– I el Mamut? -va preguntar amb interès la Sales.
– Doncs, anant cap amunt he vist com una bromera que baixava per la riera i he pensat: “Mira els de Sant Climent, ja fan allò que tant pregonen de la bromera”.
– Què pregonen?
– Els de Sant Climent, es pixen a la riera i els de Viladecans es beuen la bromera.
– Que porcs! –va exclamar la Sales mentre es tapava la boca en senyal de fàstic.
– I a fe de Déu, que n’hi havia de bromera. És clar, essent de la muntanya han de ser molt potents...! Ja m’enteneu. Però de cop i volta m’he adonat que som el que collim; i els de Sant Climent, per què són famosos...?
– Per les cireres! –va dir la Saleta contenta, contenta d’haver encertat.
– I els de Viladecans?
Ningú no va contestar.
– Pels melons i les síndries! –va respondre el Joan.
– Doncs bé, després d’aquesta conclusió he pensat que la bromera dels climentons no pot ser més que de Mamut.
Tothom va tenir un esglai i la gent es va apropar al voltant del Joan, preguntant
– Així què ...?
– L’has vist?
– On és?
– Per què no el portes aquí?
– Bé, sí, l’he vist –va dir el Joan mentre demanava calma amb les mans esteses–. Però el Mamut no vol baixar a la ciutat. No es refia de la gent, penseu que ha fet un salt en el temps molt gran, i ara tot li és estrany, necessita sentir-se segur i que l’acollim amb alegria. Ens costarà de convènce’l. De totes maneres, m’ha deixat fer-li una fotografia, perquè d’una manera o altra vol ser present a la nostra Festa Major.
El Joan va treure una fotografia enorme on es veia clarament la silueta d’un Mamut.
– Som-hi! Anem a penjar-la a la façana de l’ajuntament. Va, ajudeu-me!
De seguida, dos nois de la colla dels diables de Viladecans van llençar unes cordes des de dalt de la torre del rellotge de Can Modolell, van lligar la fotografia gegant que en Joan li havia fet al Mamut, i la van hissar ben amunt, perquè tothom veiés el Mamut. Tot seguit, els grallers van començar a tocar els compassos del Patatuf i tothom a la plaça es va posar a ballar. I diuen, que van estar ballant molta estona més, fins i tot sevillanes, i que l’alegria, malgrat no haver pogut portar el Mamut de veritat, es va apoderar dels viladecanecs i viladecanenques, perquè ara sabien que el Mamut existia, i que tard o d’hora acabaria entrant a la ciutat per portar gresca i xirinola.
I hi ha qui diu que la festa continua...– Doncs, anant cap amunt he vist com una bromera que baixava per la riera i he pensat: “Mira els de Sant Climent, ja fan allò que tant pregonen de la bromera”.
– Què pregonen?
– Els de Sant Climent, es pixen a la riera i els de Viladecans es beuen la bromera.
– Que porcs! –va exclamar la Sales mentre es tapava la boca en senyal de fàstic.
– I a fe de Déu, que n’hi havia de bromera. És clar, essent de la muntanya han de ser molt potents...! Ja m’enteneu. Però de cop i volta m’he adonat que som el que collim; i els de Sant Climent, per què són famosos...?
– Per les cireres! –va dir la Saleta contenta, contenta d’haver encertat.
– I els de Viladecans?
Ningú no va contestar.
– Pels melons i les síndries! –va respondre el Joan.
– Doncs bé, després d’aquesta conclusió he pensat que la bromera dels climentons no pot ser més que de Mamut.
Tothom va tenir un esglai i la gent es va apropar al voltant del Joan, preguntant
– Així què ...?
– L’has vist?
– On és?
– Per què no el portes aquí?
– Bé, sí, l’he vist –va dir el Joan mentre demanava calma amb les mans esteses–. Però el Mamut no vol baixar a la ciutat. No es refia de la gent, penseu que ha fet un salt en el temps molt gran, i ara tot li és estrany, necessita sentir-se segur i que l’acollim amb alegria. Ens costarà de convènce’l. De totes maneres, m’ha deixat fer-li una fotografia, perquè d’una manera o altra vol ser present a la nostra Festa Major.
El Joan va treure una fotografia enorme on es veia clarament la silueta d’un Mamut.
– Som-hi! Anem a penjar-la a la façana de l’ajuntament. Va, ajudeu-me!
De seguida, dos nois de la colla dels diables de Viladecans van llençar unes cordes des de dalt de la torre del rellotge de Can Modolell, van lligar la fotografia gegant que en Joan li havia fet al Mamut, i la van hissar ben amunt, perquè tothom veiés el Mamut. Tot seguit, els grallers van començar a tocar els compassos del Patatuf i tothom a la plaça es va posar a ballar. I diuen, que van estar ballant molta estona més, fins i tot sevillanes, i que l’alegria, malgrat no haver pogut portar el Mamut de veritat, es va apoderar dels viladecanecs i viladecanenques, perquè ara sabien que el Mamut existia, i que tard o d’hora acabaria entrant a la ciutat per portar gresca i xirinola.
Josep Mumany
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada