Sobre el projecte Barça hi ha més polèmica que sobre Txigrinski. Els grups ecologistes que ni governen ni tenen ganes de governar, pensen que és un projecte evitable posant-hi molta voluntat política i poc pressupost. Els ecologistes amb el verd destenyit per exposar-se al sol de la realitat, ho viuen com un fet inevitable, una opció que millora al comparar-se amb altres alternatives pitjors, l’alternativa real de passat, ser camp de golf, o l’alternativa real de futur, ser zona de serveis de l’aeroport. Els més votats de la ciutat ho viuen com un fet absolutament desitjable que pot donar activitat econòmica, llocs de treball i situar Viladecans en positiu en el mapa de Catalunya.
Hi ha dues posicions fàcils de portar, perquè la conclusió coincideix totalment amb el particular model teòric i emocional de la realitat. El no dels uns els hi surt de dins, el sí dels altres té el pes sumat del desig i l’evidència. La sensibilitat ecologista que governa podria quedar atrapada en el dubte hamletià: no pot donar un no des de la realitat, ni un sí des de l’emoció. Dona el sí des d’una parcial incomoditat. Una incomoditat condemnada a estar entre dos focs, però que com la fam obliga a espavilar-se, a pensar, a sospesar, com intervenir en la realitat.
Aquests dies ha sortit a la premsa la forta oposició de la pagesia, dels ajuntaments, a l’ampliació del parc natural del Montgrí. Es viu la protecció com una càrrega, com un peatge que pot beneficiar la biosfera, però que fa perdre valor econòmic al territori protegit. Aquí vivim un fet positiu que hem de celebrar moderadament. En els últims anys s’ha construït una unanimitat, si es vol precària, però en qualsevol cas valuosa, de que el Remolar i les zones naturals no són una càrrega per Viladecans. Deu anys enrere, fins i tot quatre anys enrere, aquesta unanimitat no existia. I aquesta unanimitat, mèrit de tots i mèrit de ningú, al ser un valor compartit, és un valor polític, però sobretot és un valor ciutadà gens menyspreable.
En un entorn metropolità altament urbanitzat, temptadorament accessible i proper a Barcelona, tenir un territori amb els valors naturals del nostre litoral i les nostres zones humides és un fet excepcional en un món que valora més les excepcions que les regles.
El valor de l’excepció en un paisatge de ciutats metropolitanes pastades les unes de les altres, potser no és un xec directe als pressupostos, però pot posar rostre, nom i cognoms a Viladecans, com no ho podrà fer mai cap costosíssima campanya d’imatge.
Un cop més l’excepció també aquí confirma la regla: l’existència de terrenys urbanitzables veïns. Tot i així Viladecans té sobre el paper una situació estratègica clau com a modest pulmó verd del Delta. Té una superfície important protegida per la Xarxa Natura 2000 i una part de les seves terres formen part del Parc Agrícola del Baix. Sobre el paper, perquè sobre la realitat gairebé no es gestiona, perquè manquen recursos per conservar, reparar i rehabilitar les infraestructures naturals. Quan aquest terreny envoltat de potencials violadors no es gestiona, es degrada. Fàcilment sucumbeix a l’assalt de les infraestructures, les activitats il·legals o dels abocadors incontrolats.
Una reflexió estratègica rigorosa hauria de tenir en compte la legalitat urbanística, el planejament, per encertar a gestionar-lo també a favor de la millora global de l’espai agrícola i costaner. Els projectes haurien de garantir el bon veïnatge ambiental i la complicitat amb els valors naturals del Delta. Per una vegada les plusvàlues generades haurien de ser egoistes: destinar-se majoritàriament a defensar la pervivència agrícola i la qualitat natural de la nostra excepció.
Hi ha dues posicions fàcils de portar, perquè la conclusió coincideix totalment amb el particular model teòric i emocional de la realitat. El no dels uns els hi surt de dins, el sí dels altres té el pes sumat del desig i l’evidència. La sensibilitat ecologista que governa podria quedar atrapada en el dubte hamletià: no pot donar un no des de la realitat, ni un sí des de l’emoció. Dona el sí des d’una parcial incomoditat. Una incomoditat condemnada a estar entre dos focs, però que com la fam obliga a espavilar-se, a pensar, a sospesar, com intervenir en la realitat.
Aquests dies ha sortit a la premsa la forta oposició de la pagesia, dels ajuntaments, a l’ampliació del parc natural del Montgrí. Es viu la protecció com una càrrega, com un peatge que pot beneficiar la biosfera, però que fa perdre valor econòmic al territori protegit. Aquí vivim un fet positiu que hem de celebrar moderadament. En els últims anys s’ha construït una unanimitat, si es vol precària, però en qualsevol cas valuosa, de que el Remolar i les zones naturals no són una càrrega per Viladecans. Deu anys enrere, fins i tot quatre anys enrere, aquesta unanimitat no existia. I aquesta unanimitat, mèrit de tots i mèrit de ningú, al ser un valor compartit, és un valor polític, però sobretot és un valor ciutadà gens menyspreable.
En un entorn metropolità altament urbanitzat, temptadorament accessible i proper a Barcelona, tenir un territori amb els valors naturals del nostre litoral i les nostres zones humides és un fet excepcional en un món que valora més les excepcions que les regles.
El valor de l’excepció en un paisatge de ciutats metropolitanes pastades les unes de les altres, potser no és un xec directe als pressupostos, però pot posar rostre, nom i cognoms a Viladecans, com no ho podrà fer mai cap costosíssima campanya d’imatge.
Un cop més l’excepció també aquí confirma la regla: l’existència de terrenys urbanitzables veïns. Tot i així Viladecans té sobre el paper una situació estratègica clau com a modest pulmó verd del Delta. Té una superfície important protegida per la Xarxa Natura 2000 i una part de les seves terres formen part del Parc Agrícola del Baix. Sobre el paper, perquè sobre la realitat gairebé no es gestiona, perquè manquen recursos per conservar, reparar i rehabilitar les infraestructures naturals. Quan aquest terreny envoltat de potencials violadors no es gestiona, es degrada. Fàcilment sucumbeix a l’assalt de les infraestructures, les activitats il·legals o dels abocadors incontrolats.
Una reflexió estratègica rigorosa hauria de tenir en compte la legalitat urbanística, el planejament, per encertar a gestionar-lo també a favor de la millora global de l’espai agrícola i costaner. Els projectes haurien de garantir el bon veïnatge ambiental i la complicitat amb els valors naturals del Delta. Per una vegada les plusvàlues generades haurien de ser egoistes: destinar-se majoritàriament a defensar la pervivència agrícola i la qualitat natural de la nostra excepció.
José Luis Atienza
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada