Tornem-hi, perquè ara, amb la guerra de l’Iran, tot el que està passant a Gaza i a Cisjordània ha quedat silenciat, i Netanyahu i companyia tenen les mans lliures per fer el que els doni la gana sense que ningú s’hi fixi gaire. I això, les persones de bona voluntat no ho podem permetre.
He escoltat, a youtube, el cor dels esclaus hebreus de l’òpera Nabucco, de Verdi, que es va estrenar a Milà l’any 1842: “Va pensiero, sull’ali dorate...”. El cor, com és prou sabut, canta la pàtria llunyana i enyorada pels israelites deportats a Babilònia per Nabucodonosor. Milà, aleshores, estava sota el domini de l’imperi austríac i bullia de desigs d’independència de la potència estrangera i d’unitat amb les altres regions d’Itàlia, i aquest cor va esdevenir un emblema dels desigs d’alliberament. Al vídeo que jo he escoltat, està il·lustrat amb corrues d’esclaus engrillonats...
La història d’Israel està marcada per dos grans moments d’alliberament: el primer, el fundacional, l’alliberament de l’esclavitud del Faraó; el segon, l’alliberament de l’exili de Babilònia. I despès, grans experiències tràgiques, entre les quals destaca la destrucció de Jerusalem l’any 70 a mans de Titus, que va provocar la dispersió de la major part de la població, i que va ser reblada amb la segona i definitiva destrucció l’any 135. I després, l’antisemitisme que arriba fins a la tragèdia de l’holocaust promogut pel nazisme durant la segona guerra mundial.
Tot plegat porta, acabada aquesta guerra, barrejant un desig de justícia històrica amb una mala consciència d’aquestes que impedeixen pensar raonablement, i amb uns interessos econòmics i polítics d’aquests que sempre queden foscos, a la recerca d’una solució que fes possible que aquell poble tan maltractat pogués tenir un lloc on viure en pau. I les potències occidentals, mitjançant l’ONU, van cercar una solució que, vista des d’ara, ja es veu que va ser un nyap d’allò més irracional: fer fora de la seva terra una ingent quantitat de palestins que portaven segles vivint allà, tancar-los en camps de refugiats, i crear un estat per a tots els jueus que volguessin anar-hi.
Els palestins van ser expulsats, els jueus es van instal·lar en el territori, i el nou estat va començar a funcionar amb uns tons progressistes que molta gent ens el miràvem amb gran admiració. Els kibutz eren una institució per treure’s el barret...
Però les bases estaven molt mal posades, i la revolta palestina contra aquella desconsiderada i injustificada ocupació va començar a fer mal. Alçaments de tota mena, guerres... acords de pau que van facilitar la creació d’una “Autoritat Palestina” més o menys reconeguda... Però res de realment sòlid. Cada cop que semblava que s’avançava en la recerca d’un pla de pau, sempre ha passat alguna cosa que ho ha impedit. Provocada per qui? Impossible de saber. Però això sí, en tots els casos hi surten guanyant els fabricants d’armes.
I ara què? Doncs ara ens trobem que Israel està en mans d’un individu que no sembla tenir cap moral ni cap límit, i que extreu, com a única conseqüència de la llarga història del seu poble, el dret a destruir-ho tot per manar sobre tot i sobre tothom. Però la cosa més greu no és aquesta irracionalitat malvada de Benjamin Netanyahu i del seu gran aliat Donald Trump, sinó que el més greu és que aquest personatge sembla que representa la majoria del seu país. Almenys té assegurada la majoria per governar. Ara, a la tardor, es veu que hi haurà eleccions. El trauran? No, no ho sembla.
¿L’estat d’Israel està compost per ciutadans i ciutadanes tan irracionals i malvats com el seu primer ministre? Semblaria que això no pot ser possible! ¿Ningú no és capaç d’intentar un nou camí? ¿Europa no és capaç de fer res? Semblaria que això no pot ser possible!
Josep Lligadas Vendrell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada