Una gran il·lusió recorre el nostre temps: la idea que el món s’ha tornat immaterial. Que les economies avancen gràcies a algoritmes, que la riquesa viu en núvols de dades, que la intel·ligència artificial ho resoldrà tot. En aquesta fantasia del món digital, tot sembla net, lleuger, infinit. Però és una quimera.
Darrere de cada clic hi ha una mina. Darrere de cada model d’intel·ligència artificial hi ha centres de dades que consumeixen gigawatts d’electricitat. Darrere de cada transacció digital hi ha cables, xips, refrigerants i, sobretot, energia. Molta energia. Lluny de desaparèixer, la base material de l’economia no només persisteix, sinó que esdevé encara més crítica com més digital és el sistema.
L’economia continua sotmesa a unes lleis físiques que no negocien. Les infraestructures digitals —centres de dades, xarxes de telecomunicacions, dispositius electrònics— requereixen recursos materials i energètics massius. Igual que el sosteniment de la vida: el gasoil bombeja l’aigua dels aqüífers. El petroli sosté la producció d’adobs que alimenta milers de milions de persones. L’electricitat manté en funcionament ciutats, hospitals i servidors. Produir una hamburguesa continua requerint milers de litres d’aigua. Cap algoritme altera aquesta equació.
L’encíclica Laudato si’ del papa Francesc advertia ja fa més d’una dècada contra la idea d’un progrés tecnològic desvinculat dels límits naturals. Francesc recordava que «tot està connectat»: la crisi ecològica, el model econòmic, la pobresa i la degradació de la vida humana formen part d’una mateixa realitat. No hi ha tecnologia neutral quan el seu desplegament depèn d’un consum creixent de materials, energia i territori.
Des de l’aparició del llenguatge fins a la intel·ligència artificial, la informació ha estat motor del desenvolupament. Però cada gran salt –la revolució agrària, la industrial o la digital– ha anat lligat a una nova font d’energia: la biomassa, el carbó, el petroli o l’urani. Sempre matèria. Sempre recursos físics. La digitalització no ha reduït aquesta dependència. El món és avui, simultàniament, més digital i més material que mai.
També el conflicte social té una base material. Les “armilles grogues” a França o els transportistes espanyols no es van mobilitzar contra una aplicació mòbil, sinó contra el preu del combustible. Les tensions geopolítiques al voltant de l’energia i de les matèries primeres estratègiques tampoc no giren al voltant de les plataformes digitals, sinó de l’accés a recursos físics escassos. L’economia digital no ha eliminat la dependència material: l’ha reorganitzada i, sovint, l’ha desplaçada lluny de la nostra mirada.
La digitalització i la IA poden contribuir a millorar l’eficiència energètica, optimitzar processos industrials o reduir determinats consums. Però no són, per si soles, una solució estructural. Dins d’un model basat en el creixement permanent del consum, sovint reduïm intensitat però no impacte total. En molts casos, simplement traslladem els costos ecològics a altres territoris o a les generacions futures.
Les migracions formen part d’aquesta realitat material. Les desigualtats en l’accés als recursos, els impactes del canvi climàtic o els conflictes armats generen una mobilitat humana creixent. Les economies desenvolupades, amb dèficits demogràfics, absorbeixen mà d’obra externa mentre continuen depenent de l’extracció de recursos de les regions d’origen dels migrants. Els recursos materials, desigualment repartits pel planeta, han traçat les rutes de la història: imperis, fronteres i conflictes. I continuen fent-ho avui.
La dignitat humana no es pot separar de les condicions materials que sostenen la vida, diu Francesc. La degradació ambiental i la degradació social avancen sovint juntes. Quan es destrueix un ecosistema, quan s’esgoten recursos bàsics o quan l’accés a l’energia, l’aigua o l’habitatge es converteix en privilegi, el que es deteriora no és només la natura: és també la cohesió social i la dignitat de les persones.
La qüestió decisiva no és, doncs, si la intel·ligència artificial ens ajudarà a trencar límits i barreres materials i espacials, sinó quin model econòmic i social orientarà el seu poder. La tecnologia pot ajudar a gestionar millor els recursos del planeta, però no substituirà mai els límits físics ni la necessitat d’una economia compatible amb la vida. El veritable repte no és construir un món virtualment infinit, sinó aprendre a habitar amb justícia un planeta finit.
Salvador Clarós
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada