En aquest món dominat per les tecnologies, on qui no tingui tuiter o feisbuc està incomunicat en una illa deserta, on els polítics ja no sabem què fer per agradar, si connectar-nos a un pinganillo per donar tombs al voltant dels assistents com un Andreu Buenafuente amb el salero d’un Pepe Montilla, o asseure’ns en rotllana en plan col·legui, sempre va bé tenir un acte polític a l’antiga, com el del mes passat a Can Pastera, amb els oradors asseguts darrera una taula sense micro, parlant dempeus, perquè a les últimes files sempre hi algú que diu més fort que no se sent.
Va ser un acte passat de moda d’ICV-EUiA, una esquerra que s’ocupa de les utopies perdudes i abandonades, com que hi hagi menys pobres, que defensa exigències tan insòlites com l’ensenyament gratuït de qualitat, entossudida en objectius tan impossibles com trobar residències per a la gent gran que no pot ni anar al lavabo sense ajut, capficada en l’obsessió patològica d’impedir la mutilació de la sanitat pública.
Va parlar Lluís Tejedor, alcalde del Prat. Hi ha alcaldes i alcaldes, i el Tejedor és un cas especial. Va ser capaç de dir que no a Eurovegas, i defensar les escarxofes humils com a símbol d’un model de ciutat amb autoestima, que prefereix donar denominació d’origen a un vegetal que ser el bressol del paradís del joc i els llums de neó.
Quan parla de política se l’entén, encara que no porti bones notícies. S’atreveix a dir que estem en una crisi inèdita del capitalisme. Ha caigut el capital financer en la seva pròpia trampa, perquè no es pot créixer sense límit, consumir sense límit i acaparar sense límit. Haurem d’aprendre a viure d’una altra manera, no tan malament com ara, però tampoc consumista com abans. Sí, però estirar dels vells motors de la justícia i la igualtat per no quedar-nos presoners de la desesperança.
En aquesta crisi s’ha d’aplicar el sentit comú social, i qui té més ha de pagar més, perquè l’altra solució, les retallades, és que pagui més qui té menys. Ara bé, no és fàcil combatre la lògica de la injustícia i la desigualtat que s’amaga en el no, perquè no hi ha diners. Cal esforç, compromís, pedagogia i tossuderia per resistir-se i guanyar-se el dret a aspirar a ser socialment feliços.
El Tejedor va parlar de la importància d’aquestes eleccions on es decidirà el model social del futur de Catalunya, no el de la Catalunya dels herois i els màrtirs sinó el de la Catalunya de cada dia, on l’heroi és l’avi que ajuda tota la família a arribar a final de mes. Les eleccions són una oportunitat de dir sí o no als que davant de les protestes diuen que això és el que hi ha, als que no poden prometre menys retallades ni perdonar l’euro per recepta, però sí que poden prometre rebaixar els impostos als de sempre. Dret a decidir, sí, a decidir que sí o a decidir que no, però la vida en minúscules seguirà més enllà del resultat final, si és que hi ha resultat final.
I si és així, l’objectiu nacional primer hauria de ser mantenir la cohesió social, el nostre millor capital, avui més fràgil que mai, evitar la divisió de la gent del país en dues meitats, com un gelat de dos colors, i no deixar de ser un sol poble, solidari i barrejat, capaç de fer avançar junta, com hem fet fins ara des d’imaginaris diferents, una Catalunya diversa. Per una raó de matemàtica política, la Catalunya del present és la suma de la gent que va a sortir al carrer l’11 S i de l’altra. Una suma, no una divisió ni una resta.
José Luis Atienza
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada