Que plourà, avui?

Que plourà, avui? és el títol del nou llibre de Jordi Mazon, on l’autor ens dóna les claus i el duro per entendre el temps atmosfèric. Jordi Mazon ens descobreix el món de la meteorologia, alhora que ens denuncia la perversió del llenguatge radiotelevisiu que confon condicions atmosfèriques amb climatologia, que sovint ens dóna informació, però ens nega el coneixement. 

El llibre combina el rigor amb una amenitat treballada des de l’exemple, on pot sortir el gos petit, blanc i pelut de la seva tieta Paquita per explicar-nos la gota freda, o confessar que els seus íntims el consideren un torracollons per donar peu a explicar-nos el vent de marinada i la força de Coriolis. Ens dóna explicacions plausibles dels blocs de gel que fa uns anys queien del cel. Ens recorda que els fenòmens atmosfèrics han canviat no només el paisatge sinó la nostra història. Malgrat que Felip II va dir que “Yo no mandé mis naves a luchar contra los elementos” la història de l’home ha estat la de conviure amb els elements, lluitar, i normalment perdre.

De fet el temps atmosfèric i la meteorologia formen part directa del centre de les nostres vides, del nostre llenguatge (“Plourà aquest cap de setmana?”), de les dites, que rimen gairebé sempre com els vells anuncis. Són paraules senzilles per a veritats científicament complexes. En abril, lluvias mil o pájaros mil. A mi m’agrada molt el que m’ha ensenyat el meu pare: “Marzo ventoso, abril lluvioso, sacan a mayo florido y hermoso”, o aquell altre que em van ensenyar els pagesos empordanesos: “Cel rogent, pluja o vent”

Ens parla de l’atmosfera com una de les principals culpables de la vida al nostre planeta, i de sobte entenem que l’efecte papallona, allò de que l’aleteig d’una papallona a Pequín pot causar una tempesta a Nova York, és més que una frase aparent, perquè el vent, l’aire que es mou de temperatura a temperatura, és la mare de quasi totes les batalles que es fan i es desfan en la natura, és la palanca que mou el món. Ens descobrirà que les cèl·lules no són només aquelles unitats bàsiques dels éssers vius que s’assemblen als ous de gallina, sinó que també són cicles d’aire tancat batejats amb noms anglesos.

Podem aprendre a conèixer els núvols pel seu nom i a saber-ho tot dels seus enemics, els anticiciclons, veritables màquines exterminadores de núvols, siguin del color que siguin. Però sobretot recomano Que plourà, avui?, perquè sense alçar la veu, és tot un exercici de pedagogia ambiental.

L’atmosfera, més concretament la troposfera, seu vitalícia dels fenòmens atmosfèrics, és la mano que mece nuestra cuna, el pájaro que da cuerda a nuestro mundo, és un sistema en contacte i relació permanent amb nosaltres, amb l’aigua, el sol, les plantes, amb l’erosió, amb la vida dels éssers vius i de les nostres pedres. Ens afecta el que fa el temps atmosfèric, però també li afecta el que fem nosaltres.

Formem part del món i el món forma part de nosaltres. No estem sols i ni som ni serem mai els reis del mambo. Depenem del que passa. I una part del que passa depèn de nosaltres. No és un exercici d’humilitat per quedar bé. Quan Jordi Mazon parla de la interconnexió entre els éssers vius i l’ecosistema que compartim amb l’aire, el sol, el vent i les pluges no ho fa des del voluntarisme hippie o ecologista, sinó des de l’objectivitat de veritats científiques, de verdades como puños que no hem incorporat encara a les nostres certeses. Que plourà, avui? ens dóna respostes, però també fa preguntes. Fer-nos les preguntes és la manera de començar a trobar les respostes, no de la pluja d’avui, sinó del futur de l’endemà. 

José Luis Atienza