Tal com deia en el número anterior, ara us explicaré el que vaig trobar en llevar-me, un cop aterrat al Perú.Clarejava a Sicuani, la ciutat semblava diferent a la projectada la nit anterior, els nens i nenes perfectament uniformats es dirigirien al col·legi, les moto-taxi recorrien amunt i avall les llargues avingudes, petites tendes de menjar pels carrers, moviment. Un primer dia per situar-me i uns altres tres per acostumar-me a un altre ritme de vida, a una altra manera de pensar, a una altra manera de fer, a una altra manera de gaudir del meu temps lliure, en definitiva, un temps totalment necessari per descongestionar-te de l’estrès i de les obligacions socials que ens toca viure en un país etiquetat (encara dubto sobre el que això significa) com del Primer Món. Us asseguro que, si el temps tingués el valor que tenen els diners en la nostra societat, passaríem a formar part del Cinquè Món amb l’etiqueta de país subdesenvolupat. Aquí estava jo, en el projecte Apaine per a la integració social de nens excepcionals (aquí els anomenem especials) amb problemes de llenguatge i discapacitat intel·lectual, embolicat de sensacions noves però tranquil, estranyament despreocupat, vivint una aventura amb grans emocions quotidianes que els diners no poden comprar. Una escola d’educació especial amb una humanitat que trencava les barreres dels recursos materials. Somriures, afecte i autèntiques lliçons existencials a canvi d’unes poques hores de la teva vida. Tot un regal. Em va sobtar que en una ciutat com Sicuani, en la qual només hi havia dos taxis, l’aigua calenta era un privilegi i al fer-se de nit els carrers desapareixien en la més absoluta foscor, tinguessin una escola d’educació especial d’aquestes característiques, amb pocs materials educatius, sí, però amb unes instal·lacions i unes ràtios de personal per sobre de les que disposem aquí, realment curiós. Un dia, un nen em va dir Gringo, un altre dia un noi em va explicar els motius que li van causar una paràlisi que li impedia caminar al mateix temps que em deia que li agradaria ser com el Che, un altre dia vam omplir una aula amb globus, un altre dia un nen que no sabia què era caminar va començar a saber el que era, un altre dia vaig descobrir que la gran majoria dels professionals que treballaven en el projecte no havien visitat el Macchu Picchu perquè era massa car (que injust), un altre dia em vaig adonar que la millor arma educativa és la imaginació i tots els dies rebia impagables mostres d’afecte. En definitiva, existeixen persones excepcionals i especials que t’obliguen a veure el món amb uns altres ulls i t’ensenyen a decorar-lo amb matisos de colors que no sabies que existien. Una experiència molt positiva però que té alguns paranys que m’agradaria desvetllar. D’una banda, necessito escriure que la solidaritat és una paraula, en ocasions, mal utilitzada (ja em vaig adonar buscant informació per la web dels enganys i la mala utilització de paraules d’aquest tipus per captar clientela, una autèntica vergonya). D’altra banda, aquesta aventura la vaig fer per diversos motius: un per intentar ocupar el meu temps de forma diferent, també per ajudar a persones que ho necessiten i un altre motiu, tan important com els anteriors, per desafiar la meva racionalitat. Considero que un viatge d’aquestes característiques (i és una afirmació personal però transferible), és un viatge solidari que conté pinzellades d’egoisme inconscient. Jo vaig ajudar tot el que vaig poder, res a veure amb les lliçons que vaig rebre per part dels nens i nenes de l’escola i altres cors amb què em vaig creuar en una aventura excepcional i especialment recomanable.Juan Diego Pimentel
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada