Els senyors rectors van deixar de controlar el món, perquè el món es va fer més gran. L’ardor patriòtic del cine va entrar en crisi. En els programes dobles feien sovint una pel·lícula estrangera, li dèiem la buena, i una altra d’espanyola, li dèiem la españolada, o simplement la mala. De nens només podíem imaginar com eren les buenas no aptas, com la que va narrar de manera inesborrable el Tonet Solina, allà per l’any 1960. Era la quarta classe dels Hermanos, i havien demanat que féssim una redacció. Solina l’havia fet sobre “El jorobado de Notre Dame” protagonitzada per Gina Lollobrígida. A mida que anava llegint ressaltant els encants de l’actriu, la cara de l’Hermano alçava una cella de sospita, fins que el Tonet va dedicar un tímid però entusiasmat elogi a “los pechos” de la italiana. L’Hermano va interrompre l’emocionada lectura, li va assenyalar el camí de la pissarra i el va condemnar amb la frase que anys després farien cèlebre Los Canarios: ¡Ponte de rodillas!Aquella setmana Solina va suspendre en Pietat, però durant uns moments en aquella classe hi va entrar una glopada d’aire fresc.
Teníem la ràdio. La ràdio ens havia educat en el Tambor de dos quarts d’una, amb el ciempiés curioso i el grillo violín, però havia reduït el ventall musical al del programa “El disco solicitado” en el qual el número u del hitparade era disputat pel “Sitio de Zaragoza”, “Su primera comunión” i “Trigo limpio”: no tienes que engalanarte, para nadie / más que para mí, ni tu eres mujer moderna / ni quiero que lo aparentes / que yo te prefiero antigua / que lo antiguo vale siempre.
L’atmosfera tancada i barrada d’aquell nacionalcatolicisme ple de manaments amb annexos del Boletín Oficial del Estado, no va ser derrotat per Europa ni pel Vaticà II. Va ser derrotat per un nou electrodomèstic insignificant, com una petita maleta: el tocadiscos Dual. Els discos eren de quatre cançons. Cantaven quasi sempre en estranger, en italià, Celentano, Sangiusto, o en francès, Françoise Hardy, Silvie Vartan. També portaven el nou so de les guitarres elèctriques de The Shadows i la cançó Apache, que era només un soroll per qualsevol que llavors tingués més de divuit anys. I els tocadiscos van començar a subvertir una manera de divertir-se i a imposar-ne una altra. Els nois i les noies de tretze anys, naturalment per separat, vam començar a divertir-nos, a fer fiestas –guateque va ser una terme marginal i tardà importat de la pijeria madrilenya– al voltant de la música de tocadiscos.
Primer eren festes blanques, amb coca de pinyons i xocolata a la tassa. Després, com tothom sap, potser per donar una vegada més la raó a les cites bíbliques i demostrar que la carn és feble, la cosa es va anar complicant.
Els tocadiscos van inaugurar una manera diferent de divertir-se, apta només per a adolescents. L’adolescència era una etapa imprecisa. Als tretze anys ja saltàvem per la riera el mur de la pista d’estiu –l’actual poliesportiu vell, avui sentenciat a mort– per escoltar els Moby Dick, un grup de Gavà que tocava cançons dels Beatles. Als catorze anys gairebé tothom treballava d’aprenent, començava a portar quatre duros a la butxaca i entrava a l’antesala de l’edat adulta. Els pocs que estudiàvem –a Viladecans l’any 64 vam fer sis el batxillerat elemental– ens trobàvem amb els de Gavà a l’autobús de la Mohn, perquè ni aquí ni allà no feien batxillerat superior.
El rock va arribar primer en castellà, d’un grup mexicà, els Teen Tops, que van fer famós el Popotitos, la Plaga, i altre rock americà traduït. Però va ser el rock en anglès el que va curtcircuitar l’adolescència amb la cultura oficial i oficiosa del franquisme. Per bé i per mal, els joves taral·lejaven en un altre idioma.
Teníem la ràdio. La ràdio ens havia educat en el Tambor de dos quarts d’una, amb el ciempiés curioso i el grillo violín, però havia reduït el ventall musical al del programa “El disco solicitado” en el qual el número u del hitparade era disputat pel “Sitio de Zaragoza”, “Su primera comunión” i “Trigo limpio”: no tienes que engalanarte, para nadie / más que para mí, ni tu eres mujer moderna / ni quiero que lo aparentes / que yo te prefiero antigua / que lo antiguo vale siempre.
L’atmosfera tancada i barrada d’aquell nacionalcatolicisme ple de manaments amb annexos del Boletín Oficial del Estado, no va ser derrotat per Europa ni pel Vaticà II. Va ser derrotat per un nou electrodomèstic insignificant, com una petita maleta: el tocadiscos Dual. Els discos eren de quatre cançons. Cantaven quasi sempre en estranger, en italià, Celentano, Sangiusto, o en francès, Françoise Hardy, Silvie Vartan. També portaven el nou so de les guitarres elèctriques de The Shadows i la cançó Apache, que era només un soroll per qualsevol que llavors tingués més de divuit anys. I els tocadiscos van començar a subvertir una manera de divertir-se i a imposar-ne una altra. Els nois i les noies de tretze anys, naturalment per separat, vam començar a divertir-nos, a fer fiestas –guateque va ser una terme marginal i tardà importat de la pijeria madrilenya– al voltant de la música de tocadiscos.
Primer eren festes blanques, amb coca de pinyons i xocolata a la tassa. Després, com tothom sap, potser per donar una vegada més la raó a les cites bíbliques i demostrar que la carn és feble, la cosa es va anar complicant.
Els tocadiscos van inaugurar una manera diferent de divertir-se, apta només per a adolescents. L’adolescència era una etapa imprecisa. Als tretze anys ja saltàvem per la riera el mur de la pista d’estiu –l’actual poliesportiu vell, avui sentenciat a mort– per escoltar els Moby Dick, un grup de Gavà que tocava cançons dels Beatles. Als catorze anys gairebé tothom treballava d’aprenent, començava a portar quatre duros a la butxaca i entrava a l’antesala de l’edat adulta. Els pocs que estudiàvem –a Viladecans l’any 64 vam fer sis el batxillerat elemental– ens trobàvem amb els de Gavà a l’autobús de la Mohn, perquè ni aquí ni allà no feien batxillerat superior.
El rock va arribar primer en castellà, d’un grup mexicà, els Teen Tops, que van fer famós el Popotitos, la Plaga, i altre rock americà traduït. Però va ser el rock en anglès el que va curtcircuitar l’adolescència amb la cultura oficial i oficiosa del franquisme. Per bé i per mal, els joves taral·lejaven en un altre idioma.
José Luis Atienza
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada