Joan Masgrau i Marcet, l’alcalde (1a. part)

Joan Masgrau (primer a l’esquerra, dret) a les Milícies Alpines.

Joan Masgrau (primer a la dreta), a Tolosa de Llenguadoc, amb la Resistència.

Enguany hauria fet cent anys. El que va ser primer alcalde de Viladecans escollit democràticament després del franquisme, havia nascut l’any 1912. Bona hora per saber-ne alguna cosa més i bon moment per rememorar-lo en detriment de l’oblit. Sense la pretensió d’esgotar cap tema, ni la d’entrar en la feixuga acció de govern durant els quatre anys al capdavant del consistori, del 1979 al 1983,  voldria dur-vos, això si, a una millor comprensió del personatge i a un major reconeixement.

Poc temps després de néixer a Barcelona, els seus pares Ramon i Júlia, van anar a viure primerament a Els Monjos a tocar de Vilafranca del Penedès i uns anys després a Vilanova i la Geltrú. En Joan cursà els seus primers estudis amb els escolapis. Fou durant la República que la família Masgrau s’instal·là definitivament a Viladecans obrint graneria al número 64 de l’actual avinguda de la Generalitat. De la bondat, tranquil·litat i seny de la seva mare, a la qual el veïnat coneixia com la “Senyora Júlia”, encara en queden testimonis. Del seu pare en canvi, aquests testimonis, només en poden dir que era tot un tràfec. Al comerç de casa hi féu el primer aprenentatge laboral, però no sols ell sinó també dos germans que tingué, en Pere, que morí al front republicà de la guerra civil i en Ramon, quinze anys més petit, que acabà dedicat tota la vida al comerç, en aquest cas de materials per a la construcció.

De jove, buscant anar més enllà de la tradició paterna, en Joan entrà a treballar a la Cambra de Comerç de Barcelona i és en aquest àmbit laboral on va arrencar l’agitada joventut viscuda. S’afilià al CADCI, mena d’associació-sindicat del que en deien proletariat mercantil. Havia estat fundat el 1903, per joves vinculats a la Lliga Regionalista, al cafè dels 4 Gats, amb el nom de Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria. La acció social i reivindicativa dels seus membres els anà decantant vers Estat Català i la Unió Socialista de Catalunya de Rafel Campalans per, finalment, acabar fent costat al nou PSUC en la guerra de 1936-1939. Durant els fets del 6 d’octubre de 1934, quan el president Companys proclamà la República Catalana, la seu del CADCI a la Rambla de Santa Mònica fou un dels escenaris d’enfrontament armat amb l’exèrcit espanyol en defensa de la Generalitat. Tenim doncs un primer tret que es desprèn de les seves primeres vivències, en Joan Masgrau era “catalanista i anticapitalista” dit en paraules de la seva neboda Maria Àngels.

D’Estat Català, del CADCI i de la Unió Excursionista de Catalunya (UEC) en sorgiren, quan esclatà la guerra, molts dels integrants de les Milícies Alpines que, una vegada dissoltes, conformaren el Regiment Pirinenc nº 1, la primera i única unitat militar d’obediència estrictament catalana des de 1714. El regiment l’integraven una companyia d’esquí i dues de raquetes operants sobretot en el control fronterer i la repressió del contraban des de la seva base a la Molina. Durant els fets de maig de 1937 a Barcelona, en què s’enfrontaren els  partidaris de fer la revolució amb els partidaris de primer guanyar la guerra i salvar la República, el Regiment Pirinenc fou l’encarregat de custodiar el Palau de la Generalitat. Allà hi era ell. Uns mesos després d’això, el regiment va ser integrat a l’Exèrcit de l’Est de la República Espanyola que operava en la zona del Pirineu a Bielsa i en Joan, tenint llavors vint-i-quatre anys, fou nomenat comissari polític de batalló el 27 de novembre de 1937, quan s’establí la cadena de comandament polític, paral·lela al militar, per assegurar la fidelitat republicana dels uniformats. Aquest és un segon tret que el durà a ser empresonat durant el franquisme  l’any 1961.

