Una reflexió sobre la guerra cvil

La preparació del llibre Viladecans 1930-1980. La mirada d’Antònia Doñate m’ha portat a reflexionar, una vegada més, sobre les dificultats de parlar d’una manera global sobre el que va significar la guerra civil. I aquí us transmeto aquesta reflexió.Si heu llegit el llibre, ja sabeu prou des de quina banda va viure l’Antònia la guerra. I quan dic banda, aquí, no vull dir “bàndol”. L’Antònia, al principi de la guerra, no estava ni amb la república ni amb Franco. Ni ella ni la gent del seu entorn s’havien plantejat semblant dilema. Ells pertanyien a un àmbit que es podria anomenar “el món catòlic”, força tancat en si mateix, i que, en trobar-se amb l’incendi físic i moral de les coses que ells estimaven, va anar prenent diferents opcions. A Viladecans aquestes opcions van ser bàsicament dues: uns, com el Jaume Abril, van creure que l’única solució per recuperar tot allò que més estimaven era treballar per la victòria de Franco; altres, en canvi, van optar per allunyar-se del conflicte, en pla resistència passiva. Fora de Viladecans, en canvi, hi va haver encara una tercera postura, la dels que van creure que malgrat tot s’havia de donar suport al govern republicà legítim i ho van fer; però a Viladecans segurament no hi havia prou formació política com perquè ningú del món catòlic prengués una postura així.També en el camp republicà hi hagué diversitat d’opcions. A Viladecans hi hagué, per una banda, els polítics democràtics, ben representats per Llorenç Puig i Josep Iturrioz, el Manquet; hi hagué també, per una altra banda, els sectors revolucionaris encapçalats per la CNT-FAI de Marià Sanjuán, que són els qui van controlar la situació i van imposar un model revolucionari no democràtic però sí força sensat; i finalment hi hagué els que, a Viladecans i a tot Catalunya, es van apoderar del carrer en els primers dies de la guerra i van provocar tota mena de desastres. Aquests últims eren, certament, grups no promoguts pel govern republicà ni tampoc pels sectors sensats de la CNT-FAI. Però el cert és que es van fer els amos i, als ulls de molta gent, van deixar tocada de mort la legitimitat de la república.I bé, encara hi hauria un altre sector, a més del que hem anomenat “món catòlic” i del que hem anomenat “camp republicà”. Es tracta de la dreta pura i dura, desitjosa des de feia temps d’un cop com el de Franco. Però alerta, perquè si es vol entendre bé el que va passar aquells anys, aquesta dreta pura i dura no s’ha d’identificar sense més ni més amb el món catòlic. Sí que es pot identificar, en molts aspectes, amb una bona part de la jerarquia catòlica, però no amb la majoria de cristians i cristianes normals.I aquí és on hi ha el problema. L’Antònia, com el llibre explica, va ser, als anys 70, un dels pilars de la lluita antifranquista a Viladecans. Però quan parla de la guerra, la gent que ella estima i valora són la gent del seu món catòlic, i no li sembla gens estrany, sinó que, al contrari, li sembla la cosa més raonable, que, després de la persecució religiosa que es va desencadenar aquells primers dies de la guerra, la gent del seu món catòlic marqués totes les distàncies amb els defensors de la república.I el drama és aquest. Que, mentre la dreta reaccionària es dedica a reivindicar els morts a mans dels genèricament anomenats “rojos”, des dels sectors democràtics i progressistes sembla que faci por incorporar en la nostra memòria aquest fet tràgic: que en nom de valors de progrés, a Catalunya es va matar molta gent sense cap justificació, i que les institucions de la república no van tenir la capacitat de controlar aquell desastre.Incorporar sense por aquest fet, i explicar-lo clarament, i no voler fer-lo passar com un simple “dany col·lateral” obra d’uns quants incontrolats, és bàsic per poder dir després amb tota la legitimitat que l’obra i els ideals de la república van ser valuosíssims, i que tots podem estar orgullosos de l’esforç que les institucions republicanes van voler fer per al progrés del país. I fins i tot es podran defensar, almenys des del punt de vista dels ideals, les actuacions revolucionàries que, malgrat saltar-se els canals democràtics, van intentar crear una situació de més justícia a favor dels pobres. A més, naturalment, de continuar recordant la immensa barbaritat que va ser la repressió franquista, tant a la guerra, com al final de la guerra, com al llarg de la llarga dictadura.Josep Lligadas Vendrell