La preferència nacional amb guant blanc

Portem setmanes escoltant mig país esquinçar-se les vestidures per la "preferència nacional" que proposa VOX i que el PP accepta sense parpellejar als governs que comparteixen. "Fora els moros i sudaques", traduït a llenguatge de míting. Nosaltres no som així, ens diem. Quina barbaritat. Si aquests acaben governant sols faran amb nosaltres el mateix que fa Trump amb l'ICE: batudes a esglésies, nens separats dels seus pares, deportacions en avions militars i menyspreu absolut per qualsevol cosa que soni a drets civils.

El que no volem veure és que ja ho estem fent. Només que amb més elegància, amb un llenguatge més tècnic i, sobretot, amb la inestimable ajuda de la Unió Europea perquè la feina bruta quedi lluny de les nostres places i dels nostres telenotícies.

El Pacte Europeu de Migració i Asil: la lletra petita

El 2024, el Parlament Europeu va aprovar inicialmente el Pacte de Migració i Asil després d'anys de negociació. Un grup de relators especials de Nacions Unides va advertir immediatament: la detenció de menors migrants —acompanyats o no— mai no respon a l'interès superior de l'infant i sempre viola els seus drets. Van demanar que els Estats membres la prohibissin expressament a la seva legislació nacional. La Comissió Europea, és clar, no ho va fer.

El Pacte introdueix un procediment de "cribatge" obligatori a les fronteres exteriors que pot durar fins a deu dies, durant els quals les persones queden retingudes en instal·lacions "situades a o prop de la frontera" sense que es consideri que han entrat en territori europeu. Segons la plataforma PICUM, això constitueix una detenció de facto, encara que Brussel·les eviti dir-ho així. El Tribunal de Justícia de la Unió Europea ja va sentenciar en el cas FMS que retenir persones en zones de trànsit sense possibilitat real d'abandonar-les equival a privar-les de llibertat. Tant és: la Comissió segueix entestada que les paraules no signifiquin el que signifiquen.

I després hi ha la Directiva de Retorn, aprovada el 2008 i encara vigent, que permet detenir un migrant irregular fins a 18 mesos abans d'expulsar-lo. Deu relators especials de l'ONU van escriure aleshores al Consell de la Unió Europea: "Els migrants irregulars no són delinqüents. Com a norma general, no haurien de ser detinguts en absolut". Amnistia Internacional va qualificar la directiva d'"exemple extremadament dolent per a altres regions del món". L'Organització d'Estats Americans va enviar una missió d'alt nivell a Brussel·les per expressar la seva preocupació. Europa, tan acostumada a donar lliçons, en va rebre unes quantes. I les va ignorar totes.

Externalitzar la vergonya

Però el que és veritablement enginyós va venir després. Per què embrutar-se les mans construint centres d'internament en sòl europeu, on els periodistes poden colar-se i els jutges poden intervenir, quan pots pagar tercers països perquè ho facin per tu?

Giorgia Meloni va obrir camí amb el seu acord amb Albània: camps de retenció per a migrants rescatats en aigües internacionals, situats fora de la Unió Europea però gestionats teòricament sota legislació italiana. La justícia italiana —bastant més independent que la nostra— ha posat pals a les rodes. Però la Comissió Europea, lluny de frenar, n’ha pres nota i ha decidit generalitzar el model.

La nova proposta –beneïda per Ursula von der Leyen i el seu equip i aprovada ahir al Parlamanet Europeu– passa per construir centres d'internament en països africans a canvi de compensacions econòmiques. Allà seran retinguts els sol·licitants d'asil mentre es tramiten els seus casos, en un país que no és el seu, sota la vigilància de guardes que mai no han destacat pel seu respecte als drets humans, però això sí: amb la promesa solemne que es compliran totes les garanties fonamentals.

Perdoneu-me la cruesa, però això sona a legislar l'autorització de violacions sempre que el violador es dutxi abans i faci servir preservatiu. De debò algú creu que un funcionari de la Comissió supervisarà com tracten un menor eritreu en un camp a Ruanda o a Mauritània? De debò ens creiem que hi haurà recursos, voluntat política i capacitat operativa per garantir que no es repeteixin els horrors que ja coneixem de Líbia, on la mateixa ONU ha documentat tortures, violacions i execucions sumàries?

