divendres, 18 de juny de 2010

Religions: fonamentalisme o cohesió social?


M’agrada molt que es parli de laïcitat i de nou encaix del fenomen religiós en una societat laica, multicultural i plural també en les seves opcions religioses. Crec que seria bo per a la societat civil, i encara més per a l’Església Catòlica, la “normalització” d’alguns privilegis que són fruit d’èpoques passades. I ho dic des del meu sentit de pertinença a aquesta Església, perquè crec que el poder civil i l’Evangeli no només no solen anar de la mà, sinó que sovint el poder acaba amagant i ofegant el sentit de profunda llibertat i fraternitat que alguns trobem dins del cristianisme.
Dit això, penso que ens fem un flac favor quan algunes formes de laïcitat pretenen deixar la religió per a l’àmbit exclusivament privat i se n’evita qualsevol referència i contacte des dels espais públics. Un flac favor no pas, o no només per a la religió, sinó també per a la societat en general.
En primer lloc, pels lligams entre religió i cultura, que a casa nostra són sobretot amb el cristianisme. He vist rebutjar per part d’alguna administració pública la distribució d’un calendari multicultural perquè s’hi feien massa referències a les religions. Però el calendari, les festes, la dansa, la música, el teatre, l’arquitectura, la pintura, estan amarats sovint de tradicions religioses en general, i cristianes en el nostre país. Tradicions que ara cal contemplar d’una altra manera, però que no es poden esbandir “a la brava” sense mutilar, no pas el seu sentit religiós (que lògicament només interessa una minoria) sinó la nostra història. Les festes majors, la música religiosa (popular, com les nadales, o culta, com les passions de Bach) els retaules, les ermites, les frases fetes,… tantes coses que no són pas exclusivament patrimoni dels cristians, sinó de tots, i que cal entendre per entendre també l’anticlericalisme i les tensions religioses que hem viscut al nostre país. I tampoc no podem alimentar prejudicis mutus, especialment contra els musulmans, per exemple. Prou que ens hi empenyen alguns partits polítics i els mitjans de comunicació en general. Justament per guardar-nos de fonamentalismes de qualsevol signe és bo saber què celebren i què creuen els musulmans, o els cristians, o els sikhs o els budistes...
En segon lloc, perquè la pràctica religiosa pot esdevenir un compartiment tancat, amb el risc de fonamentalismes de qualsevol tipus, o bé pot esdevenir “porós”, obert i en contacte amb la societat. No podem infravalorar el factor integrador de la religió. I poso un parell d’exemples.
Servidora, com molta altra gent, es va veure estimulada i empesa al compromís sindical, polític, cívic i social, a través de grups d’Església, que potser no són majoritaris, i sobretot, no són els que es veuen més des de fora, però que són molt amplis. L’Església és molt més plural que no sembla i és bo que sigui així. Reduir la història de l’Església a la Inquisició o al carquisme és senzillament això, un reduccionisme, una mentida històrica.
I un altre exemple que em sembla significatiu és avui l’acollida dels immigrants, especialment dels sense papers. No hi ha gaires àmbits en què regularment es tingui tan present la situació dels immigrants; o en què es destinin recursos d’alfabetització, de formació o d’orientació laboral a persones sense papers (perquè des les Administracions Públiques això sembla que no es pot o no es vol fer); o on acudeix espontàniament molta gent recent arribada de llunyanes localitats cristianes i on és ben rebuda i on pot tenir responsabilitats reconegudes dins la comunitat (fent de catequista dels nostres infants, per exemple).
Són petites coses, però crec que s’haurien de valorar molt més. En aquest sentit, crec que seria bo, per exemple, que les parròquies –i els altres centres religiosos– fossin considerats com a una entitat més: que se’ls convidés a pensar sobre els problemes generals de la ciutat i de la societat, a participar democràticament en el món civil (la democràcia no és el fort de les religions, i crec que seria una bona aportació a fer-los des de fora), i que es valorés allò que poden aportar de positiu. I se’ls critiqués, naturalment, allò que no funciona des del punt de vista del bé comú. Francament, penso que això seria molt més positiu per a tots que no pas compartimentar la societat i guardar-los a un calaix ben amagat i invisible.
Crec que hem d’aprofitar allò de bo que tothom pot aportar. Però no és el que avui s’estila. Què hi farem!
Mercè Solé