De la Torre Roja, la part més destacable és la torre central, construïda cap a finals del segle XII. Les dues ales laterals són, en canvi, construccions més recents d’estil neogòtic: la de ponent és de finals del segle XIX i la de llevant es va fer entre els anys 1922 i 1928.
Mirem, doncs, la torre central. Té tota la potència d’una torre de guaita, i està feta tota ella de carreus ben tallats, sòlids. El conjunt d’obertures –portes, finestres– no podem saber si són originals o no, donat que la torre ha experimentat moltes modificacions al llarg de la història. Sorprèn la senzillesa de la porta d’entrada, que li dóna una bellesa molt tranquil·la i fins i tot relaxant. La finestra del primer pis, neogòtica, és de l’època en què es va reformar l’ala de ponent, si bé abans aquí hi havia una finestra gran. Al segon i tercer pis també hi ha finestres, més petites. I, a dalt de tot, tres petits matacans, un al centre i un altre a cada costat; els matacans servien, recordem-ho, per defensar-se de possibles atacants i llençar-los per exemple oli bullent. També podem fixar-nos en els merlets de dalt de tot, tan amplis i sòlids, amb espitlleres al mig, construïts, segons es veu per les fotografies antigues, quan es va fer la reforma dels anys vint, però imitant els pocs que quedaven en peu de la torre original. I, finalment, ens podem fixar en les parets dels dos costats, fortes, sense cap obertura.
Fixem-nos ara en les dues ales a banda i banda. Han estat construïdes, com hem dit, en èpoques diferents, si bé la de la llevant es va fer imitant la de ponent, de manera que mostren una imatge semblant, d’estil neogòtic, senzill però ben equilibrat, amb les finestres del primer pis del mateix estil que la de la torre central. Aquest tipus de finestres donen la volta a tot l’edifici, excepte a la paret de llevant, on n’hi ha tres de quadrades i amb un voraviu coronat amb l’anagrama religiós IHS (Jesús – Home – Salvador). A la paret de darrere de l’edifici, un petit absis assenyala el lloc on hi havia, al primer pis, una petita capella; podem fixar-nos en les minúscules gàrgoles que el decoren, i en la creu que el corona.
Si entrem a l’interior de l’edifici, ens trobarem amb un pati presidit per l’escala que duu al primer pis, que era la residència dels senyors, a la qual s’entra passant sota un petit i treballat porxo de fusta. A les finestres es poden veure els vitralls decorats segons el gust modernista. També podem veure, a mà esquerra, els arcs que donaven pas als porxos on es guardaven els carros i carruatges. A la banda dreta, en canvi, no hi ha aquest tipus d’arcs. I també, mirant cap enrera, podem veure la paret de la torre de guaita, tota massissa. Aquest pati es va construir al mateix temps que es feia la reforma de l’ala de ponent.
La cosa més destacable de la Torre Roja, i que sorprèn quan un ho sent explicar per primer cop, és que aquest edifici –o, més ben dit, la casa-castell que hi devia haver aquí– va ser, durant segles, centre d’una jurisdicció diferent de la de Viladecans, i que era coneguda com la Quadra Burgesa. Eren, en definitiva, i per parlar amb el llenguatge actual, dos municipis diferents.
I ara, fem una ràpida història. El primer propietari de la Torre Roja del qual tenim notícia és, segons sembla, un personatge important del segle XII, que té dedicada una plaça a Barcelona: Bernat Marcús. D’ell vindria el nom amb què era coneguda la torre en aquelles èpoques antigues: la Torre Marcusa. I d’una filla seva vindria l’altre nom que en aquelles èpoques va tenir: Torre de Na Sança. L’any 1265 la torre va passar a ser propietat de la família Burgès, i des d’aleshores va passar a ser coneguda com a Torre Burgesa, i va donar nom també al territori que depenia de la Torre, la Quadra Burgesa. La Torre Burgesa es va dir així fins que l’any 1527 els Burgès la van vendre, juntament amb totes les seves propietats, al jurista barceloní Esteve Salavardenya. A partir de llavors la gent va començar a dir-ne Torre Roja. Després la Torre va passar als marquesos de Puertonuevo, i el 1907 la va comprar Mercè Pratmarsó, esposa d’Àngel Arañó, la qual a principis dels anys 40 la va vendre a Josep Cabaní. I ara és de l’Ajuntament.
Josep Lligadas Vendrell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada