El dissabte 25 de febrer es va presentar a Viladecans, a l’Auditori Pau Picasso, l’Assemblea Nacional Catalana, amb un èxit sorprenent d’assistència (ni més ni menys que unes 120 persones).
L’ANC es configura com un moviment de la societat civil organitzada que, des de la transversalitat política i una organització territorial de base (i també d’àmbit sectorial), treballa per la ruptura democrática amb els estats espanyol i francés. L’ANC sorgeix amb la voluntat d’empènyer a les diverses opcions polítiques a deixar de banda l’autonomisme i el sucursalisme que han dominat aquests quaranta i escaig anys de la nostra malanomenada democràcia i a apostar clarament per la ruptura independentista com l’única via per avançar a un futur de justícia social per a les classes populars.
Sens dubte que, sense l’aparició del primer independentisme contemporani el 1968 amb la creació del PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional), i la posterior vertebració de l’Esquerra Independentista (sobretot amb l’aparició de Terra Lliure primer i del MDT després, i actualment amb la CUP com a traducció política) no hi hauria la consciència independentista que hi ha actualment ni existirien forces independentistes amb interessos de classe ben diferents (des de l’aposta d’ERC per l’independentisme el 1992) i l’aparició d’organitzacions polítiques com Reagrupament o Solidaritat Catalana per la Independència. En Carles Benítez va desgranar això molt correctament a l’acte de presentació, i ens feia reflexionar que l’independentisme no seria actualment el que és sense les morts de molts caiguts en combat com Fèlix Goñi o Martí Marcó, i sense la lluita al carrer que es va generar en l’etapa del Moviment de Defensa de la Terra dels anys 80.
Però perquè es produeixi un procès de ruptura a la nació sencera (els Països Catalans), contra tot interès de perpetuar el fals regionalisme imposat per l’espanyolisme en l’elaboració de les províncies primer, i de les autonomies després, i perpetuat per les forces sucursalistes durant tots aquests anys, cal que l’ANC faci el pas d’organitzar-se també a nivell de la nació sencera, per tal de donar un sentit veritablement nacional al procés de ruptura.
I perquè es doni el procés de ruptura, cal que l’ANC respongui als interessos de les classes populars, donat que aquestes formen la majoria social en tota societat capitalista. Això s’ha de basar en un programa clar d’Unitat Popular (República Catalana, creació llocs de treball en l’àmbit públic i privat, control del futur estat català dels sectors econòmics estratègics clau i defensa i impuls del català i la cultura catalana com a cultura pròpia del nostre país).
Albert Buigues
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada