Vull
recordar els seus noms.
No
són totes,
només
les que surten en algun document conegut:
Ròmia
Mira, Guillema Mira, Ròmia Pastaler,
Gueraua
de Queralt, Elisenda Moragues,
Elisenda
de Palau, Sibil·la Figueres, Sibil·la de Sala.
En
deien les deodates, o les donades,
i
durant uns seixanta anys,
a
finals del segle XIII i començaments del XIV,
es
van encarregar d’aquella ermita
al
samontà del Montbaig,
quan
s’acaba la plana del delta,
que
llavors era més reduïda que ara,
i
comença la muntanya.
Eren
poques: o tres, o quatre.
Ni
una més, ni una menys.
L’ermita
està en un lloc una mica insòlit,
com
abandonada en un territori sense defenses,
obert
als quatre vents,
però
que no consta que l’ataqués mai cap pirata
dels
que venien per mar
i
s’ho enduien tot.
Una
ermita dedicada a una Mare de Déu
amb
un nom tan poc atractiu i poc brillant com Sales,
que,
pel que se sap, en tota la història
només
ha donat nom a una viladecanenca del segle XIX,
i
que, a més, se’n va anar a viure a Molins de Rei
i
allà li deien Maria.
¿Com
vivien aquelles dones?
I
per començar, ¿on vivien?
Llavors
hi havia algunes cases per aquell entorn.
No
hi havia, com ara,
una
central elèctrica,
un
cementiri
i
un tanatori,
que
Déu n’hi do: un entorn deliciós.
Les
deodates devien viure en alguna d’aquelles cases.
I,
¿com devia començar aquella aventura?
¿Va
ser una iniciativa del rector de Sant Climent,
que
és de qui depenia l’ermita,
perquè
llavors Viladecans no tenia parròquia pròpia,
que
volia donar una mica de vida a aquell edifici
i
va buscar qui se’n cuidés?
¿O
va ser un grup de dones que volia provar
aquell
nou sistema de vida que llavors s’estenia per Europa
i
buscaven un lloc on posar-lo en marxa?
En
tot cas, es mereixen un aplaudiment el grup de dones,
i
es mereix un aplaudiment el rector,
que
es deia Arnau d’Eroles,
disposat
a cedir un espai de poder, i també de diners,
a
unes dones que buscaven camins nous
i
que sens dubte farien un bé a l’Església,
però
que, alhora, inevitablement,
esberlarien
una miqueta –només una miqueta–
la
sagrada piràmide de l’estructura clerical.
Prou
que es veurà quan, seixanta anys després,
un
altre rector amb ganes que les coses fossin “com han de ser”,
i
del qual no vull citar el nom perquè és un nom de vergonya,
no
suportarà els èxits de l’ermita i de les seves gestores,
i
primer els demanarà diners i després les farà fora.
Ves
què s’havien cregut!
Perquè,
en efecte, aquelles dones van tenir èxit.
D’entre
elles, n’hi havia de la petita noblesa,
amb
estudis suficients per saber portar
el
patrimoni de terres i deixes que l’ermita rebia,
i
altres eren pageses de l’entorn.
L’entesa
entre elles era bona,
i
sabien cuidar aquell projecte
que
era com una tercera via, més lliure, per a les dones,
destinades
com estaven a casar-se i sotmetre’s al marit,
o
a fer-se monges i sotmetre’s a l’abadessa o la priora de torn.
Aquell
grupet, en canvi,
no
depenia de ningú més que d’elles mateixes,
amb
una majorala que elegien i que el bisbe ratificava.
I
a més, feien vots temporals, és a dir,
que
no necessàriament havien de quedar-se allà per tota la vida.
Això
sí, les que provenien de la noblesa
havien
d’estar disposades a acceptar
una
forma de vida més austera que aquella a què estaven acostumades…
I
sí, la cosa funcionava.
Creixien
les donacions, segons el costum de l’època,
en
què la gent buscava un passaport per anar al cel
a
base de deixar en testament diners a alguna institució religiosa.
I
elles les gestionaven, i compraven i venien,
i
tenien pagesos que menaven les terres,
dedicades
principalment al cereal, la vinya i l’olivera...
I
l’ermita com a tal també prosperava.
Van
decidir, en efecte, encarregar unes pintures,
a
la paret nord sobre la Passió,
a
la paret sud sobre la Mare de Déu,
i
a l’absis no se sap,
perquè
segles després l’absis va anar a terra
per
a ser substituït per un de gòtic, més vistós.
Les
pintures es van descobrir no fa gaire,
a
partir de l’any 1997,
i
estan molt deteriorades,
però
hi són.
I
que aquelles dones volien fer les coses tan bé com fos possible
queda
molt palès en les olles acústiques
que
s’han trobat a banda i banda de l’absis,
que
servien per potenciar el so del cant.
Perquè
les deodates, que com he dit eren o tres o quatre, cantaven.
Sent
tan poques, podien haver pensat que l’Ofici Diví
amb
fer-lo resat ja n’hi havia prou.
Però
no.
El
cantaven, i volien que el cant sortís bé,
i
per a això feien server la millor tecnologia del moment.
Sí,
es mereixen tota l’admiració
aquelles
dones valentes i emprenedores,
i
es mereix tota l’admiració
aquell
rector que anava amb els llums llargs
en
aquell món tirant a fosc.
Josep
Lligadas Vendrell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada