Durant més de cinquanta anys aquests terrenys costaners del projecte Barça han estat en el punt de mira metropolità, barceloní. La raó es que algú, ja des de 1933, quan es va voler convertir una zona assolada pels mosquits en un model d’oci republicà, va decidir que allà seria un lloc d’esbarjo per a la ciutat atapeïda. I la qualificació d’urbanitzable, sense cavar una rasa ni posar un totxo, ha generat expectatives de revalorització i canvis de propietat. L’administració podria comprar moltes hectàrees al delta de l’Ebre, als aiguamolls de l’Empordà, o al canal Segarra-Garrigues, amb el preu d’una de les seves àrees.Si algú s’acosta a aquestes desitjables terres pensarà que no n’hi ha per tant. Només trobarà herbes, vegetació i algun camp de conreu, però darrere hi ha hagut des de fa anys moviments d’intermediaris, societats anònimes d’aquelles que es fan i es desfan, denúncies al jutjats i un intent accidentat d’expropiació municipal a favor de la Societat de Golf, on a dia d’avui encara no se sap qui és la part contractant de la primera part contractant, ni de la segona, ni de la tercera, convertit el registre de la propietat en un menage à trois de propietaris inicials, Golf i ajuntament, que exigirà proves d’ADN de paternitats i maternitats.Segons Núria Buenaventura en l’excel·lent llibre “La mirada d’Antònia Doñate”, de Josep Lligadas, el seu besavi Llorenç Puig, alcalde republicà de Viladecans, somiava amb la ciutat de vacances per la nostra costa, l’anomenada ciutat del repòs. La ciutat del repòs potser avui no agradi, però els projectes que es van presentar després de la guerra tampoc no haurien agradat a Llorenç Puig. Un fantasmal hotel que es va aprovar a l’ajuntament franquista per passar del paper a l’oblit, una hípica als anys 80, quan semblava que les apostes a carreres serien cavall guanyador, un parc aquàtic que va ser aprovat inicialment abans dels noranta amb tres escasses línies d’informe tècnic, i una societat de Golf nebulosa, amb més homes de palla que diners, que sonaven com a tapadora de personatges que harmonitzen l’especulació amb la senyera.La tipologia dels promotors era la típica de la inversió especulativa. Es crea una societat sense història, ni pel davant ni pel darrera. Es ven un projecte d’inversió com una opció de futur sobre unes propietats que no són seves, per comprar-les amb uns diners que no són seus, per fer unes obres amb uns socis que tampoc no són seus. Si tot va bé, amb pocs diners arriscats, fan molts diners. Si va malament, es deixen adormits els pocs terrenys comprats, fins que altre carter truqui en aquella mateixa porta. Jugades mestres com la compravenda de la reserva natural per part dels promotors del golf a la Generalitat pujoliana amb un benefici net de més de mil milions de pessetes, només surten quan es pot jugar amb dues baralles.Roman a l’ombra el dolent que ningú no s’espera de les pel·lis de suspense: l’aeroport. L’aeroport és com el senyor feudal del delta. Totes les terres estan al seu servei, o sigui al servei del interés nacional, entenent aquest adjectiu, més que com l’entén l’actual Tribunal Constitucional, com l’entén AENA. Més d’una vegada els ànecs han estat acusats de ser bèsties insolidàries que impedeixen l’expansió aeroportuària de Barcelona, més d’una vegada s`han referit a les terres veïnes a la reserva com sòl de reserva sí, però per al futur creixement de l’aeroport. El pitjor futur que li podria esperar al Remolar és ser el tall d’un entrepà aeroportuari.Vistos els precedents, no sembla insensat afirmar que per a la reserva natural el projecte Barça és el projecte borni en el país dels projectes cecs (continuarà). José Luis Atienza
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada