Una jornada particular

Programa-retallable de la sortida

Les associacions que defensen els drets de les persones amb discapacitat a la nostra ciutat i a Gavà, com segurament sabeu, fa temps que estem preocupades per la qüestió de l’habitatge, perquè no hi ha cap equipament residencial de cap mena a la nostra zona per a persones amb discapacitat intel·lectual.

La demanda ve de lluny. Fa vuit anys, els plens municipals de Castelldefels, Gavà, Viladecans, Begues i Sant Climent van aprovar unànimement una moció en què es comprometien a treballar-hi. La competència és de la Generalitat però sens dubte els ajuntaments poden fer-hi molt: des de pressionar la Generalitat, reservar terrenys, crear consciència entre la seva població o, com han fet molts, crear centres que puguin concertar les seves places amb la Generalitat. De fet en aquests anys no hi ha hagut avenços sòlids. És un tema que les entitats hem anat treballant, però que quan l’hem contrastat amb alguns tècnics, sempre surt la sospita que no hi ha demanda suficient que justifiqui la inversió.

Per això, l’Associació de Familiars de Caviga ens vam proposar abordar el tema entre les famílies associades i ens en vam anar a la Casa d’Espiritualitat Josep Manyanet de Begues per poder parlar-ne amb calma. Gabriel Cañete, referent dels Serveis d’Acolliment Residencial de la Fundació Maresme, ens va introduir en el tema de l’habitatge a partir de l’experiència d’aquesta Fundació. La Fundació Maresme compta amb més de 60 anys d’història i gestiona multitud de recursos per a les persones amb discapacitat intel·lectual. Va tocar aspectes ètics, pràctics, institucionals, que ens van deixar amb ganes de continuar.

Després de la seva aportació les famílies vam trobar-nos en petits grups i vam anar visitant diversos racons, disposats com les estances d’una casa. A cada racó exploràrem els nostres propis sentiments respecte a la qüestió: Ens fa por enviar els nostres nois i noies amb discapacitat a una residència? Per què? Què ens espanta? Quins avantatges té per als nois? I per a nosaltres? Amb què i amb qui comptem per fer front a les nostres pors? I un llarg etcètera, que vam posar en comú a la tarda.

La jornada, molt profitosa, va continuar amb el testimoni de dues famílies de Viladecans que han fet el pas de demanar –i obtenir– plaça en residència. Ens va permetre parlar del moment òptim per introduir aquest canvi, de com ho han viscut els interessats i de com les famílies poden continuar al costat dels seus fills o germans, encara que ja no convisquin amb ells.

Els monitors de la Fundació Caviga, amb la seva col·laboració, van fer possible la trobada: mentre els pares i germans parlàvem, els interessats eren atesos per ells i elaboraven i decoraven un clauer per a la casa que potser algun dia tindran. I el grup “Els Murtra’s” va animar-nos amb molta música i ball mentre fèiem el vermut. Va ser una jornada memorable.

Us deixo, a la pàgina següent, amb el petit escrit que va servir de presentació de la jornada.

Mercè Solé

Per què creiem que està justificada la nostra reivindicació?

1.       Perquè ara com ara no hi ha cap habitatge per a persones amb discapacitat de cap mena en els cinc municipis en què ho plantegem (66.720 Viladecans, 46.974 Gavà, 67.307 Castelldefels, 7.450 Begues, 4.170 Sant Climent= 192.621), que donen cabuda a una població de gairebé 200.000 persones, hi ha, segur, una bona part de persones amb discapacitat intel·lectual, i dins d’aquest grup, segur  que una bona colla ho necessiten. Segons un informe de Dincat al Baix Llobregat el percentatge de persones amb discapacitat intel·lectual és d’un 8,5 per miler. Unes 1.600 persones, doncs, viuen en aquestes poblacions.

2.       Perquè constatem que la llista d’espera és llarga. Dels testimonis que sentireu aquesta tarda una família va estar dotze anys en llista d’espera. I l’altra en va trigar dos només perquè la Generalitat en fes l’entrevista de valoració. També segons dades de Dincat el Vallès Occidental i el Baix Llobregat són les dues comarques que tenen més persones esperant rebre una resposta.

3.       Perquè constatem també, en carn pròpia, que als usuaris de Caviga, ben eixerits que són, quan fan els 65 anys només els donen sortida a una residència de gent gran, molt allunyada del seu actual estil de vida.

4.       Perquè els motius per fer una sol·licitud d’habitatge ara per ara se centren en la necessitat urgent de garantir que quan els cuidadors actuals no hi siguem, els nostres familiars siguin ben atesos. Costa molt d’obtenir i sembla que per això reservem les nostres forces. Recordo que algú de vosaltres em deia: “mai no portarem la nostra filla a una residència”. Però ningú té la vida eterna ni té la clau del futur. Per tant és bo per a tots garantir que, si fa falta, sense que sigui cap obligació, hi hagi els recursos necessaris i de qualitat.

5.       Perquè un altre del motius per obtenir plaça en residència és sobretot que les persones amb discapacitat vulguin emancipar-se, o formar una família. Necessitaran suport de moltes menes, però és possible si s’hi destinen els suports necessaris. Normalitzar l’emancipació i conèixer  que hi ha un centre on es pot viure, i viure-hi bé, ajuda a prendre decisions, fa créixer la demanda i crea confiança.

6.       I encara, si m’ho permeteu, perquè els cuidadors també ens fem grans, alhora que els nostres cuidats. Ells van necessitant més atenció i a nosaltres cada cop ens costa més proporcionar-los-en. Per tant també és un factor a tenir en compte.

7.       Un canvi d’habitatge és un canvi important, de vegades difícil. El fet de no tenir cap habitatge en el nostre entorn, significa que per als noies i nois el canvi suposa deixar casa seva, deixar la família i els veïns, i l’entorn i el barri... i a més a més el taller, amb el patiment que això suposa.

Poden haver-hi, doncs, moltes tipologies d’habitatge, com hi ha necessitats molt diverses, però és un deure constitucional que els més vulnerables obtinguin els recursos bàsics.