La corrupció ens ofega. Ens sentim estafats, enganyats, robats. Ens fa mal que la justícia coli el mosquit i s’empassi el camell, i que per tant la majoria d’imputats en surtin indemnes, mentre que el sistema de benestar social, que sempre protegeix els més febles, s’ensorri. No sembla que els partits afectats estiguin disposats ni a reconèixer el que han fet, ni a disculpar-se, ni a tornar els diners, ni a canviar el seu funcionament. Neguen l’evidència i com a molt acusen l’adversari de fer el mateix.
Un atemptat gruixudíssim a la democràcia, sens dubte. Ara bé, també un bon reflex de la nostra inhibició. «En la dictadura tots som víctimes, en la democràcia tots som culpables», deia l’escriptor Joan Fuster. I potser tenia raó. Els partits necessiten militants honestos, generosos, crítics, imaginatius, capaços de construir amb qui no pensa exactament com ells i capaços de posar el bé comú per damunt de l’interès personal o de partit. I de fet si ens apropem una mica més al món de la política, coneixerem gent que ha patit presó per defensar la llibertat, gent que ha estat regidora durant molts anys sense haver-ne tret res en benefici propi, gent que ha dedicat moltes hores a conèixer més a fons la realitat que l’envolta per buscar-hi solucions. No reconèixer això és retallar la realitat.
En aquest sentit, més que fer desqualificacions globals i no provades sense cap compromís personal (el camí cap a una mena de feixisme, sens dubte), necessitem saber mirar la política d’una altra manera, valorar allò de positiu que tanta gent hi ha abocat i hi continua abocant, i saber sortir de casa per posar-nos, no només a criticar allò que fan (o que no fan) les institucions polítiques, sinó per aportar-hi també el nostre esforç, la nostra capacitat crítica, la nostra objectivitat. L’única esperança és en nosaltres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada