Tinc una amiga que sempre insisteix que cal distingir entre informació i coneixement. La informació són dades, però el coneixement dóna un pas més enllà i ens ajuda a saber, per prendre una decisió, o per crear-nos una opinió sobre algun tema. D’alguna manera el coneixement s’apropa a allò que anomenem la veritat, però com deia Manuel Vázquez Montalbán “el hombre moderno cree saber muchas cosas. La realidad es que apenas sabe más allá de unas cuantas verdades a medias, epidérmicas, superficiales, del mundo en el cual se mueve… Estamos habituados a un tipo de información donde la verdad suele quedar oculta, por debajo de la noticia”.
He rescatat aquesta reflexió d’un llibre, Informe sobre la Información, de 1963, que dibuixava un panorama informatiu que en coses ha empitjorat, malgrat unes llibertats democràtiques que ja van cap a la quarantena i ens hauria de preocupar, perquè ja se sap que a partir dels quaranta, cadascú és responsable de la seva pròpia cara. En el cas d’Eurovegas hi ha hagut una alineació informativa a favor dels interessos de Míster Sheldon Adelson, donant xifres sense contrastar i afegint moltes dades que més que aclarir, ens amaguen la realitat.
La foto de l’amic americà publicada en la premsa sembla d’un dolent de pel·lícula de Scorsese on els capos dels casinos de Las Vegas feien volar pels aires, no els ànecs del Remolar, sinó els competidors del negoci. Encara que parlant d’ànecs, a mi em recorda el tio Gilito, parent del Pato Donald, que sempre ensenyava els bitllets de dòlars a la mà, però mai els deixava anar. Llegeixo que portarà una inversió de 18.000 milions de dòlars, però no llegeixo, no deu semblar informativament rellevant, que Izquierda Unida denuncia que aquests diners sortiran d’un préstec del Banc Europeu, avalat per l’estat espanyol.
El control de la informació, la concentració de poder informatiu en molt poques empreses periodístiques dominades pels grans grups econòmics és gairebé un monopoli. Un gairebé monopoli que s’estén sobre la informació i fa que cada partit important per a la nostra vida col·lectiva el juguem a camp contrari, amb un àrbitre que veurà penals a l’àrea pròpia i ignorarà els de l’àrea contrària, que ens traurà targetes en cada entrada i permetrà les trepitjades del contrari.
Les pàgines parlen de les hectàrees com si fossin pams, perquè a la perifèria no li ve d’un pam. Igual diuen 120 que 800. Més gran que l’Eixample de Barcelona, que no té més de les 746 hs. Una ciutat. La ciutat del joc.
Parlen de la cultura de l’esforç i davant del diner fàcil es comporten com els dolents de les pel·lícules americanes, que volen fer projectes faraònics sobre fràgils paisatges. A nosaltres ens falten els diaris que incendien a les pel·lícules per portar la contrària al poder.
Els mitjans, amb alguna excepció, estan fent de flauta del flautista d’Hammelin que per cobrar els deutes ens vol portar els nens i els aturats, no al riu ni a l’hort sinó al casino, on podran entrar menors d’edat. Parlen de centenars de milers de llocs de treball baixen i pugen com les cotitzacions de Borsa, sense mencionar la probabilitat de que no siguin d’aquí, que Eurovegas vulgui ser com una colònia tèxtil del segle XXI. Els treballadors ja no vindran del camp, ni d’Andalusia, vindran de la santa forca o de l’Extrem Orient.
Per aquestes inversions el món és un mocador, i el treball una mercaderia i un cost a reduir. Volen ser un país dins d’un altre país, amb les seves lleis i els seus jutges. Com diuen a Las Vegas, “el que passa a Las Vegas, es queda a Las Vegas”.
José Luis Atienza
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada