El cementiri

Els més grans expliquen la història d’un home de Viladecans, que cap els anys quaranta, es dedicava al poc recomanable ofici de robar. Bàsicament eren petits furts a cases i botigues del poble. En una ocasió va entrar a robar en una casa i, en ser sorprès pels propietàris, se li va ocórrer la mala idea d’apallissar-los amb una barra de ferro. Eren la senyora Maria, la llevadora, i el seu marit Isidre Solina. Tots dos van quedar malferits i estabornits al terra. Ells sempre explicaven que si eren vius és precisament perque l’atacant es va pensar que eren morts. De botí es va endur un pernil.El lladre era conegut al poble, tothom sabia qui era, però no hi havia manera d’enxampar-lo. De fet no és estrany que costés atrapar-lo: al paio se li havia acudit la brillant idea d’amagar-se en un nínxol del cementiri. Home, ben mirat és un lloc prou tranquil per viure-hi, i a més a més els veïns no fan gens de soroll. Quan el van detenir, van trobar a dins del nínxol les restes del pernil de la senyora Maria.Aquesta història, totalment verídica, és una de les poques que s’expliquen sobre el cementiri de Viladecans, un cementiri que data de mitjans del segle XIX. Mossèn Samaranch, de qui ja hem parlat en anteriors articles d’aquesta secció, escriu: “Lo fan per lo Rector y comisio dels mes distingits del poble. Se demaná al Sr. Bisbe lo terreno de la Ermita necesari, unas 60 canas d’ample y 20 canas de fondo”. Una cana es una antiga mesura de longitud que equival aproximadament a un metre i mig. Aquest terreny que es va demanar al bisbe es correspon, lògicament, a la part més antiga, la que es troba a tocar de la paret nord i de l’absis de l’ermita de la Mare de Déu de Sales.Si anem uns segles enrere, en la visita pastoral de l’any 1606, trobem documentada l’existència d’un cementiri a costat de l’antiga capella de Sant Joan. Aquesta capella estava situada a la cantonada de l’actual carrer Jaume Abril amb la Plaça, davant de la Torre Modolell. Després de la seva ruïna i desaparició, el seu espai de 45m2 va acabar formant part de la plaça, fins que Baldiri Miernau el va comprar l’any 1915 per ampliar casa seva. La Maria Miernau de Cal Coix, explica que es van trobar molts ossos quan van construir el soterrani.A principis del segle XVIII, l’Ajuntament compra una mojada de terra per construïr el que havia de ser la nova església de Sant Joan, donat que la capella de la plaça ja feia temps que havia quedat petita. El setembre de 1717, un cop obtingut el permís del bisbat, es beneeix el cementiri en el nou emplaçament. Estava situat a ponent de l’església, aproximadament a on avui hi ha el garatge de la parròquia i una part dels baixos de la rectoria que toquen al jardinet. Cal tenir en compte que abans, pel jardinet de la rectoria hi passava el carrer. El juliol de 1936 van cremar l’església i un cop desenrunat el solar, les autoritats republicanes van decidir construir-hi un mercat. Manel Suñer en el seu llibre “El veïnat de la meva infantesa” explica com es van trobar ossos a l’hora de fer els fonaments “Quan tot el solar va quedar lliure de runa, van començar a construir-hi un mercat al damunt; però, quan es feien els fonaments del mercat -que es feien a mà, a pic i pala-, van aparèixer moltes restes humanes, ossos i cadàvers del cementiri antic. Aquests fets, que vàrem presenciar de petits, ens van impressionar molt”. No fa pas gaires anys, quan es va convertir el carrer de Sant Joan en zona de vianants, es van tornar a trobar restes humanes a tocar de la rectoria. En un plànol que es conserva a l’arxiu parroquial, no sembla que l’antic cementiri arribés fins tan endavant, potser la troballa és consequència dels moviments de terres en construir el mercat i de la posterior reconstrucció de l’església.Però tornem al cementiri actual per comentar un dels panteons més antics, el de la familia Modolell, que es troba a tocar de l’antiga porta d’entrada. Un panteó senzill que contrasta amb el costum de la burgesia de l’època, de construïr grans monuments funeraris i de gran riquesa ornamental per al descans etern de les seves despulles. En el seu interior hi ha un petit altar i al terra una llosa amaga els cosos de Magdalena Modolell i el seu espòs Jaume Nogués. Joaquim Modolell, el pare de Magdalena, va deixar escrit en el seu testament que “mon cadaver sia sepultat en un ninxo del cementiri del vehi poble de Sarriá”, però en canvi la seva esposa, Àntonia Freixas, està enterrada amb la seva filla Magdalena en aquest panteó familiar de Viladecans.Antònia Freixas va morir l’any 1885 i el seu enterrament va queda revestit d’una polèmica que Mossèn Andreu Samaranch descriu així: “En 1885, ocurre un hecho en Viladecans digno de todo estudio. Fallece Doña Antonia de Modolell, Madre de Doña Magdalena, presidiendo el entierro el Ayuntamiento, cuyo Alcalde (asi como casi todos los concejales) eran colonos de la difunta.Al llegar al Cementerio, el sepulturero municipal, cumpliendo órdenes superiores, niégase admitir el cadáver en el cementerio católico, a pretexto de no llevar las hojas el título del panteón (todavia no entregado), según confesó el Secretario por no haber los impresos en Secretaria. Ausente el Alcalde, era el caso insoluble, hasta que requerido el Párroco, como V.P. de la Junta, ordenó al sepulturero, la apertura del Cementerio, terminando así el Oficio de Sepultura.”Magdalena Modolell es la darrera persona enterrada en el panteó. Aquesta va ser la seva voluntat expressada en el seu testament: ”que mi cadaver sea enterrado en el panteón que poseo en el cementerio de este pueblo y en el que después no podrá ser enterrado otro cadaver alguno”.Jaume Lligadas Vendrell