Al respecte de les eleccions del 25 de novembre passat voldria esmentar un fet que m’ha sobtat positivament. I és que hi ha hagut un partit, en concret la CUP, que ha demostrat que es pot ser independentista i també d’esquerres. Fins ara l’esquerra tradicional d’aquest país havia mirat amb recel el moviment independentista com a sospitós de ser, diguem-ne, burgès. La CUP ha trencat aquesta premissa. És pot ser independentista i estar fins i tot a l’esquerra de l’esquerra de sempre. Semblava que un partit d’esquerres podia defensar amb tota llibertat un estat propi per al poble palestí però no un estat propi per a Catalunya. No era políticament correcte. La CUP demostra que es pot anar a les manifestacions del 15M, lluitar contra els desnonaments, estar fora de l’euro i fins i tot fora de la Unió Europea. Tanmateix voler que el Tibet sigui independent però que també ho sigui Catalunya.
Ja no val el discurs social com a coartada per anul·lar el discurs nacional. Són dos vasos comunicants. No hi ha esquerra sense discurs social com tampoc sense defensa de la llibertat individual o col·lectiva. L’esquerra tradicional no té cap problema en denunciar els problemes socials. També la CUP ho fa. Però a l’esquerra tradicional li surt urticària cada cop que ha d’esmentar el dèficit fiscal que pateix Catalunya des de fa 30 anys, aquells 16.000 milions d’euros anuals que van cap a Espanya sense retorn. La CUP no té cap problema en denunciar-ho.
L’esquerra tradicional pot seguir lluitant pels drets socials i creure en una Espanya federal però també en una Catalunya independent.
Jaume Alloza
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada