervencions a les universitats i a cercles artístics. Maruja Mallo va exposar també a Nova York, la podem veure de la mà d’Andy Warhol que la considerava una absoluta referent artística. Una de les anècdotes més interessants va ser el seu gran viatge per tot el litoral i a l’illa de Pascua amb el seu gran amic, el poeta Pablo Neruda.
Maruja va tornar de l’exili a finals dels 60, quan la dictadura ja era menys perillosa per a ella, però en posar un peu al nostre país, per la seva sorpresa, era una persona absolutament oblidada. La Maruja Mallo, artista de èxit, referent per molts altres artistes, ja no existia. Ningú la recordava. Es veritat que els anys 80, i la moguda madrilenya, la va recuperar. Gràcies a aquesta petita aportació, gaudim d’entrevistes de RTVE.
Jo volia apropar la seva gran vida i la seva gran obra a tots i totes, per això vaig decidir treballar en un projecte il·lustrat sobre ella i altres dones que també la van acompanyar. Vull compartir que la gran generació del 27, coneguda i admirada per tothom, era una generació brillant formada per homes i dones.
He gaudit molt parlant amb grans experts, amb gent que va conèixer la Maruja Mallo, i he pogut escriure i dibuixar amb tota la llibertat creativa gràcies a la meva editora de Lunweg. Crec que el llibre Brillantes y olvidadas és una bona manera d’apropar-se a la historia recent i amb una mirada oberta. Desitjo que el pugueu llegir i inspirar-vos amb les seves grans històries.
Gisela Navarro
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada