 | ||
| “Dona a la finestra” (1822), | de Caspar David Friedrich. |
Ser on ets no entrava en els teus plans. Imagines que aquesta constatació no és original, no l’has inventat tu.
Sola, de vegades et sembla que fins i tot estàs abandonada a la teva sort.
La teva estança només té una finestra. No és gran, és la mínima expressió d’una finestra. Qui arrisca pot perdre i has obtingut aquest premi: l’absència de llibertat, precisament.
Saps que et donen suport des de fora, que estàs acompanyada encara que lamentes la teva solitud, que els qui es van esforçar amb tu per transformar les coses no et deixen de banda. Has esdevingut un símbol, com altres companys que es troben en la mateixa situació que tu i lluny de les seves famílies i amics. No hi penses. Tan sols et consola l’escalfor i la tendresa que et brinden, encara que sigui a distància, les persones estimades. I la seva esperança, que no la perden i et reforça.
Cada dia somies amb un prat verd i infinit on corres a tota velocitat i fuges al costat dels teus companys, amb tots ells. Hi ha rialles, hi ha riallades. El vent que aixequeu amb el vostre galop estès revoluciona cabells, robes, ànimes. A la llunyania, el sol reneix i enlluerna, i la terra i el cel ja no són els mateixos que abans de no tenir llibertat. Els sents molt millors.
Patricia Aliu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada