A TEMPS ATURAT

La persistència de la memòria (1931), de Salvador Dalí.

El temps no passa. És relatiu, sempre ho diuen. Tic tac tic tac. És divendres i estic esperant a sortir de la feina. El rellotge no corre. Tic tac tic tac. Les campanes de l’església propera aturen encara més el temps. No tinc ganes de fer res més. Això que escric ara és el que m’ancora al present i ajuda a que els dígits corrin. Tic tac tic tac. Només vull sortir i no pensar en res. Vull sentir la frescor de l’aire a la cara. És el maig, la primavera, però el dia té color de tardor. Esperava que avui plogués, però no sembla que ho hagi de fer. Els dies en què s’anuncia pluja m’agraden. Tot i que em frustra que, al final, no caigui ni una gota. Quina sensació tan poc útil. I que veritable. Tic tac tic tac.

I si penso en el futur que s’acosta? Potser així els minuts volen. Fitxaré ben aviat, apagaré l’ordinador, em posaré la jaqueta, agafaré la bossa, m’encaminaré a la porta i deixaré anar un comiat abans d’obrir-la i deixar-la enrere. Mira, amb aquestes paraules que sorgeixen ja han passat quinze minuts. Vinga, vinga, temps, espavila’t!

Ni cas em fa aquest tirà que fa servir les hores. De vegades no vols que passi, quan el que passa t’encanta. Altres el perds, sense adonar-te del valor que té. Fes la vista enrere i han passat deu, vint, trenta anys… I què has fet amb tot aquest temps? Segur que alguna vegada t’ho has preguntat. Encara que no serveixi per a res, encara que ja no tingui remei ni tornada enrere. Tic tac tic tac.

També de vegades, com ara, vols que no transcorri tan lent. Mentrestant, per molt que vulguis, està passant i no li importa què sents. Et planteges si és millor deixar-ho córrer, si emprar-ho (“Per què ho he de fer?”) o si permetre a l’avorriment que t’envaeixi. Diuen que és sa avorrir-se. No tot el temps, és clar, però alguna estona sí. Potser perquè, així, se t’acut pensar, divagar, escriure un text com aquest, planejar alguna cosa, trucar algú… Jo què sé!

Han passat quinze minuts més, fixa’t. Pot ser que el tirà s’estigui rient de mi, no m’estranyaria. No té sentiments, no em té en compte. I no soc l’única, vosaltres tampoc li interesseu. En absolut. Som diferents, però en això som iguals. El déu del temps ens ignora, cada hora, cada minut, cada segon, cada mil·lèsima de segon. Ens gira l’esquena i s’avança sense apreciar-nos. Només corre o s’atura, i no li importem gens.

Encara falten deu minuts. No ho podré suportar. L’eternitat és possible en deu minuts, o en un. Tic tac tic tac. Em fan venir ganes de córrer, ni fitxar, ni apagar res, ni agafar la jaqueta ni la bossa. Només vull obrir la porta i marxar lluny d’aquí, d’aquestes quatre parets que planen sobre mi.

D’aquí a l’ansietat hi queda poc. Què m’està passant? Aquest text ja m’aclapara, però no puc deixar de teclejar sense parar. No sé si és un bon exercici. Però, mira, ja només resten cinc minuts per a l’hora de finalitzar aquest suplici que m’acabo d’inventar.

Cronos se m’està fent encara més present. Tic tac tic tac. Aquesta serp de tres caps es burla de mi des de les seves tres cares. L’home, el meu passat, riu a riallades, al toro, el meu present, li ve de gust envestir-me per estúpida i el lleó em mira amb els seus ulls de perill anunciant-me el futur. Tic tac tic tac. Tots tres em diuen que posi punt final, que se m’estan venint a sobre i que no acabo amb aquesta tasca absurda. M’ordenen que fugi, es pregunten que a què estic esperant.

Me’n vaig, me’n vaig, d’acord. No m’empenyeu. Ni Cronos m’impedirà que escrigui l’últim punt. Tic tac tic tac. Tic tac tic tac. Fi.

Patrícia Aliu