Els diners tenen prioritats

Mentrestant, els diners per finançar aquests centres es deduiran de les partides destinades al Pacte Verd i a la transició ecològica. Mai, és clar, del pressupost de defensa, que no para de créixer. Europa té clar què li lleva la son: els immigrants, no el canvi climàtic. I si cal triar entre panells solars i concertines, ja sabem què guanya.

Podem preguntar-nos des d'Espanya: què fa Teresa Ribera, vicepresidenta de la Comissió per a la Transició Neta, Justa i Competitiva, mentre la seva institució retalla fons verds per finançar camps de detenció? Quina posició defensa el Govern espanyol al Consell? Algú ha escoltat una sola crítica de La Moncloa a aquesta deriva?

El silenci és eixordador. I còmode. Perquè així podem seguir pensant que nosaltres som diferents, que som els bons, que la barbàrie és cosa de Trump o de Meloni o d'Orbán, mai nostra.

La hipocresia del ciutadà europeu

Aquí està el nucli de l'assumpte, el que més em molesta escriure: la Comissió Europea no actua en el buit. És el reflex bastant fidel del que pensa la majoria dels europeus. Les enquestes ho diuen amb claredat: la immigració és la principal preocupació a gairebé tots els Estats membres, per davant del cost de la vida, de l'ocupació o del clima. I la resposta que la ciutadania demana no és més integració, més vies legals, més recursos per a l'acollida. És menys arribades, més control, més duresa.

Ursula von der Leyen i els seus comissaris fan la feina bruta per nosaltres. Negocien amb autòcrates, financen guardacostes libis, externalitzen la detenció a països on ningú no mira, endureixen els procediments d'asil, permeten que els menors quedin atrapats en llimbs legals. I nosaltres, mentrestant, podem seguir anant a manifestacions contra VOX, signant peticions a Change.org i sentint-nos molt demòcrates, molt solidaris, molt europeus.

És la gran coartada. Com sempre ha passat en aquest continent: l'horror s'executa lluny, amb intermediaris, amb eufemismes, amb procediments administratius que dilueixen la responsabilitat. Nosaltres mai no premem el gallet; només signem l'ordre de compra de les bales.

El que no volem veure

Als Estats Units, almenys, la brutalitat és transparent. Trump en presumeix, la converteix en espectacle, la fa servir com a bandera electoral. El mateix USCIS anuncia sense cap pudor que els ajustos d'estatus només es concediran "en circumstàncies extraordinàries", obligant milions de persones a abandonar el país per sol·licitar la residència. Les noves taxes anuals per a sol·licitants d'asil –102 dòlars que, si no es paguen en 30 dies, poden derivar en la denegació del cas i l'inici d'un procés de deportació– són un impost a la desesperació. Almenys allà saben el que voten.

Aquí preferim no assabentar-nos. Preferim que les coses passin a Albània, a Ruanda, a Mauritània, a qualsevol lloc que no ens obligui a mirar-nos al mirall. I si algun jutge incòmode frena la maquinària, ja trobarem la manera d'esquivar-lo. La Comissió és molt creativa amb els noms: "centres de retorn", "mecanismes de solidaritat", "procediments fronterers accelerats". Tot sona tan tècnic, tan asèptic, tan europeu.

Una pregunta incòmoda

Així que abans d'indignar-nos amb la "preferència nacional" de VOX, potser hauríem de preguntar-nos si el que ens molesta és la política o simplement el to. Perquè el fons —que els immigrants no són benvinguts, que cal dificultar-ne l'arribada, que els drets humans són negociables quan s'apliquen a persones de pell fosca— ja l'hem acceptat. Només demanem que es faci amb bones maneres, amb llenguatge institucional, amb el segell de la Unió Europea perquè puguem seguir creient-nos millors que ningú.

Nosaltres som diferents, ens diem. Més demòcrates. Més solidaris. Probablement més simpàtics. Segurament més guapos.

I mentrestant, un nen de vuit anys espera en un camp a la frontera entre Polònia i Bielorússia, o en una nau industrial a Canàries, o en un centre que encara no existeix però que ja té pressupost assignat en algun país africà. Esperant que Europa decideixi si és prou humà com per merèixer un sostre.

Però això, és clar, és problema de Brussel·les. Nosaltres només votem.

Ah...aquest matí he intentat trobar en algun dels diaris de més tirada, en paper i/o en línia la notícia de l'aprovació de la nova norma i ...res de res. Curiós, no?

Joaquim Canadell