Derrotada la República, hagué de passar a l’exili a França per salvaguardar vida i llibertat. Exiliar-se, no és una decisió massa personal que diguem, és més decisió del poderós que et diu que no ets dels seus, que fas nosa i que si no desapareixes ràpidament, acabarà empresonant-te o et farà matar. En el camp de concentració d’Argelers conegué la Trini, amb la qual posteriorment es casà. Trinitat Farré Gili, era una militant comunista del PSUC nou anys més gran que ell, de les que en deien “de armas tomar”, amb responsabilitats dins el Socors Roig Internacional. Exiliat a Tolosa de Llenguadoc, en Joan s’involucrà en la resistència francesa a l’ocupació nazi, fent volar ponts, descarrilar trens portadors d’armes, i fent de correu clandestí. Després de la victòria aliada, encara, es dedicà al pas clandestí per Andorra i muntanyes dels voltants de persones que volien tornar, entre elles alguns dels alliberats del camp de Mathausen, L’any 1947, tornà a casa, a Viladecans, amb la Trini. Tornà desil·lusionat, a resultes del desinterès aliat per fer caure a qui, ajudat per Hitler i Mussolini, havia ensorrat la República. Acabaren el desterrament tornant per sobreviure bo i sotmetent-se a l’esquifida vida social, escarransida vida cultural i nul·la vida política dels 4.000 habitants que llavors tenia Viladecans. En Joan i la Trini tenien trenta-cinc i quaranta-quatre anys, respectivament. No tingueren fills.

Una de les finalitats de tot exili és contraposar l’estima a la teva terra, a les teves arrels i a la teva gent, amb les conviccions, actituds i fets que t’han dut a aquesta situació, cercant la renúncia, el renec de les pròpies idees i un autodestructor sentiment de culpa abans de tornar a casa. No succeí això amb en Joan i la Trini. Un cop aquí, el seu aïllament fou suportat gràcies a un treball suficient per viure, a una bona relació amb la cultura, sobretot amb la lectura i la pintura, i amb un sorneguer sentit de l’humor.

El seu establiment de gra i productes agraris, alhora que casa, no tenia rebotiga. Li feia de magatzem un local que tenia llogat a l’Hostal, a la vorera del davant, per tant, era un continu veure’l entrar i sortir de casa a la del davant a la recerca de mercaderies. Quan jo era petit, cap a finals dels anys cinquanta, anant i tornant d’escola, o en les corregudes amb patinet per la meva vorera dels senars, sovint topava amb ell i el recordo travessant ben depressa i riallerament la carretera. Sovint el veia fer brometa amb els Molas del bar de Ca l’Esparter i amb la seva clientela, o escridassant alguna sortida irònica  als que esperaven l’autobús de la Rué per anar a Castelldefels a la platja... 

Aquesta quotidianitat, es veié truncada l’any 1961. Cuba havia fet la revolució; més d’una dotzena de països s’havia independitzat a l’Àfrica; Kennedy era nomenat president; i a Espanya el trencament de la política d’autarquia l’any 1958 havia fet venir molt capital foraster i començava un fort creixement industrial alhora que s’intensificava el fet migratori. Començaven a sovintejar els cotxes i es veien els primers televisors als pocs bars, també els primers turistes malgrat que políticament la cosa continuava igual. De tot plegat es discutia obertament, en tertúlia grossa, a l’hora del cafè bo i mirant el Telediario de les tres, al bar de Cal Sastre. Però succeí que una gran escampada de fulls del PSUC a les portes de la Seda del Prat, de la Roca i de l’atri i escales de l’església de Sant Joan reclamant l’amnistia, va evidenciar un rebrot comunista que ràpidament la policia va mirar d’estronxar (vegeu Viladecans Punt de Trobada del núm. 47 al 51). Una dotzena d’homes van ser detinguts a primers de maig del 1961. Se’ls incoà Consell de Guerra Sumaríssim. Als que eren militants del PSUC els atonyinaren amb ganes i la condemna fou d’un any en amunt, als que només eren tertulians de Cal Sastre, i en Joan era un d’ells, els estomacaren molt menys però els tocà complir sis mesos de presó, com si de la torna d’una barra de pa de kilo es tractés. I això és així perquè, en aquells llargs anys del nostre còlera, quan s’enduien gent, sovint n’hi afegien altres del seu entorn per escarmentar i fer prendre nota, encara que les raons tinguessin ben poc a veure amb els fets jutjats. 

RESULTANDO DUODÉCIMO. –Que el procesado JUAN MASGRAU MARCET, que fue Comisario Político de Batallón en el Ejército Rojo y tuvo solicitado su ingreso en la Masonería, gozaba de la confianza de los procesados vecinos de Viladecans que le consideraban más capacitado políticamente, frecuentando el trato con los mismos, manteniendo conversaciones políticas con aquellos, conociendo las actividades subversivas de los mismos, si bien se negó a ingresar en la Organización clandestina, habiendo cotizado en una ocasión para los presos cuyo dinero entregó al procesado Linares.

Continuarà...

Andreu Comellas