El vaig conèixer entrant a la sagristia de Sant Joan. No recordo a quina mena d’acte litúrgic m’havia convocat el senyor rector mossèn Ramon, en el qual jo, seminarista, havia de fer d’escolà. El que sí que tinc present és que el senyor rector amb el seu característic to alt i punyent de veu, i un capellà jove que, de manera sorprenent per a mi, ho feia fluixet i en castellà, parlaven de gent de l’Albarrosa i de Can Roca. El capellà jove era el de l’Hospital, del qual només sabia que era “el nou” mossèn i que tenia un problema a un ull. Era l’any 1962.
Aquell mateix any naixia la parròquia de Santa Maria de Sales i es posava la primera pedra del singular temple de Can Batllori, a tocar del Poblat Roca. La cerimònia la presidí l’arquebisbe de Barcelona pocs dies abans de marxar cap a Roma per començar el Concili Vaticà II. Els comentaris entre bisbe i capellans de Gavà i Viladecans que recordo d’aquella ocasió, fent també d’escolà, giraven entorn de la guitza que feien uns “protestants” evangelistes que hi havia per les rodalies, i el perill que representava tenir els “enemics” de Trento tant a prop.
Cinc anys trigà a ser erigit i consagrat l’estrambòtic edifici de formigó de l’arquitecte austríac Robert Kramreiter. Desde l’any 1961 i fins el 1967, la capella de l’Hospital de Sant Llorenç i la de Santa Rosa de Lima a l’Albarrosa foren els llocs de culte dominical dels nous feligresos que en ràpida progressió aterraven als voltants, entre la riera de Gavà i el Torrent Ballester. Mentre Santa Maria creixia lentament, mossèn Celestino Bravo Nieto va anar arrelant dins l’aiguabarreig i l’acolliment d’habitants de blocs, cases i torretes noves.
Era i és conegut com el “Padre Celestino”, tant pels seus veïns com per la resta de la gent de Viladecans. Aquests darrers perquè, a més a més de ser de parla castellana, els calia diferenciar-lo del vicari de Sant Joan, anomenat Pere Celestí. Havia nascut a Somolinos el 1928, el primer poble de Castilla la Mancha al sud de la Sierra de Pela. Vingué de la partió-nord de les dues Castelles amb els atributs de la seva terra, sobrietat i austeritat. Era seminarista del bisbat de Sigüenza quan els seus ulls emmalaltiren fins a necessitar tractament especial. El feren venir a Barcelona i aquí acabà ordenant-se capellà l’any 1954. La possibilitat de tornar prest al bisbat d’origen i el venir a petar a l’Hospital del Poblado, són raons per entendre el seu escàs domini del català parlat. Escàs, no pel tarannà personal sinó ben condicionat per la diversitat de feligresos.
En Celestino, que previament havia estat vicari a Sant Celoni, substituí mossèn Jesús Cano a l’Hospital l’any 1959, en ocasió del seu tractament ocular. Va ser avalat en la designació com a rector de la nova parròquia per mossèn Ramon Saborit, el factòtum d’aquí que s’estimava més els capellans de pastoral “portes endins”, i tirant a “pietistes”, que els arriscats de “portes enfora”. D’això ja se n’ocupava ell. I això vol dir que el sacerdoci d’en Celestino, molt en solitari, ha estat centrat en misses i sermons, en l’administració de sagraments, en escoltar, consolar i mirar d’atendre a tots els que el demanaven. Tot i així, portes enfora, va cofundar la “Fraterna Ajuda Cristiana”, entitat veïnal dedicada a l’atenció de malalts i pobres.
Concili Vaticà II i començament de la construcció del temple de Santa Maria de Sales foren coincidents en el temps. Ara fa 50 anys dels dos esdeveniments. Atabalat en el seu aïllament, per les responsabilitats hospitalàries, per l’acolliment de la nova gent i pel seguiment de les obres, mossèn Celestino visqué amb escassa intensitat i atenció l’esdeveniment que va marcar la nova manera creure, fer i anar pel món dels cristians, el Concili Vaticà II. No obstant, a ell no li va costar gens fer-se’l seu. L’encapçalament de la Constitució Pastoral del Concili (Gaudium et Spes), diu: Els goigs i les esperances, les tristeses i les angúnies dels homes del nostre temps, sobretot dels pobres i dels que sufreixen, són alhora goigs i esperances, tristeses i angúnies dels deixebles de Jesús. Vet aquí la raó de la gran notorietat que, sense pretendre, va aconseguir donant entrada al moviment obrer a l’interior del temple, en les històriques vagues de 1971 i 1976.
La cosa va anar així. Santa Maria de Sales mai no ha tingut ni rectoria on poder viure el rector, ni locals parroquials on poder-s’hi trobar, reunir i organitzar res, fins a l’extrem que la sagristia sempre ha estat alhora despatx parroquial. Allà, dins les grises parets de formigó que tenen la petita porta d’entrada per l’avinguda de Can Batllori, hi conviuen dos armaris, uns prestatges, una taula amb carpetes i papers i cinc o sis cadires. Un dels armaris és per les casulles, albes, estoles, roquets i estris litúrgics, i l’altre per als llibres i documents històrics. Sense res més per oferir, el Padre Celestino obrí la porta gran del temple a requeriment d’ajut dels obrers de la Roca l’any 1971, quan els cenetistes de la fàbrica li feren arribar mitjançant l’electricista José Luis González el plantejament de que la necessària “caixa de resistència”, només seria possible amb la col·laboració de la parròquia i d’ell mateix. Va consultar doncs l’assumpte als seus feligresos de l’HOAC, i aquests en boca d’Emilio Sanz li contestaren: “Si tú vas, vendremos”. I així va ser com comunistes, anarquistes i cristians anaren a la vaga de bracet i amb el temple com a casa de tots. Els compte corrent receptor de la solidaritat, administrat per en Jaume Cullerés, era a nom de Càritas Parroquial per evitar ser intervingut. El cor de l’església es convertí en magatzem dels queviures recollits. En Celestino, s’hi sumà mobilitzant el clero de Viladecans i Gavà, inclòs mossèn Ramon. Tots ells i el bisbe Capmany adreçaren una carta firmada de manera conjunta a la direcció de Roca, recolzant les reivindicacions del moviment obrer i solidaritzant-se amb els treballadors. El Padre Celestino escriví una homilia, en el seu tarannà, entorn de la vaga i el seu dret. (Podeu llegir-la íntegrament al Punt de Trobada número 7, de gener del 2008).
En els darrers dies d’octubre, després d’aturades de solidaritat envers Seat a diferents seccions, la direcció va respondre amb cinc acomiadaments. Replicada la sanció amb una concentració als patis i contrareplicada amb una altra sanció col·lectiva de cinc dies, noves concentracions obreres el dia de tornar a entrar van ser embrollades amb el desallotjament policial de la fàbrica el dia 10 de novembre. El nou escenari primordial de lluita fou la Rambla de Gavà. La vaga acabà malament, un mes després, amb divuit acomiadats. Roca Radiadors, ja sense els germans fundadors i associada a l’American Ideal Standard, aquell any 1971 finiquitava qualsevol paternalisme i començava el desmantellament de Can Sellarès. De primeres, i abans de la vaga, ja havia suprimit tots els equips esportius federats.
En Celestino també en sortí crematísticament escaldat. Era assalariat de Roca en la seva condició de capellà de l’Hospital, propietat de la companyia, i el seu sou de 2.000 pessetes va ser congelat per sempre més. Mai li van tornar a augmentar. Això el portà a complementar ingressos fent classes de religió a l’Institut de Gavà. No per res, sinó per poder-se pagar, com tot cristo, la vivenda. L’experiència docent la visquè amb santa resignació, perquè sovint els estudiants i sobretot els de nit, li plantificaven assemblees a la seva classe. En Josep Palau, en Félix Moreno, la Pilar Fontova i en Rafael Osuna, estudiants de la O.C.E. (Bandera Roja) destacaren en això.
El Poblat Roca havia estat concebut, com bona part també de les Colònies fabrils que sovintegen encara a tocar del Llobregat i el Ter, per ajudar a fixar les plantilles i tenir més controlada la mà d’obra. Blocs en forma de paral·lelepípede, d’esquena l’un de l’altre i orientats vers la porta de la fàbrica, s’havien de conjugar amb serveis d’atenció mèdica, ensenyament, mercat, locals socials i església. Coberta l’atenció mèdica amb el preexistent Hospital de Sant Llorenç i els serveis socials allunyats a Can Sellarès, Roca abandonà l’acabament del projecte, bandejant mercat, escoles, església i urbanització, just al punt de no poder-ho evitar per llei.
Els col·legis van ser barracons, situats on ara hi ha la caserna dels mossos, fins que anys després es féu el col·legi Mestres Busquets, ja al marge de la Roca. També al marge, l’avui tancat mercat de Can Batllori va ser fet a tocar del temple, conjuntament amb el fora de mida i gens agraciat bloc de vivendes que hi té gairebé adossat, exemple més que negatiu del vergonyós urbanisme dels anys seixanta.
En el proper Viladecans Punt de Trobada continuarà el relat al voltant del temple del Tobogan que és com també se’l coneix, sobre els Barris de Ponent i sobre aquest rector al que l’Ajuntament de Viladecans li concedí, fa tres anys i juntament amb en Manuel Tosca, la primera Medalla d’Honor de la Ciutat.
Andreu Comellas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada