diumenge, 11 de juliol de 2010

El ·"Plata" que ens vingué de Medellín


L’octubre del 1971 tenim una vaga grossa a SEAT. Al Baix Llobregat es fan aturades solidàries, i a la Roca també. El dia 25 s’atura una hora la secció de “griferia”; el 27 “griferia”, banyeres i radiadors i el 28 s’hi suma tota la fàbrica reivindicant un augment de 2.000 ptes. L’endemà la direcció respon acomiadant cinc treballadors. El dia 2 es concentren prop de tres mil treballadors al pati de la fàbrica i l’empresa imposa una sanció col·lectiva fins al dia 7. El 8 nova concentració al pati. El 10, entra la policia a la fàbrica i fa tothom fora. Els acomiadats finalment en són 18. A aquesta vaga, que durà 21 dies, no sols Mn. Celestino Bravo, sinó fins i tot el bisbe Capmany, auxiliar de Barcelona, es van mobilitzar solidàriament donant la raó als vaguistes. En Plata, naturalment, també dóna suport als vaguistes i als companys des del Poblat Roca.
La Companyia dels radiadors, banyeres, lavabos, dutxes, bidets, vàters i ceràmiques diverses sempre ha estat implacable amb tot aquell que es movia sindicalment en contra dels seus interessos.
El PSUC d’en Plata, com a propiciador de Comissions Obreres i de qualsevol moguda a la fàbrica juntament amb gent de l’HOAC i els anarquistes, queda molt tocat d’aquesta vaga de victòria pírrica –en realitat, de totes, més ben dit–, perquè a cadascuna d’elles la millor gent que hi tenia havia d’acabar buscant-se una altra feina. Altrament, cada dos per tres al Partit se li esqueixaven branques i li creixien nans que li complicarien la vida de resultes de la crisi del Maig del 68: Bandera Roja, PCE(ml), PCE(i), PTE, LC, LCR, PORE…. Però en Plata sempre serà allà ajudant de mala lluna els nouvinguts i de bona gana a tots aquells que el Partit enviava a refer l’organització i solidaritzant-se amb les seves accions.
Jo era pagès-estudiant i Bandera Roja. El vaig sentir per primera vegada a la CNS de Cornellà, l’any 1972, en una assemblea demanant solidaritat envers els 18 acomiadats de Roca. S’arrencà cridant així: ¡Compañeros!, ¿Hasta cuándo abusarán de nosotros?, ¿Hasta cuándo tendremos que soportar…etc.? Em vaig quedar de pedra i esbatanat d’ulls i orelles. Vaig pensar: Ostres! quin paio, com en Ciceró a les Catilinàries, comença amb dues preguntes absolutament contundents… (Quousque tandem, Catilina, abutere patientia nostra? …). La matinada del dia següent la BPS (Brigada Político Social) l’anava a cercar a casa seva, me’l detenia i me li clavava una nova pallissa.
El ressentiment i l’odi sembrat per la política de l’empresa que, ja sense els germans Roca al capdavant, havia liquidat tot paternalisme, acabarà esclatant finalment el 1976.
De les dues grans vagues d’aquell any, la primera, de 41 dies, arrenca el 28 de febrer, justament un mes després de la fi de la vaga de Laforsa i de les lluites de Fama i Soler Almirall que havien acabat en vaga general de molt d’èxit a a la comarca. En qualitat d’acomiadat de la Roca, en Plata recolza des del Poblat als seus companys tant com pot. A l’origen del conflicte hi trobem la revisió semestral del conveni, però el 3 de març el Govern d’ Arias Navarro, que ja ho havia anunciat el 12 de febrer, es posa a repartir llenya, i Fraga Iribarne, aleshores Ministre de Governació, fa que 5 joves treballadors siguin assassinats a Vitòria. A partir d’aquí la vaga ja és realment una altra cosa.
El 29 de març la Guàrdia Civil me’l torna a detenir i a retirar de circulació, amb una pallisa descomunal que ell mateix explicaria, ja mig refet, al rei Joan Carles, mitjançant carta del mes de setembre. En ella hi diu: Una vez en el cuartel de la Guardia Civil y dentro de una habitación en la que se encontraban cinco guardias civiles, dos de ellos con cargo de capitán y sargento, respectivamente, fui esposado y obligado a ponerme de rodillas y, seguidamente, y por espacio de más de dos horas, golpeado brutalmente y sin consideración alguna a mi edad, en el abdomen, espalda, muslos y cabeza, aunque se guardaron por indicación del de mayor graduación de tocarme el rostro. Al tiempo de golpearme, me dirigieron insultos y amenazas, tales como “en el próximo golpe de estado, te fusilaremos en medio de la plaza” (…) “Que me daban una semana para que vendiera mi taller i que me marchara del pueblo”(…) “Que si los denunciaba por malos tratos, me pegarian un tiro”. Les fotos del seu cos ensangnat les permet publicar a les pàgines centrals de la revista Interviu, per deixar palès pornograficament el tarannà del sistema.
La vaga es tanca fatalment i els ressentiments amb què s’entra a treballar el 10 d’abril fan que, a la revisió de sis mesos després, quedés constituït un bon guirigall, i, l’empresa mateixa provoqués una altra vaga –la segona en un any–, que va acabar tenint una duració de 95 dies. D’aquesta gran vaga, de la qual el PSUC en sortí molt escaldat i les CC.OO. molt dividides, hi ha una publicació explicativa, de tot plegat, editada pel Centre d’Estudis de Gavà, que porta per títol La vaga de la Roca 1976-1977.
En Plata, malgrat el suport extern que sempre donà als seus companys, en quedà molt dolgut perquè no li permeten la paraula a les famoses assamblees amb l’excusa que ell no era ja pas treballador de la Roca.
L’any 1982 el PSUC entra en crisi traumàtica, a Viladecans de manera molt especial. Amb l’anomenat sector pro-soviètic, l’Antonio Plata entra en el nou PCC (Partit dels Comunistes de Catalunya), fins el darrer dia de l’any 1988, en què mor aquell home senzill que caminava tot dret, tirant cap i espatlles enrere, no perquè fos altiu, sinó perquè a Medellín ja havia après que no s’havia de doblegar davant de res ni de ningú. És enterrat a Viladecans.
Sembla increïble, doncs, que encara avui hi hagi qui pretengui imposar l’oblit de manera obligatòria, però és que la serp es va morir al llit i abans ens va deixar un ou amagat sota el coixí. Esclafa’l!, ens manaria el Plata. No te’n oblidis i no l’oblidis, t’hi va l’Alzheimer.
Andreu Comellas