Unes jornades particulars

Què és un camí? Difícil de definir, va dir un dels ponents. Un camí és, sens dubte, una via de comunicació, però ningú no sap ni on comença ni on acaba, malgrat el que pugui semblar. El camí que du de Sant Boi a Vilafranca continua cap a Barcelona i cap a Lleida i més enllà, podríem dir que no acaba mai. Potser no enllaça les poblacions en línia recta, potser s’entortolliga, es bifurca i es torna a unificar. Un camí, un cop traçat mai no desapareix del tot, no sols posa en contacte territoris sinó també èpoques. Les ferides que obre en el territori són les seves empremtes i les marques que homes, dones i bèsties li han dibuixat en el seu trafegar d’anys, les roderes dels carros gravades per sempre més a la roca, els noms que recorden alguns mals passos “matamatxos”, o simplement el seu ús de “carrerada” –pel pas de ramats transhumants–... són les nostres empremtes al seu damunt. De tot plegat i de més, es va parlar a la II Trobada d’Estudiosos i Centres d’Estudis d’Eramprunyà celebrada el 28 i 29 de novembre a Begues. Es va parlar des del rigor i l’entusiasme d’historiadors i estudiosos i, també, des de la sorpresa d’un grup d’escolars que, de sobte, en desbrossar uns quants metres del Camí Ral de Sant Boi a Vilafranca, es troben amb les petites històries del poble petit i les grans històries dels poderosos, de tots aquells que van viure i morir tot recorrent-lo i que són la història del camí i la nostra història, una història comuna. Parlar del Camí Ral o Via Mercadera, és fer-ho dels fets antics: les ràtzies entre cristians i sarraïns en aquesta terra de frontera, del pas de Pere el Gran que va fer estada a Sant Climent abans de morir a Vilafranca; és fer-ho d’accions del present: del taller d’ocupació realitzat per localitzar l’antic camí ral a la zona forestal de Sant Boi i que va ajudar a localitzar restes d’altres camins antics a la mateixa zona, del projecte educatiu dut a terme a Begues per recuperar camins tradicionals per posar en valor el patrimoni d’elements culturals populars com els marges de pedra seca, les barraques de vinya, els pous de glaç... i que va entusiasmar tant a la canalla que va prendre-hi part; de projectes de futur: el de la Ruta dels Castells endegat per la Diputació que venint del castell de l’Eramprunyà per la Clota, coincidiria amb el tram del camí ral que du de Begues a l’Hospital d’Olesa.Els camins són tot això però, més que altra cosa, són l’element físic i la cloenda de la trobada no podia ser més adient amb aquesta realitat. Així, el darrer acte va ser trepitjar-lo, passejar-lo, descobrir les roderes de què s’havia parlat a les ponències, veure les barraques de vinya, les parets de pedra seca, el pou de glaç, els forns de calç. Tot plegat unes jornades distretes, interessants i ben particulars. M. Victòria Herrero García i Vicenç Castelló Solina