El “incapaz”: despropòsits judicials. Reflexions en ocasió del Dia Internacional del Discapacitat

Amb l'Andreu, el fill dels meus amics

Aquests dies una parella d’amics que tenen un fill de 28 anys amb síndrome de down i que havien demanat la seva incapacitació parcial, s’han trobat que el jutge l’ha declarat totalment incapaç. L’Andreu és un noi encantador que treballa, és amant de la música, té nòvia i té, també, opinions polítiques i criteri propi en unes quantes coses. Els pares havien demanat una mesura protectora molt habitual, en casos com el seu i en situacions molt pitjors. Es preserva així el patrimoni i els mitjans de vida de la persona amb discapacitat, però se li permet una autonomia en molts altres camps: pot votar, pot treballar, fins i tot es pot casar, pot dur una vida molt normal, en definitiva. Amb la incapacitat total tot això desapareix. Ja no pot ni votar. 

Aquesta lamentable situació m’ha recordat la que vam viure a casa ara fa un any, quan es va formalitzar el traspàs de la tutela del meu cunyat, que també pateix una discapacitat. La tutela va passar del pare de l’afectat (88 anys i un estat precari de salut) al seu germà, que és el meu marit. El meu cunyat, de fet, vivia a casa nostra des de feia temps. Una petició que es feia amb total consens de totes les parts. 

Doncs bé, a mi em va semblar un procés grotesc. Per començar, es mantenen les formes de jutjat. Vol dir que la distància entre l’aparell jurídic i l’interessat és notòria: en el vestuari, en un llenguatge incomprensible per als no iniciats. De fet, la persona incapacitada perd el nom i en tot l’acte, jutge, fiscal i advocat es refereixen a ell com a “El incapaz” (perquè, a més, tot es fa en castellà). El fiscal, d’entrada, i tot i conèixer suposadament la situació, es va manifestar en contra de la petició de la família, cosa que deu formar part de la litúrgia legal, però que a mi em va fer mal a les orelles. 

Les preguntes del fiscal, que haurien de garantir la seva protecció no van ser, segons el meu criteri, ni de bon tros les adequades. No es van interessar sobre què opinava la resta dels germans de la persona incapacitada sobre el tema, per si el noi estava ben atès (sobre això el taller on va o els professionals diversos que l’atenen hi podrien dir moltes coses), per si rebia l’atenció familiar, social, mèdica que necessitava, persi tenia o no béns, quins ingressos tenia ell i quins teníem nosaltres... o quina era la composició familiar de la seva nova llar o, senzillament, què en pensava la parella del tutor.  Van preguntar-li, això sí, si se sentia bé vivint amb nosaltres. I, per sort, va dir que sí. Encarcarat, i em va semblar que amb un punt d’ansietat anava dient: “estic molt content”.  Però si hagués tingut un mal dia igual hagués pogut dir una altra cosa.I van preguntar al seu pare per què no volia continuar fent-se’n responsable, cosa que, a 88 anys, em va semblar cruel.

La resolució en aquest cas va ser totalment favorable a la petició de la família. El tutor queda obligat a donar comptes anualment i a justificar totes les despeses d’en Jordi. I qualsevol canvi econòmic important haurà de ser aprovat pel jutge. Això sí, vam haver de pagar advocat i procurador.

El regust que em va deixar tot plegat és que tot i ser un procés importantíssim per a la persona amb discapacitat, la decisió es pren amb un coneixement molt superficial de la seva situació. Em va semblar també que per discapacitada que sigui la persona té dret a que se li faciliti al màxim la comprensió de tot el procés. I em pregunto perquè, no tractant-se d’un jutjat especialitzat, no es compta amb professionals del camp social, educatiu, sanitari, que puguin conèixer i interpretar molt millor allò que tenen al davant.

També penso que està bé que sigui el jutge qui formalment prengui aquesta mena de decisions, com es fa en els processos de desemparament de la infància, per exemple, però que podria simplificar-se molt el procés a través d’un equip qualificat que podria elevar al jutge la proposta de resolució. Els judicis, pròpiament, podrien reservar-se per a casos conflictius o especialment complexos. Seria una forma d’agilitzar-ho ti d’abaratir-ho ot plegat.

Aquesta superficialitat també es dóna en els organismes de la Generalitat que, per exemple, valoren fins a quin punt pot treballar una persona amb discapacitat: una entrevista, un petita prova, i una decisió que pot afectar tota la vida. 

Crec sincerament que convindria revisar tots aquests processos per fer-los àgils i autènticament eficaços.

Mercè Solé